dimecres, 25 d’agost del 2010

Un petit resum/ Un pequeño resumen

Ja estic aquí i aquestes són algunes dades curioses del meu viatge.
Kilòmetres i hores realitzades:

Avió: 21.352 km 30h
Autostop: 50 km 2h
Barca: 50 km 2h
Bus: 9.117 km 226h
Camell: 20 km 8h
Ferri: 101 km 51h
Minibus: 950 km 26h
Moto: 244 km 52h
Treking: 160 km 69h
Tren: 10.372 km 183h
Vaixell: 20km 6h
Rickshaw o taxi: molts
A pota: impossible comptar-los, però molts també

En total he fet uns 42.500 kilòmetres donant voltes. Això és més que una volta al món. En hores, han estat unes 665h (més o menys) en un mitjà de transport. És curiós ja que això suposa uns 28 dies. O sigui que de sis mesos que he estat viatjant, quasi un mes he estat anant d'un lloc a l'altre o tancat en un vehicle amb rodes o sense. Uuuaaauuu!!!
En quant a danys físics, jeje, haig de lamentar (com ja sabeu) que em vaig trencar un dent. La reparació xinesa de moment crec que ha estat un èxit ja que encara no s'ha caigut la funda que em van posar. Això si, em va sortir cara la broma. En quant a la meva cremada per una moto a la cama, també esta correcta encara que aquest tatuatge em quedarà tota la vida. Afortunadament, no m'ha passat res més i, de moment no tinc símptomes de cap malaltia tipus malària o dengue encara que els mosquits s'hagin aprofitat de mi, jeje. Semblava un banc de donació de sang!! Ah, s'ha de dir, he tingut alguna que altre diarrea típica que s'enganxen per aquestes zones, jeje. Avuí també m'he pesat, vaig començar el viatge amb 83kg i ara peso 74kg, això se li diu la dieta de l'arròs, jeje.
Com a contratemps varis haig de destacar que em van robar uns quants euros de la meva butxaca. A mi, amb lo cuidadós que sóc!! Però no es pot mantenir la guàrdia al 100% tota l'estona. També un intent de robo de l'interior de la meva motxilla al Vietnam on vaig enganxar al “tiu” in fraganti. I la meva pobre càmera...aquest cop no me la van robar però l'he tingut que reparar varies vegades. El que s'ha de fer per mantenir-vos informats i documentats!!
I finalment, i una de les millors coses del viatge, he conegut molta gent. Però com sempre, sol uns quants es pot dit que els tornaré a veure com per exemple el Matt, la Lailla, l'Ives, el Luis, el Paco i alguns més. Des d'aquí els envio una salutació amb molt de “carinyo”.
Ara la pregunta del milió...em quedaré aquí??...sol puc dir que ja us assabentareu en el seu degut moment ja que ni jo mateix ho sé!! Espero que el blog us hagi agradat i entretingut i que una mica o molt hàgiu compartit aquesta aventura inoblidable amb mi. Ens veiem!!

Ya estoy aquí y estas son algunos datos curiosos de mi viaje.
Kilometros y horas realizadas:

Avión: 21.352 km 30h
Autostop: 50 km 2h
Barca: 50 km 2h
Bus: 9.117 km 226h
Camello: 20 km 8h
Ferri: 101 km 51h
Minibus: 950 km 26h
Moto: 244 km 52h
Treking: 160 km 69h
Tren: 10.372 km 183h
Barco: 20km 6h
Rickshaw o taxi: muchos
A pata: imposible contarlos, pero muchos también

En total he hecho unos 42.500 kilometros dando vueltas. Esto es más que una vuelta al mundo. En horas, han sido unas 665h (más o menos) en un medio de transporte. Es curioso ya que esto supone unos 28 días. O sea que de seis meses que he estado viajando, casi un mes he estado yendo de un lugar a otro o encima de un vehículo con ruedas o sin. Uuuaaauuu!!!
En en cuanto a daños físicos, jeje, debo lamentar (como ya sabéis) que me rompí un diente. La reparación china por el momento creo que ha sido un éxito ya que todavía no se ha caído la funda que me pusieron. Eso si, me salió cara la broma. En en cuanto a mi quemadura por una moto en la pierna, también esta correcta aunque este tatuaje me quedará toda la vida. Afortunadamente, no me ha pasado nada más y, por el momento no tengo síntomas de ninguna enfermedad tipo malaria o dengue aunque los mosquitos se hayan aprovechado de mí, jeje. Parecía un banco de donación de sangre!! Ah, se tiene que decir, he tenido alguna que otra diarrea típica de las que se enganchan por estas zonas, jeje. Hoy también me he pesado, empecé el viaje con 83kg y ahora peso 74kg, a esto se le llama la dieta del arroz, jeje.
Como percances varios debo destacar que me robaron unos cuántos euros de mi bolsillo. A mí, con lo cuidadoso que soy!! Pero no se puede mantener la guardia al 100% todo el tiempo. También un intento de robo del interior de mi mochila en Vietnam dónde enganché al “tio” in fraganti. Y mi pobre cámara...esta vez no me la robaron pero la he tenido que reparar varías veces. Lo que se tiene que hacer para manteneros informados y documentados!!
Y finalmente, y una de las mejores cosas del viaje, he conocido a mucha gente. Pero como siempre, solo unos cuántos se puede decir que los volveré a ver como por ejemplo a Matt, a Lailla, a Ives, a Luis, a Paco y a algunos más. Desde aquí les envio un saludo con mucho cariño.
Ahora la pregunta del millón...me quedaré aquí??...solo puedo decir que ya os enteraréis en su debido momento ya que ni yo mismo lo sé!! Espero que el blog os haya gustado y entretenido y que algo o mucho hayáis compartido esta aventura inolvidable conmigo. Nos vemos!!

Miki Fog

El "retonno"

El viatge s'ha fet molt llarg. Primer de tot, 13h en un avió d'Air Asia, una companyia de “low cost” d'aquelles terres. Com us podeu imaginar el menjar no està inclòs, els seients són estrets i tampoc hi ha tele. Clar, tampoc he pagat molt però hi ha gent que encara ha pagat menys que jo. A més, hi havia dos nens al costat meu que no han parat de plorar, barallar-se, dormir i moure's tota l'estona. Quina sort que tinc, no? Els he fet varies mirades d'aquestes amenaçadores i...no ha funcionat.
A les 23h hora local arribo a Londres. El meu avió cap a Girona no surt fins el dia següent a les 7h del matí. Clar, no em queda cap altre opció que dormir a l'aeroport. Tenia un pla perfecte: connectar-me a Internet amb el meu portàtil així la nit passarà més ràpidament. Segur que a Stansted, un aeroport de Londres tenen Wifi...doncs no!!! Si que hi ha però es pagant. No m'ho puc creure...fins i tot als aeroports de Malàisia i Indonèsia tenen Wifi gratis!!! Vist això adopto el plan B que no és un altre que veure unes pel·lícules en l'ordinador i dormir.
Després de veure una peli intento dormir. Així que agafo el meu sac i m'estiro al costat d'una columna de l'aeroport, al terra clar. Tranquils, no sóc l'únic ja que això sembla un hotel. Em costa dormir, suposo que a causa del “jet lag” o potser pels nervis. Finalment, quan aconsegueixo tancar els ulls em desperta una treballadora d'Stansted (bè, a mi i a tots) dient que ens aixequem ja que l'aeroport s'estava posant molt concorregut. Miro l'hora i atenció....sol són les 4.30h del matí!!!
Que fer ara? Doncs dono voltes com una “anima en pena” i amb la cara de dormit per l'aeroport. Porto unes quantes hores sense dormir. Per fi arriben les 6h, facturo i cap a la porta d'embarcament. És aquí on em trobo amb una parella d'espanyols i el seu fill de 9 mesos. M'expliquen que és el 3er vol que intenten agafar ja que els dos anteriors (el dia abans) els han perdut per que han arribat tard...Clar, jo volia dir-lis, esteu una mica empanats, no? Però no era el moment. Hauríeu d'haver vist les seves cares. Estaven destrossats tan físicament com moralment. Van tenir que dormir a l'aeroport i, a més, es van gastar uns 400 euros extres!! uuuaaauu!!!
Bé, arriba el moment. Desprès de dues hores més ja estic a Girona. Agafo la maleta i al sortir, com no, els meus pares m'estan esperant allà. I amb ells, 4 entrepans de fuet!! que bé!! A partir d'aquí ja us ho podeu imaginar. Les típiques preguntes: com ha anat? Que has fet? Bla, bla, bla...Estic content d'estar a Granollers però la veritat, em sento una mica raro. A veure si m'adapto ràpidament!!!

El viaje se ha hecho muy largo. Primero de todo, 13h en un avión de Air Asia, una compañía de "low cost” de aquellas tierras. Como os podéis imaginar la comida no estaba incluida, los asientos son estrechos y tampoco hay tele. Claro, tampoco he pagado mucho pero hay gente que todavía ha pagado menos que yo. Además, había dos niños a mi lado que no han parado de llorar, pelearse, dormir y moverse todo el rato. Qué suerte que tengo, no? Les he hecho varías miradas de estas amenazadoras y...no ha funcionado.
A las 23h hora local llego a Londres. Mi avión hacia Girona no sale hasta el día siguiente a las 7h de la mañana. Claro, no me queda otra opción que dormir en el aeropuerto. Tenía un plan perfecto: conectarme a Internet con mi portátil así la noche pasaria más rápidamente. Seguro que en Stansted, un aeropuerto de Londres tienen Wifi...pues no!!! Si que hay pero se pagando. No me lo puedo creer...incluso en los aeropuertos de Malasia e Indonesia tienen Wifi gratis!!! Visto esto adopto el plan B que no es otro que ver unas películas en el ordenador y dormir.
Tras ver una peli intento dormir. Así que cojo mi saco y me estiro junto a una columna del aeropuerto, en el suelo claro. Tranquilos, no soy el único ya que esto parece un hotel. Me cuesta dormir, supongo que debido al “jet lag” o quizás por los nervios. Finalmente, cuando consigo cerrar los ojos me despierta una trabajadora de Stansted (bueno, a mí y a todos) diciendo que nos levantemos ya que el aeropuerto se estaba poniendo muy concurrido. Miro la hora y atención....solo son las 4.30h de la mañana!!!
Que hacer ahora? Pues doy vueltas como “una alma en pena” y con la cara de dormido por el aeropuerto. Ya llevo unas cuántas horas sin dormir. Por fin llegan las 6h, facturo y hacia la puerta de embarque. Es aquí dónde me encuentro con una pareja de españoles y su hijo de 9 meses. Me explican que es el 3er avión que intentan coger ya que los dos anteriores (el día antes) los han perdido por que han llegado tarde...Claro, yo quería decirles, estáis algo empanados, no? Pero no era el momento. Tendriais que haber visto sus caras. Estaban destrozados tanto físicamente como moralmente. Tuvieron que dormir en el aeropuerto y, además, se gastaron unos 400 euros extras!! uuuaaauu!!!
Bien, llega el momento. Después de dos horas más ya estoy en Girona. Cojo la maleta y al salir, como no, mis padres me están esperando allá. Y con ellos, 4 bocadillos de fuet!! que bien!! A partir de aquí ya os lo podéis imaginar. Las típicas preguntas: cómo ha ido? Que has hecho? Bla, bla, bla...Estoy contento de estar en Granollers pero la verdad, me siento algo raro. A ver si me adapto rápidamente!!!

Miki Fog

dimarts, 24 d’agost del 2010

Apurant les últimes hores a Kuala Lumpur/ Apurando las últimas horas en Kuala Lumpur

Unes dues hores separen Banda Aceh (Indonèsia) de la capital de Malàisia: Kuala Lumpur. Ja vaig estar aquí fa dos anys i he vingut solament per que el meu vol surt demà mateix cap a Londres. Kuala Lumpur és una ciutat molt ben connectada amb la resta d'Àsia i amb Europa i és des d'on vaig trobar el bitllet més barato per tornar a casa.
Fa mal temps. Que li farem. La veritat és que no importa per que no m'he plantejat fer “turiskeo” per aquí sinó matar una mica les hores. M'he donat l'últim luxe del meu viatge i en l'última nit he agafat una habitació en un hotel de 5 estrelles, jeje. Estem al pis 32 i la piscina està en el pis 33. Com us podeu imaginar tenim una vista increïble de la ciutat i des de la nostra finestra es veuen clarament les torres Petronas, les torres més altes del món fa uns anys.
Vaig cap al barri xinés a fer unes quantes compres i desprès a dormir. No passen ni 24h des de que he arribat a Kuala Lumpur i ja deixo l'hotel cap a l'aeroport. El “botones” em demana si vull un taxi però li contesto que jo sóc un “motxilero” i que després d'un petit capritx d'una nit ja he tornat a la vida real. Així que agafem l'autobús local com la resta de mortals. Potser esperava també una propina...jeje, pobre...
Estic trist i content al mateix temps. El viatge està a punt d'acabar. M'acomiado de Lailla, la meva companya de viatge durant els últims dos mesos. A l'aeroport facturo la maleta i faig les cues pertinents per embarcar a l'avió. Ja no hi ha marxa enrere, snif, snif. Ens veiem a Barcelona!!!!

Unas dos horas separan Banda Aceh (Indonesia) de la capital de Malasia: Kuala Lumpur. Ya estuve aquí hace dos años y he venido solamente por que mi vuelo sale mañana mismo hacia Londres. Kuala Lumpur es una ciudad muy bien conectada con el resto de Asia y Europa y es desde dónde encontré el billete más barato para volver a casa. Hace mal tiempo. Que le vamos a hacer. La verdad es que no importa por que no me he planteado hacer “turiskeo” por aquí sino matar las horas. Me he dado el último lujo de mi viaje y en la última noche he cogido una habitación en un hotel de 5 estrellas, jeje. Estamos en el piso 32 y la piscina está en el piso 33. Como os podéis imaginar tenemos una vista increíble de la ciudad y desde nuestra ventana se ven claramente las torres Petronas, las torres más altas del mundo hace unos años.
Voy hacia el barrio chino a hacer unas cuántas compras y después a dormir. No pasan ni 24h desde que he llegado a Kuala Lumpur y ya dejo el hotel hacia el aeropuerto. El “botones” me pide si quiero un taxi pero le contesto que yo soy un "motxilero” y que tras un pequeño capricho de una noche ya he vuelto a la vida real. Así que cogemos el autobús local como el resto de los mortales. Quizás esperaba también una propina...jeje, pobre...
Estoy triste y contento al mismo tiempo. El viaje está a punto de acabar. Me despido de Lailla, mi compañera de viaje durante los últimos dos meses. En el aeropuerto facturo la maleta y hago las colas pertinentes para embarcar en el avión. Ya no hay marcha atrás, snif, snif. Nos vemos en Barcelona!!!!

Miki Lumpur

dissabte, 14 d’agost del 2010

Buscant el paradis a Pulau Weh/ Buscando el paraiso en Pulau Weh

Prepareu-vos que és un text llarg. Ja em queden pocs dies per tornar a casa, quina pena, i es per això que vaig cap a Pulau Weh. Busco una platja paradisíaca per acabar la meva “gran ruta asiatìstica”. Pulau Weh és una illa que es troba al nord de Sumatra i per tant, a la punta nord d'Indonèsia. És aquí on trobem el Km 0 de totes les carreteres Indonèsies.
Per arribar a aquí des de Bukit Lawang ha estat una odissea. Unes dues hores en minibus, unes horetes més esperant un bus nocturn i unes 12 hores més viatjant de nit. Curiós, la meva companya de viatge era l'única noia del bus. Però aquí no s'acaba la cosa ja que el bus ens deixa a Banda Aceh. I des d'aquí agafem un ferri cap a Pulau Weh. Finalment, un cop al port de Pulau Weh, encara ens queda 45 minuts fins Lumba Lumba (quin nom de pel·lícula, no?), la platja on ens trobem altre vegada amb el Matt i la nostra destinació final.
Aquí faig un breu incís. No sé si us sona el nom de Banda Aceh...És aquí on en l'any 2004 en dates nadalenques va haver-hi un gran tsunami que va arrasar la ciutat i que es va endur 61.000 vides (a la meva mare no li he dit, clar). Les histories que ens expliquen els locals de Pulau Weh que van sobreviure són realment fortes. Per exemple, els pescadors que estaven en alta mar van notar una petita onada que va moure el seu vaixell. No es van adonar de res fins que van tornar a la costa i van veure tot destrossat i part de la seva família desapareguda. Imagineu-vos!! Ara tot s'està reconstruït molt a poc a poc.
Bueno, com us he dit ja estem a Pulau Weh amb el Matt. Aquí la gent ve principalment a fer submarinisme i snorkeling. Amb unes ulleres i sol a 10 metres de la platja els peixos de tots colors apareixen per totes bandes. Jo vaig veure una tortuga aquàtica bastant gran i els meus amics fins i tot van veure taurons. Nosaltres ens allotgem en un “bungalou” de fusta amb terrassa, jeje. Un luxe però que ha sortit més car del que pensava i, a més, amb mosquits per tot arreu. Un altre dia vam anar a pescar amb una barca, sense sort per cert. També vam llogar una moto per donar una volta per l'illa, aquest cop no ens vam perdre i vam aconseguir veure platges amb aigües cristal·lines, sorra blanca i palmeres per tot arreu, ah, i sense turistes. No hi ha molta gent que ve a Pulau Weh, que bè. En el nostre recorregut amb moto per les estretes carreteres rodejades de vegetació ens vam creuar amb tot tipus d'animals: vaques, cabres, monos asseguts al ben mig de la carretera i fins i tot un varà, al qual quasi atropello. Li va anar d'un pèl!! ( o potser hauria de dir que li va anar d'una escama??jeje)
Els altres dies ja us ho podeu imaginar. Relax a la platja d'aigües cristal·lines i palmeres, snorkeling, menjar, migdiada, i a posar-se moreno sempre que la pluja ens ho permetés. I sobretot jugant amb Didi, la nena petita de la família on anàvem a menjar. També aquí, caminant tranquil·lament per la platja, gossos, vaques i cabres, jeje. Ah, i petits crancs per tot arreu. Quina vida més dura!!
Com us vaig dir ja ha començat el Ramadà. A l'illa de Pulau Weh, concretament a la nostra platja, sol un o dos restaurants estaven oberts durant el dia, això si, amb les persianes baixades. Els altres no obrien fins la nit. També ens van recomanar no beure ni menjar durant el dia a la vista dels locals per respecte. Fins i tot, el divendres, el dia més important pels musulmans, estava prohibit banyar-se i pescar pel matí.
Un dels dies vam haver d'anar a Banda Aceh per que no teníem diners i a Pulau Weh sol hi ha un caixer amb MasterCard. Així que dues hores de ferri i cap a Banda. La part de Banda Aceh inclús és més, diguem, musulmà que la resta de Sumatra. Crec que aquí la llei Sharia (llei de conducta musulmana) està vigent. Les noies que venien amb nosaltres es van tapar braços i cames per respecte. Tots el restaurants tancats i quan preguntaven on podíem menjar alguna cosa els locals ens feien un no rotund amb el cap...i deien: ramadà. Finalment vam trobar un hotel internacional on vam poder menjar alguna cosa ja que, fins i tot, Pizza Hut i KFC no obren fins la nit.
Us preguntareu, i el fiestero del Miki va agunatar tans dies sense festa? com està la festa per aquí i en ramadà? Pulaw Wew és molt més relaxat que Banda Aceh i en algun lloc trobaven cerveses que es tenien que consumir en un lloc que no estigués a la vista. Cares, això si. Ens van dir que aquestes cerveses les subministraven els mateixos policies, jeje. Una de les nits vam anar a una altre platja amb un bar on també servien cerveses i brandi de banana (que dolent), això si, els gots s'havien de guardar a sota de la taula fora de la vista dels locals. Suposo que tothom ho sap i que el bar deu tenir algun tipus d'acord amb la policia, jeje. A base de cerveses i del “meravellós” brandi de banana vam aconseguir aguantar fins del 3h del matí...uuuuaaaaauuu!!!
Us haig de confessar una cosa. El primer dia que vaig arribar a Pulau Weh estava bastant desanimat. Jo buscava una platja amb allotjament econòmic on pogués relaxar-me bevent un “mojito” i no vaig trobar res d'això. A sobre plovia. Fins i tot, a la tarda estava buscant vols per anar a Bali a passar els meus últims dies allà. Però finalment vaig decidir quedar-me 9 dies (els meus últims dies) i ho vaig encertar. Vaig conèixer bona gent, tant turistes com locals, i em vaig adaptar a les circumstàncies. Els dies van passar volant.
Arriba l'últim dia i es dia d'acomiadaments. Després de 6 mesos amb el Matt ens diem adéu, bé, un fins desprès ja que en alguna part del món ens tornarem a veure, segur. Com jo sempre dic: “see you anywhere, anytime” (ens veiem en qualsevol moment en qualsevol lloc). M'acomiado també del “grupillo” (francesos, australians, Sud-africans) que he fet. Ara, dues horetes de ferri i cap a l'aeroport de Banda Aceh. La veritat...estic una mica trist...snif, snif.

Preparaos que es un texto largo. Ya me quedan pocos días para volver a casa, qué pena, y es por eso que voy hacia Pulau Weh. Busco una playa paradisíaca para acabar mi "gran ruta asiatística”. Pulau Weh es una isla que se encuentra en el norte de Sumatra y por tanto, en la punta norte de Indonesia. Es aquí dónde encontramos el Km 0 de todas las carreteras Indonesias.
Para llegar a aquí desde Bukit Lawang ha sido una odisea. Unas dos horas en minibus, unas horitas más esperando un bus nocturno y unas 12 horas más viajando por la noche. Curioso, mi compañera de viaje era la única chica del bus. Pero aquí no se acaba la cosa ya que el bus nos deja en Banda Aceh. Y desde aquí cogemos un ferry hacia Pulau Weh. Finalmente, una vez en el puerto de Pulau Weh, todavía nos quedan 45 minutos mas hasta Lumba Lumba (qué nombre de película, no?), la playa dónde nos encontramos otra vez con Matt y nuestro destino final.
Aquí hago un breve inciso. No sé si os suena el nombre de Banda Aceh...Es aquí dónde en el año 2004 en fechas navideñas hubo un gran tsunami que arrasó la ciudad y que se llevó 61.000 vidas. (a mi madre no se lo he dicho, claro). Las historias que nos explican los locales de Pulau Weh que sobrevivieron son realmente fuertes. Por ejemplo, los pescadores que estaban en alta mar notaron una pequeña oleada que movió su barco. No se dieron cuenta de la catástrofe hasta que volvieron a la costa y vieron todo destrozado y parte de su familia desaparecida. Imaginaos!! Ahora todo se está reconstruyendo muy despacio.
Bueno, como os he dicho ya estamos en Pulau Weh con el Matt. Aquí la gente viene principalmente a hacer submarinismo y snorkeling. Con unas gafas y solo a 10 metros de la playa los peces de todos colores aparecen por todas partes. Yo vi una tortuga acuática bastante grande y mis amigos incluso vieron tiburones. Nosotros nos alojamos en un "bungalou” de madera con terraza, jeje. Un lujo pero que ha salido más caro de lo que pensaba y, además, con mosquitos por todas partes. Otro día fuimos a pescar en barca, sin suerte por cierto. También alquilamos una moto para dar una vuelta por la isla, esta vez no nos perdimos y conseguimos ver playas con aguas cristalinas, arena blanca y palmeras por todas partes, ah, y sin turistas. No hay mucha gente que viene a Pulau Weh, que bién. En nuestro recorrido en moto por las estrechas carreteras rodeadas de vegetación nos cruzamos con todo tipo de animales: vacas, cabras, monos sentados en medio de la carretera e incluso un varano, al cual casi atropello. Le fue de un pelo!! ( o quizás debería decir que le fue de una escama??jeje)
Los otros días ya os lo podéis imaginar. Relax en la playa de aguas cristalinas y palmeras, snorkeling, comida, siesta, y a ponerse moreno siempre que la lluvia nos lo permitiera. Y sobre todo jugando con Didi, la niña pequeña de la familia donde íbamos a comer. También aquí, andando tranquilamente por la playa, perros, vacas y cabras, jeje. Ah, y pequeños cangrejos por todas partes. Qué vida más dura!!
Como os dije ya ha empezado el Ramadan. En la isla de Pulau Weh, concretamente en nuestra playa, solo habia uno o dos restaurantes que estaban abiertos durante el día, eso si, con las persianas bajadas. Los otros no abrían hasta la noche. También nos recomendaron no beber ni comer durante el día a la vista de los locales por respeto. Incluso, el viernes, el día más importante para los musulmanes, estaba prohibido bañarse y pescar por la mañana.
Uno de los días tuvimos que ir a Banda Aceh por que no teníamos dinero y en Pulau Weh solo hay un cajero con MasterCard. Así que dos horas de ferry y hacia Banda. La parte de Banda Aceh incluso es más, digamos, musulmán que el resto de Sumatra. Creo que aquí la ley Sharia (ley de conducta musulmana) esta vigente. Las chicas que venían con nosotros se taparon brazos y piernas por respeto. Todos los restaurantes estaban cerrados y cuando preguntabamos dónde podíamos comer algo los locales nos hacían un no rotundo con la cabeza...y decían: ramadan. Finalmente encontramos un hotel internacional dónde pudimos comer algo ya que, incluso, Pizza Hut y KFC no abren hasta la noche.
Os preguntaréis, y el fiestero del Miki aguantó tantos dias sin cachondeo? como está la fiesta por aquí y en ramadan? Pulau Weh es mucho más relajado que Banda Aceh y en algún lugar encontrabamos cervezas que se tenían que consumir en un lugar que no estuviera a la vista. Caras, eso sí. Nos dijeron que estas cervezas las suministraban los mismos policías, jeje. Una de las noches fuimos a otra playa con un bar dónde también servían cervezas y brandi de banana (que malo), eso si, los vasos se tenian que guardar debajo de la mesa fuera de la vista de los locales. Supongo que todo el mundo lo sabe y que el bar debe tener algún tipo de acuerdo con la policía, jeje. A base de cervezas y del “maravilloso” brandi de banana conseguimos aguantar hasta las 3h de la mañana...uuuuaaaaauuu!!!
Tengo que confesaros una cosa. El primer día que llegué a Pulau Weh estaba bastante desanimado. Yo buscaba una playa con alojamiento económico donde pudiera relajarme bebiendo un “mojito” y no encontré nada de esto. Encima llovía. Incluso, por la tarde estaba buscando vuelos para ir a Bali a pasar mis últimos días allí. Pero finalmente decidí quedarme 9 días (mis últimos días) y acerté. Conocí buena gente, tanto turistas como locales, y me adapté a las circunstancias. Los días pasaron volando.
Llega el último día y es día de despedidias. Después de 6 meses con el Matt nos decimos adiós, bueno, un hasta luego ya que en alguna parte del mundo nos volveremos a ver, seguro. Como yo siempre digo: “see you anywhere, anytime” (nos vemos en cualquier momento en cualquier lugar). Me despido también del “grupillo” (franceses, australianos, Sudafricanos) que he hecho. Ahora, dos horitas de ferry y hacia el aeropuerto de Banda Aceh. La verdad....estoy un poco triste...snif, snif.

Miki Sama Sama

divendres, 13 d’agost del 2010

Fent el mono a Bukit Lawang/ Haciendo el mono en Bukit Lawang

Sumatra és un país ple de selves i muntanyes. Això significa que és difícil anar d'un lloc a l'altre per carretera ja que s'ha de fer bastant volta en alguns casos. Això ens ha passat per anar del llac Toba a Bukit Lawang. Primer pas, tornar a Medan, 5 hores. Segon pas, de Medan a Bukit Lawang, 4 hores més després d'unes hores d'espera extra a l'estació de busos. Durant el trajecte no deixo de veure mesquites a un costat i a un altre de la carretera. Benvinguts a l'autèntica Indonèsia!!
Bukit Lawang és l'ultim poble que trobem ja que aquí s'acaba la carretera. Més enllà sol hi ha selva. Arribem de nit (ja sabeu que no m'agrada) i, a sobre, plovent. Un local es puja a l'autobús i ens acompanya a un “hostel”. Per arribar-hi hi ha un pont per sobre del riu que s'aguanta amb un cable de ferro. Tranquils, aguanta el nostre pes i els de les nostres motxilles. El “hostel” no està mal i no fa falta dir més, ens quedem aquí ja que estem molt cansats. La pregunta és: però que fa la gent venint a aquest poble perdut en una selva de Sumatra? Molt fàcil, a veure els nostres avantpassats, concretament els orangutans.
Al dia següent com sol passar tot canvia. Estem al costat d'un riu, rodejats de muntanyes i de vegetació. Un paisatge de pel·lícula. Però algo passa? Tot està tancat...clar, és que ha començat el Ramadà!! Ja sabeu, els musulmans no mengen, ni beuen, ni fumen, ni fo..durant les hores de sol durant un mes, i clar, molts (no tots) dels restaurants estan tancats.
Com no, i com tots, organitzem un treking a la selva per veure els orangutans. Un bon calçat i aigua són els requisits mínims per començar i acabar l'aventura. Tenim sort, sembla que hem aconseguit un bon guia. Orangutan vol dir home (Orang) i selva (Utan), així que utilitzant la lògica és home de la selva, no? A vegades em sorprenc a mi mateix, jeje. També ens explica que el motiu per que els Indonesis tinguin tans fills no és altre que l'època de pluges...per que? Per que no hi ha res millor que fer, jeje.
Caminem amunt i avall de les muntanyes i entre la vegetació. Desprès de sol mitja hora veiem els primers orangutans saltant d'arbre en arbre. Un d'ells va baixar a uns quants metres per observar-nos penjat des d'una liana. És com si estigués dins un documental. Seguim caminant i aconseguim veure un orangutan amb la seva cria. Aquest s'apropa tan que fins i tot es deixa tocar. La gent, i jo, al·lucina!! Desprès d'unes quantes hores i de veure més orangutans i diferents tipus de monos, tornem al “hostel” suats i bastant cansats. Quina experiència més inoblidable!!
Passem tres dies aquí i, és matemàtic, cada tarda-nit plou...i amb ganes. A vegades fa una mica de respecte quan veus el riu créixer sense parar. Sense anar més lluny, fa uns anys va haver-hi una gran riada que es va emportar part del poble i també és va cobrar varies vides.
No hem sigut previsors i no portem diners suficients. A més, aquí no hi ha caixers automàtics. Bueno, com a “motxillero” tinc una solució d'emergència per aquest casos. Sempre porto uns quants euros o dòlars en metàl·lic i en aquest cas els vaig fer servir. Els vaig canviar per la moneda local, això si, a un tipus de canvi bastant dolent per mi però és el que hi ha!!

Sumatra es un país lleno de selvas y montañas. Esto significa que es difícil ir de un lugar al otro por carretera ya que se tiene que dar bastante vuelta en algunos casos. Esto nos ha pasado para ir del lago Toba a Bukit Lawang. Primer paso, volver a Medan, 5 horas. Segundo paso, de Medan a Bukit Lawang, 4 horas más después de unas horas de espera extra en la estación de bus. Durante el trayecto no dejo de ver mezquitas a un lado y a otro de la carretera. Bienvenidos a la auténtica Indonesia!!
Bukit Lawang es el ultimo pueblo que encontramos ya que aquí se acaba la carretera. Más allá solo hay selva. Llegamos por la noche (ya sabéis que no me gusta) y, encima, lloviendo. Un local se sube al autobús y nos acompaña a un “hostel”. Para llegar hay un puente por encima del río que se aguanta con un cable de hierro. Tranquilos, aguanta nuestro peso y el de nuestras mochilas. El “hostel” no está mal y no hace falta decir más, nos quedamos aquí ya que estamos muy cansados. La pregunta es: ¿pero que hace la gente viniendo a este pueblo perdido en una selva de Sumatra? Muy fácil, a ver a nuestros antepasados, concretamente a los orangutanes.
Al día siguiente como suele pasar, todo cambia. Estamos junto a un río, rodeados de montañas y de vegetación. Un paisaje de película. Pero algo pasa? Todo está cerrado...claro, es que ha empezado el Ramadán!! Ya sabéis, los musulmanes no comen, ni beben, ni fuman, ni fo..durante las horas de sol durante un mes, y claro, muchos (no todos) de los restaurantes están cerrados.
Como no, y como todos, organizamos un treking en la selva para ver los orangutanes. Un buen calzado y agua son los requisitos mínimos para empezar y acabar la aventura. Tenemos suerte, parece que hemos conseguido un buen guía. Orangutan quiere decir hombre (Orang) y selva (Utan), así que utilizando la lógica es hombre de la selva, no? A veces me sorprendo a mí mismo, jeje. También nos explica que el motivo por que los Indonesios tienen tantos hijos no es otro que la época de lluvias...por que? Por que no hay nada mejor que hacer, jeje.
Caminamos arriba y abajo de las montañas y entre la vegetación. Después de solo media hora vemos los primeros orangutanes saltando de árbol en árbol. Uno de ellos bajó a unos cuántos metros para observarnos colgado desde una liana. Es como si estuviera dentro de un documental. Seguimos andando y conseguimos ver a un orangutan con su cría. Este se acerca tanto que incluso se deja tocar. La gente, y yo, alucina!! Después de unas cuántas horas y de ver más orangutanes y diferentes tipos de monos, volvemos al “hostel” sudados y bastante cansados. Qué experiencia más inolvidable!!
Pasamos tres días aquí y, es matemático, cada tarde-noche llueve...y con ganas. A veces da un poco de respeto cuando ves el río crecer sin parar. Sin ir más lejos, hace unos años hubo una gran riada que se llevo parte del pueblo y también se cobró varías vidas. No hemos sido previsores y no traemos dinero suficiente. Además, aquí no hay cajeros automáticos. Bueno, como “mochilero” tengo una solución de emergencia para estos casos. Siempre llevo unos cuántos euros o dólares en metálico y en este caso los usé. Los cambié por la moneda local, eso si, a un tipo de cambio bastante malo para mí pero es lo que hay!!

Miki Sama Sama

divendres, 6 d’agost del 2010

Llac Toba, quina tranquilitat!!/ Lago Toba, que tranquilidad

Hem tardat unes 4 hores (amb calor, per cert) per fer un trajecte de 100 kms, no està mal, no? Per fi estem al llac Toba, un llac volcànic que segons diuen és el llac més gran del sud-est asiàtic i que es va formar a partir d'una gran erupció volcànica. Però aquí no s'acaba el viatge. Ara toca una hora de ferri per arribar a Samosir, una illa al mig del llac. Bé, us diré un secret, ben bé no és una illa ja que està unida a terra ferma per un estret istme.
Indonèsia és també un país musulmà i el primer que em sorprèn quan arribo a aquesta illa és la gran quantitat d'esglésies que hi ha. Els habitants d'aquesta part de Indonèsia són majoritàriament catòlics i pertanyen a la cultura Batak. Els edificis tenen una forma molt característica amb una teulada en forma de vaixell.
Agafem una habitació en un “hostel” al ben costat de l'aigua, amb hamaques i tot. Aquí fa més fresquet que a la resta de l'illa i ho noto per la nit ja que m'he de tapar. Que bé, no? No hi ha turistes i això s'agraeix i la gent local és molt simpàtica i atenta. Que ens voldran vendre??. Doncs sembla que res...
Un dels dies lloguem una moto per anar a donar una volta per l'illa. L'anada va anar molt bé i vam creuar diferents pobles Bataks i ens vam barrejar també amb la gent local. La tornada va ser una mica més accidentada. Vaig agafar una carretera alternativa per les muntanyes fins que la carretera és va convertir en camí de sorra i després de pedres en mig de la selva. Per sort, i després d'un parell d'hores sol veient arbres, ens vam trobar a algú que ens va torna a la civilització. Menys mal, per que el cel ja s'estava posant gris a punt de ploure.
Hem tingut sort ja que ens ha fet bon temps quasi tots els dies. Molt de relax en aquest illa, molta tranquil·litat encara que, com no, una de les nits vam sortir en l'únic bar obert de l'illa i freqüentat per locals. Una nit molt divertida amb un grup de rock 100% Indonesi.
Si us recordeu a Malàisia em despertaven les oracions musulmanes, no? Doncs aquí, un grup de catòlics no m'ha deixat dormir en tota la nit amb les seves cançons i guitarres. És el meu castig per no creure en la religió?? ...ups!! Ens volem quedar més dies aquí ja que s'està molt bè però no tenim gaire dies si volem anar a Bukit Lawang, una de les visites obligades de Sumatra. Així que, en marxa!!

Hemos tardado unas 4 horas (con calor, por cierto) para hacer un trayecto de 100 kms, no está mal, no? Por fin estamos en el lago Toba, un lago volcánico que según dicen es el lago más grande del sudeste asiático y que se formó a partir de una gran erupción volcánica. Pero aquí no se acaba el viaje. Ahora toca una hora de ferry para llegar a Samosir, una isla en el medio del lago. Bueno, os diré un secreto, no es exactamente una isla ya que está unida a tierra firme por un estrecho istmo.
Indonesia es también un país musulmán y lo primero que me sorprende cuando llego a esta isla es la gran cantidad de iglesias que hay. Los habitantes de esta parte de Indonesia son mayoritariamente católicos y pertenecen a la cultura Batak. Los edificios tienen una forma muy característica con un tejado en forma de barco. Cogemos una habitación en un "hostel” al lado del agua, con hamacas y todo. Aquí hace más fresquito que en el resto de la isla y lo noto por la noche ya que me tengo que tapar. Que bien, no? No hay turistas y esto se agradece y la gente local es muy simpática y atenta. Que nos querrán vender?? Pues parece que nada...
Uno de los días alquilamos una moto para ir a dar una vuelta por la isla. La ida fue muy bien y cruzamos diferentes pueblos Bataks y nos mezclamos también con la gente local. La vuelta fue algo más accidentada. Cogí una carretera alternativa por las montañas hasta que la carretera es convirtió en camino de arena y después en piedras en medio de la selva. Por suerte, y tras un par de horas solo viendo árboles, nos encontramos a alguien que nos devolvió a la civilización. Menos mal, por que el cielo ya se estaba poniendo gris a punto de llover.
Hemos tenido suerte ya que ha hecho buen tiempo casi todos los días. Mucho relax en esta isla, mucha tranquilidad aunque, como no, una de las noches salimos en el único bar abierto de la isla y frecuentado por locales. Una noche muy divertida con un grupo de rock 100% Indonesio.
Si os recordáis en Malasia me despertaban las oraciones musulmanas, no? Pues aquí, un grupo de católicos no me ha dejado dormir en toda la noche con sus canciones y guitarras. Es mi castigo por no creer en la religión?? Jeje. Nos queremos quedar mas dias aquí ya que se está muy bien pero no tenemos mucho tiempo si queremos ir a Bukit Lawang, una de las visitas obligadas en Sumatra. Así que, en marcha!!

Miki Sama Sama

dijous, 5 d’agost del 2010

Aquí no hi vinc més/ Aquí no vengo mas

Agafem l'avió i en una sola hora arribem a Medan, capital de Sumatra, una de les illes d'Indonèsia. És curiós, sortim a les 14h de Malàisia i arribem a les 14h a Indonèsia, jeje. Com cada vegada quan arribem a un país nou , és hora hora de passar per immigració per obtenir el visat. En aquest cas, hem de pagar 25 dòlars però tenim un petit problema ja que no accepten dòlars dels antics. Per sort encara ens queda moneda de Malàisia i podem pagar el visat amb ella. Ens havien dit que també necessitàvem per entrar al país un bitllet de sortida i dues fotos amb el fons vermell. Doncs bè, no ens ho han demanat.
Ja estic cansat de regatejar però és que aquí s'ha de fer per tot sinó acabes pagant molt més del compte. Medan és una ciutat, diguem, lletja, sol estem aquí per dormir ja que el nostre bus surto al matí següent. Encara que arribem bastant d'hora, tots els “hostels” ja estan ocupats. Desprès de donar voltes durant una hora per fi trobem una habitació bruta, un lavabo que millor no fer-lo servir i uns quants bitxos. Definitivament és una de les pitjors habitacions del meu viatge...i a sobre, cara. No tenim cap altre opció...o això o dormir al carrer. Tot i així sobrevivim, encara que al dia següent ens aixequem amb unes quantes picades que no semblen de mosquits...ups!!
Ja ha passat la nit i ens dirigim cap a l'estació de bus. Regategem pel Tuk-Tuk (aquí es tracta d'una moto amb una mena de sidecar per dues persones) i, com no, també regategem pel bus sense aire condicionat. Vaja viatget ens espera!!! Compro unes quantes provisions, sobretot aigua, i ja estic preparat per unes quantes hores més de bus. Aquest cop un bus Indonesi. El Matt està una mica cansat d'anar d'un lloc a un altre així que decideix anar-se directament cap el nord i descansar durant dues setmanes. No em d'oblidar que ell porta dos anys i mig viatjant...és el meu ídol. Ens acomiadem una altre vegada però em quedat amb ell a Pulau Weh, una illa en el nord de Sumatra.

Cogemos el avión y en una sola hora llegamos a Medan, capital de Sumatra, una de las islas de Indonesia. Es curioso, salimos a las 14h de Malaisia y llegamos a las 14h a Indonesia, jeje. Como cada vez cuando llegamos a un país nuevo , es hora hora de pasar por inmigración para obtener el visado. En este caso, tenemos que pagar 25 dólares pero tenemos un pequeño problema ya que no aceptan dólares de los antiguos. Por suerte todavía nos queda moneda de Malasia y podemos pagar el visado con ella. Nos habían dicho que también necesitábamos para entrar en el país un billete de salida y dos fotos con el fondo rojo. Pues bien, no nos lo han pedido.
Ya estoy cansado de regatear pero es que aquí se tiene que hacer por todo sino acabas pagando mucho más de la cuenta. Medan es una ciudad, digamos, fea, solo estamos aquí para dormir ya que nuestro bus sale a la mañana siguiente. Aunque llegamos bastante temprano, todos los “hostels” ya están ocupados. Después de dar vueltas durante una hora por fin encontramos una habitación sucia, un lavabo que mejor no usarlo y unos cuántos bichos. Definitivamente es una de las peores habitaciones de mi viaje...y encima, cara. No tenemos otra opción...o esto o dormir en la calle. Aún así sobrevivimos, aunque al día siguiente nos levantamos con unas cuántas picaduras que no parecen de mosquitos...ups!!
Ya ha pasado la noche y nos dirigimos hacia la estación de bus. Regateamos por el Tuk-Tuk (aquí se trata de una moto con una especie de sidecar para dos personas) y, como no, también regateamos por el bus, sin aire acondicionado. Vaya viajecito nos espera!!! Compro unas cuántas provisiones, sobre todo agua, y ya estoy preparado para unas cuántas horas más de bus. Esta vez un bus Indonesio. El Matt está ya algo cansado de ir de un lugar a otro así que decide irse directamente hacia el norte y descansar durante dos semanas. No tenemos que olvidar que él lleva dos años y medio viajando...es mi ídolo. Nos despedimos otra vez pero he quedado con el en Pulau Weh, una isla en el norte de Sumatra.

Miki Sama Sama

dissabte, 31 de juliol del 2010

Festa del "burka" a Penang/ Fiesta del "burka" en Penang

Com us he dit, la meva idea és no agafar cap avió en el meu viatge. És per això que si vull arribar a Indonèsia, haig de passar per Malàisia, concretament per l'illa de Penang, que és d'on surt un ferri cap a Indonèsia. A part d'això, ens han recomanat Penang per les seves platges. Es tracta d'una illa al nord-oest de Malàisia anomenada la “perla d'orient” on la majoria de gent és d'origen Xinès i això es nota en l'arquitectura i en els preus més cars, jeje.
Hem sortit a les 6h del matí de Koh Panghan i ara són les 10h de la nit. Molt llarg, molt llarg...Després de viatjar en diferents autobusos ens anem apropant a Georgetown, capital de Penang. Es de nit, clar, i sol veiem gratacels per tot arreu. Estem cansats i aquest no és el paisatge que ens imaginàvem en aquesta illa ja que això sembla Benidorm. El bus finalment ens deixa en una carrer amb uns quants “hostels”. No m'agrada arribar de nit als llocs ja que a vegades costa trobar un allotjament o et veus obligat a agafar el primer que trobes. Al final ho aconseguim, trobem una habitació que no està mal però clar, aquests no són els preus de Tailàndia. Sopem i anem a dormir que demà serà un altre dia.
Al matí següent tot canvia. La llum ens ensenya la ciutat des d'un altre perspectiva. Estem al centre de la ciutat, que és patrimoni de l'humanitat, i hi ha carrers amb cases de diferents colors amb porxos per tot arreu. També trobem, com no, temples xinesos, i temples indis. I per suposat, alguna que altre mesquita ja que no em d'oblidar que Malàisia és un país musulmà. Pels carrers, molt moviment de gent, mercats i tendes. La gent és simpàtica. Em comença a agradar aquesta ciutat.
Però bé, un cop vist el centre ja és hora d'anar a la platja, així que anem a un poble al costat del mar. Agafem el transport public per arribar-hi i quina és la sorpresa quan veig que en bus té Wifi, i gratis. Després me n'adono que Georgetown té Wifi gratis per tot arreu, encara que no funciona molt ràpidament. En quant a la platja la veritat és que no te res d'especial, fins i tot algunes parts estan una mica brutes. Està ple de gent fent “parasailing” (paracaigudes lligat a una barca), motos d'aigua, quads per la platja i fins i tot, gent muntant a cavall. Això sembla les rambles!! A més, al ser un país musulmà, les noies es banyen amb samarreta, pantalons llargs i amb mocador al cabell i, fins i tot, algunes d'elles amb el “burka”. Es algo surrealista per a mi veure aquestes noies fent “parasailing”, quads...per la platja totes tapades, sol ensenyant els ulls, algunes d'elles. Bueno, ho respecto però no ho comparteixo. Per sort, sol el cap de setmana la platja està plena de gent. La resta de dies no hi ha quasi ningú i les turistes aprofiten per posar-se en bikini. A part d'això, el nostre “hostel” es troba a uns 10 metres d'una mesquita així que ja us ho podeu imaginar. A les 5h hores del matí, em desperto cada dia amb la plegaria diària.
Ens quedem aquí relaxant-nos (després de les 5h del matí) esperant al Matt que arriba en uns dies. Malauradament, vaig oblidar-me el carnet de conduir a Granollers. Si en uns altres països no era important per llogar una moto, aquí sense el carnet no hi ha res a fer. I clar, volem veure l'illa ja que sembla molt interessant. La solució és l'autoestop i encara que ens va portar molt de temps a que ens recollissin, al final ho vam aconseguir. Un dia sencer per fer uns quants quilòmetres però ha valgut la pena. Si més no, vam veure un varà d'un metre i mig i uns quants monos.
Per fi arriba el Matt i anem a comprar el nostre bitllet de ferri cap a Indonèsia. Quina és la nostra sorpresa quan ens informen que el ferri fa un mes que ja no circula...merda...i ara que?? Clar, la solució més clara és agafar una avió, ups, ja no faré tot el trajecte per terra....ooohhhhh!!! Per sort, el vol d'un dia per l'altre en surt bastant bé de preu, menys mal, el meu pressupost comença a ressentir-se.

Como os he dicho, mi idea es no coger ningún avión en mi viaje. Es por eso que si quiero llegar a Indonesia, debo pasar por Malasia, concretamente por la isla de Penang, que es de dónde sale un ferry hacia Indonesia. Aparte de esto, nos han recomendado Penang por sus playas. Se trata de una isla al noroeste de Malasia denominada la "perla de oriente” dónde la mayoría de gente es de origen Chino y esto se nota en la arquitectura y en los precios más caros, jeje.
Hemos salido a las 6h de la mañana de Koh Panghan y ahora son las 10h de la noche. Muy largo, muy largo...Tras viajar en diferentes autobuses nos vamos acercando a Georgetown, capital de Penang. Es por la noche, claro, y solo vemos rascacielos por todas partes. Estamos cansados y este no es el paisaje que nos imaginábamos en esta isla ya que esto parece Benidorm. El bus finalmente nos deja en una calle con unos cuántos “hostels”. No me gusta llegar por la noche a los lugares por que a veces cuesta encontrar un alojamiento o te ves obligado a coger el primero que encuentras. Al final lo conseguimos, encontramos una habitación que no está mal pero claro, estos no son los precios de Tailandia. Cenamos y vamos a dormir que mañana será otro día.
Por la mañana siguiente todo cambia. La luz nos enseña la ciudad desde otra perspectiva. Estamos en el centro de la ciudad, que es patrimonio de la humanidad, y hay calles con casas de diferentes colores con porches (no el coche) por todas partes. También encontramos, como no, templos chinos y templos indios. Y por supuesto, alguna que otra mezquita puesto que no tenemos que olvidar que Malasia es un país musulmán. Por las calles, mucho movimiento de gente, mercados y tiendas. La gente es simpática. Me empieza a gustar esta ciudad.
Pero bien, una vez visto el centro ya es hora de ir a la playa, así que vamos a un pueblo junto al mar. Cogemos el transporte publico para llegar y cual es la sorpresa cuando veo que en bus hay Wifi, y gratis. Después me doy cuenta que Georgetown tiene Wifi gratis por todas partes, aunque no funciona muy rápidamente. En en cuanto a la playa, la verdad es que no tiene nada de especial, incluso algunas partes están algo sucias. Está lleno de gente haciendo “parasailing” (paracaídas atado a una barca), motos de agua, quads por la playa e incluso, gente montando a caballo. Esto parece las ramblas!! Además, al ser un país musulmán, las chicas se bañan con camiseta, pantalones largos y con pañuelo en el pelo e, incluso, algunas de ellas con “el burka”. Es algo surrealista para mí ver estas chicas haciendo “parasailing”, quads...por la playa todas tapadas, solo enseñando los ojos, algunas de ellas. Bueno, lo respeto pero no lo comparto. Por suerte, solo el fin de semana la playa está llena de gente. El resto de días no hay casi nadie y las turistas aprovechan para ponerse el bikini. Aparte de esto, nuestro “hostel” se encuentra a unos 10 metros de una mezquita así que ya os lo podéis imaginar. A las 5h de la mañana me despierto cada día con la plegaría diaria.
Nos quedamos aquí relajándonos (después de las 5h de la mañana) esperando al Matt que llega en unos días. Desgraciadamente, me olvidé el carné de conducir en Granollers. Si en otros países no era importante para alquilar una moto, aquí sin el carné no hay nada a hacer. Y claro, queremos ver la isla ya que parece muy interesante. La solución es el autoestop y aunque nos llevó mucho rato a que nos recogieran, al final lo conseguimos. Un día entero para hacer unos cuántos kilómetros pero ha valido la pena. Al menos, vimos un varano de un metro y medio y unos cuantos monos.
Por fin llega el Matt y vamos a comprar nuestro billete de ferry hacia Indonesia. Cuál es nuestra sorpresa cuando nos informan que el ferry hace un mes que ya no circula...mierda...y ahora que?? Claro, la solución más clara es coger una avión, ups, ya no haré todo el trayecto por tierra....ooohhhhh!!! Por suerte, el vuelo de un día al el otro sale bastante bien de precio, menos mal por que mi presupuesto empieza a resentirse.

Miki Lumpur

dissabte, 24 de juliol del 2010

"Full moon party", a la meva edat.../ "Full moon party", a mi edad...

Ja estem aquí, ja hem arribat a Koh Panghan. Es tracta d'una illa a l'est de Tailàndia. Una nit més en bus i dues hores en ferri i ja estem en el paradís. Tots els “motxileros”, o quasi tots, planegen la seva ruta per Tailàndia depenent de la “full moon party”. Es tracta d'una festa que, com diu el seu nom, es celebra quan hi lluna plena. O sigui, que hi ha una festa d'aquestes, en principi, un cop al mes. Encara que ara s'han tret més festes de la màniga i ja celebren la “black party”, “half moon party”, “pool party”, “pre full moon party”, “post full moon party”...Es pot dir que cada dia hi ha una festa però la més important és la “full moon”.
Imagineu-vos uns quants milers de persones (la majoria bastant joves, s'ha de dir) ballant, o fent el tonto, en una platja paradisíaca. Hi ha diferents bars que posen diferents tipus de músiques. També hi ha Tailandesos que fan malabarismes amb el foc. I finalment, hi ha molt gent pintada amb colors fluorescents. La beguda típica és el “bucket” (cubell), i és això, un cubata d'un litre en un cubell de platja, jeje. Vaig venir aquí fa dos anys i vaig dir que tornaria...i aquí estic...a la meva edat...ups!!!
Vam arribar a Koh Panghan uns dies abans de la “full moon” ja que si no és difícil trobar allotjament. Tenim sort, ens allotgem en un “bungalou” de fusta en una muntanya pròxima a la platja. Quina tranquil·litat però sense aigua calenta clar, però aquí no es necessita. Això si, els mosquits ens han “acribillat” i la pluja diària ha fet que no puguem aprofitar l'illa com hauríem volgut. Tot i així, crec que tornaré una altre vegada per viure aquesta experiència. Us ho recomano, sempre i quan no busqueu res tranquil.
Al dia següent de la gran festa ja us ho podeu imaginar. Cares ressacoses, tothom bevent aigua i caminant com fantasmes i molta gent amb vendes per tot arreu...la nit ha estat dura!! M'he fixat i hi ha varis llocs de primers auxilis, d'aquests privats, per tot el poble...i sempre plens.
Passem uns quants dies aquí. Encara que anem de festa, també fem molt de relax ja que plou i no podem fer res més. Ens acomiadem del Matt altre vegada ja que ell s'ha de quedar per esperar a un amic i jo continuo la meva ruta asiatística. Tranquils, he quedat amb el Matt a Malàisia!!

Ya estamos aquí, ya hemos llegado a Koh Panghan. Se trata de una isla en el este de Tailandia. Una noche en bus y dos horitas en ferry y ya estamos en el paraíso. Todos los “mochileros”, o casi todos, planean su ruta por Tailandia dependiendo de la "full moon party”. Se trata de una fiesta que, como dice su nombre, se celebra cuando hay luna llena. O sea, que hay una fiesta de estas, en principio, una vez al mes. Aunque ahora se han sacado más fiestas de la manga y ya celebran la "black party”, “half moon party”, “pool party”, “pre full moon party”, “post full moon party”...Se puede decir que cada día hay una fiesta pero la más importante es la "full moon”.
Imaginaros unos cuántos miles de personas (la mayoría bastante jóvenes, se tiene que decir) bailando, o haciendo el tonto, en una playa paradisíaca. Hay diferentes bares que ponen diferentes tipos de músicas. También hay Tailandeses que hacen malabarismos con el fuego. Y finalmente, hay gente pintada con colores fluorescentes. La bebida típica es el “bucket” (cubo), y es esto, un cubata de un litro en un cubo de playa, jeje. Vine aquí hace dos años y dije que volvería...y aquí estoy...a mi edad...ups!!!
Llegamos a Koh Panghan unos días antes de la "full moon” ya que si no es difícil encontrar alojamiento. Tenemos suerte, nos alojamos en “bungalou” de madera en una montaña próxima a la playa. Qué tranquilidad pero sin agua caliente claro, pero aquí no se necesita. Eso si, los mosquitos nos han “acribillado” y la lluvia diaria ha hecho que no podamos aprovechar la isla como habríamos querido. Aún así, creo que volveré otra vez para vivir esta experiencia. Os lo recomiendo, siempre y cuando no busqueis nada tranquilo.
Al día siguiente de la gran fiesta ya os lo podéis imaginar. Caras resacosas, todo el mundo bebiendo agua y andando como fantasmas y mucha gente con vendas por todas partes...la noche ha sido dura!! Me he fijado y hay varios lugares de primeros auxilios, de estos privados, por todo el pueblo...y siempre llenos. Pasamos unos cuántos días aquí. Aunque vamos de fiesta, también hacemos mucho relax ya que llueve y no podemos hacer nada más. Nos despedimos del Matt otra vez ya que él se tiene que quedar para esperar a un amigo y yo continúo mi ruta asiatística. Tranquilos, he quedado con el Matt en Malasia!!


Miki Thai

dimarts, 20 de juliol del 2010

Bangkok: m'encanta aquesta ciutat/ Bangkok: me encanta esta ciudad

Ara toca creuar a un altre país. El procediment és sempre el mateix amb els diners que sobren. Intentar treure els diners justos dels caixers, intentar gastar els que sobren (si no són molts) o canviar-los per la nova moneda. Facis el que facis sempre surts perdent. L'altre tasca a fer és aprendre unes quantes paraules, frases útils i números en la llengua del país que et poden ajudar molt.
Bé, després d'unes quantes hores d'haver sortit de Phnom Penh, el bus ens deixa a Khao San Road, el carrer més motxilero de Bangkok. En aquest carrer trobes de tot: “hostels”, tendes, restaurants, turistes, còpies, bars...Estem cansats però ja estem a Bangkok i sol puc dir una cosa: m'encanta aquesta ciutat. Jo la defineixo com l'ordre desordenat. Gent i Tuk-Tuks per tot arreu. És el paradís de la falsificació ja que aquí pots trobar qualsevol cosa no original...rellotges, ulleres, roba, diplomes, carnets de conduir, carnets d'estudiant, quadres...tot el que et puguis imaginar té una copia a Bangkok. També, malauradament, és considerada una de les capitals del turisme sexual amb carrers sencers plens de prostíbuls.
Aquí no em dedico a visitar els monuments ja que els vaig veure fa dos anys. Li vaig prometre al Matt que estaria a Bangkok entre el 10 i el 20 de Juliol i aquí estic en l'últim moment. La veritat és que els dies que vam estar per aquí no ens vam moure de Koh San Road. Ho tenim tot aquí i no tenim ganes de fer res...serà la calor??. En definitiva, dormim, esmorzem, anem de tendes, dinem, dormim la migdiada, prenem tot tipus de sucs de fruites exòtiques, sopem i anem a prendre unes copes. El Matt ja porta uns dies aquí, potser massa, així que és hora per moure'ns. De fet, tot està planejat perfectament per arribar a Koh Panghan en uns dies ja que la “full moon party” és el dia 28. Aquest cop confesso que he sigut jo qui ha perseguit a la festa, jeje.

Ahora toca cruzar a otro país. El procedimiento es siempre el mismo con el dinero que nos sobra. Intentar sacar el dinero justo de los cajeros, intentar gastar los que sobran (si no son muchos) o cambiarlos por la nueva moneda. Hagas lo que hagas siempre sales perdiendo. La otra tarea a hacer es aprender unas cuántas palabras, frases útiles y números en la lengua del país que te pueden ayudar mucho.
Bueno, tras unas cuántas horas depués de haber salido de Phnom Penh, el bus nos deja en Khao San Road, la calle más mochilera de Bangkok. En esta calle encuentras de todo: “hostels”, tiendas, restaurantes, turistas, copias, bares...Estamos cansados pero ya hemos llegado a Bangkok y solo puedo decir una cosa: me encanta esta ciudad. Yo la defino como el orden desordenado. Gente y Tuk-Tuks por todas partes. Es el paraíso de la falsificación ya que aquí puedes encontrar cualquier cosa no original...relojes, gafas, ropa, diplomas, carnés de conducir, carnés de estudiante, cuadros...todo lo que te puedas imaginar tiene una copia en Bangkok. También, desgraciadamente, es considerada una de las capitales del turismo sexual con calles enteras llenas de prostíbulos.
Aquí no me dedico a visitar los monumentos puesto que los vi hace dos años. Le prometí al Matt que estaría en Bangkok entre el 10 y el 20 de Julio y aquí estoy en el último momento. La verdad es que los días que estuvimos por aquí no nos movimos de Khao San Road. Lo tenemos todo aquí y no tenemos ganas de hacer nada...será el calor?? En definitiva, dormimos, desayunamos, vamos de tiendas, comemos, dormimos la siesta, tomamos todo tipo de zumos de frutas exóticas, cenamos y vamos a tomar unas copas. El Matt ya lleva unos días aquí, quizás demasiados, así que es hora de movernos. De hecho, todo está planeado perfectamente para llegar a Koh Panghan en unos días ya que la "full moon party” es el día 28. Esta vez confieso que he sido yo quien ha perseguido a la fiesta, jeje.

Miki Thai

dissabte, 17 de juliol del 2010

A Siem Reap em diuen Mister Escolies/ En Siem Reap me llaman Mister Escolies

He pagat un bitllet de bus de Phnom Penh a Siem Reap. El preu incloïa el Tuk-Tuk (taxi motoritzat) del “hostel” de Phnom Penh a l'estació de bus, el viatge en bus a Siem Reap i el Tuk-Tuk cap el nou “hostel”. Doncs bé, misteriosament el primer Tuk-Tuk no ha vingut a buscar-me i m'he hagut d'espavilar (i pagar) ja que eren les 10 de la nit a buscar un altre. Comencem bé el viatge. Per sort, el bus nocturn si que ve, menys mal!!
A Siem Reap també hi he estat però no em fa res tornar a venir...també em ve de pas. Bé, em fa encara més il·lusió venir que l'altre vegada ja que m'he donat un petit luxe. Per un mòdic preu de 30 euros la nit, he decidit allotjar-me en un hotel de 4 estrelles amb piscina, aire condicionat, buffet-esmorzar, llit super-còmode, habitació neta i sense bitxos i sobretot, banyera amb aigua calenta, calenta...uuuuaaaauuu!!! Em quedaré 3 nits encara que surti del meu pressupost. Un cop a l'any no fa mal. Va ser divertit quan vaig arribar a l'hotel amb Tuk-Tuk, la motxilla i la meva pinta de motxillero però tot i així tothom em deia Mister Escolies, jeje.
Un dels dies, i després de menjar tot el que podia i més de l'esmorzar-buffet, vaig anar als temples d'Ankor. Aquests temples son el motiu per que tots els turistes venen a Siem Reap i diria que també a Cambodja. És un complexe molt extens de temples construïts de pedres i que la vegetació a fet desaparèixer en algunes parts. Es una de les meravelles del món, sens dubte. És la segona vegada que vinc aquí i diria que encara m'ha sorprès més. L'únic punt negatiu que tinc que dir és la gran quantitat de gent, sobretot nens, que venen a demanar-te algun dolar o que ofereixen coses per vendre a totes hores.
A part d'això, Seim Reap és una ciutat orientada totalment al turisme. Es cara i està plena de restaurants, bars, tendes i més tendes. Fa calor però clar, no sé si us ho dit però jo tinc aire condicionat a l'habitació així que em quedaré veient pel·lícules fins que surti el meu bus cap a....atenció...Tailandiaaaaaaaaa!!! Platges, espereu-me!!!

He pagado un billete de bus de Phnom Penh a Siem Reap. El precio incluía el Tuk-Tuk (taxi motorizado) del “hostel” de Phnom Penh a la estación de bus, el viaje en bus a Siem Reap y el Tuk-Tuk hacia el nuevo “hostel”. Pues bien, misteriosamente el primer Tuk-Tuk no ha venido a buscarme y me he tenido que espavilar (y pagar), ya que eran las 10 de la noche, en buscar otro. Empezamos bien el viaje. Por suerte, el bus nocturno si que vino, menos mal!!
En Siem Reap también he estado pero no me importa volver a venir...también me viene de paso. Bueno, me hace todavía más ilusión venir que la otra vez ya que me he dado un pequeño lujo. Por un módico precio de 30 euros la noche, he decidido alojarme en un hotel de 4 estrellas con piscina, aire acondicionado, buffet-almuerzo, cama super-cómoda, habitación limpia y sin bichos y sobre todo, bañera con agua caliente, caliente...uuuuaaaauuu!!! Me quedaré 3 noches aunque salga de mi presupuesto. Una vez al año no hace daño. Fue divertido cuando llegué al hotel con Tuk-Tuk, la mochila y mi pinta de mochillero pero aún así todo el mundo me llamaba Mister Escolies, jeje.
Uno de los días, y tras comer todo lo que pude y más del almuerzo-buffet, fui a los templos de Ankor. Estos templos son el motivo por que todos los turistas vienen a Siem Reap y diría que también a Camboya. Es un complejo muy extenso de templos construidos de piedras y que la vegetación a hecho desaparecer en algunas partes. Es una de las maravillas del mundo, sin duda. Es la segunda vez que vengo aquí y diría que todavía me ha sorprendido más. El único punto negativo que tengo que decir es la gran cantidad de gente, sobre todo niños, que vienen a pedirte algún dolar o que ofrecen cosas para vender a todas horas.
Aparte de esto, Siem Reap es una ciudad orientada totalmente al turismo. Es cara y está llena de restaurantes, bares, tiendas y más tiendas. Hace calor pero claro, no sé si os lo he dicho pero yo tengo aire acondicionado en la habitación así que me quedaré viendo películas hasta que salga mi bus hacia....atención...Tailandiaaaaaaaaa!!! Playas, esperadme!!!

Miki Khamer

dijous, 15 de juliol del 2010

"Phnom Penh fashion night"

Si us recordeu, ja vaig estar a Phnom Phen fa dos anys en el meu anterior viatge (http://www.unanysensehivern.blogspot.com/) però és que em venia de pas per anar cap a Malàisia si ho vull fer tot per terra. El “hostel” al que vaig a parar deixa molt que desitjar ja que és sorollós i esta brut però bueno, és barato i sol em quedaré una nit.
És una parada tècnica i em dedico a passejar una mica per la ciutat i a descansar. Visito algun que altre mercat nocturn i em relaxo a la terrassa del “hostel” bevent un batut de papaia...natural, es clar. Per la nit, com no hi ha res millor que fer i no em vull quedar a l'habitació, agafem una moto-taxi i li diem al conductor que ens porti a la discoteca de moda de la capital. Quina és la nostra sorpresa quan ens diuen que una de les discos “fashion” de Phnom Penh és de la filla del primer ministre Cambotjà. Això s'ha de veure!!! Es tractava d'una discoteca rodona tipus ovni amb una pista de ball al centre i taules i cadires pel voltant. Clar, deuria ser “fashion” per ells. Això si, érem els reis de la pista, tothom ens mirava i volia ballar amb nosaltres. També intentaven imitar el nostre ball “fashion”...que raro, ja sabeu que jo no destaco per la meva forma de ballar però aquella nit era una estrella, jeje. Recordo finalment vam a anar a 4 o 5 llocs diferents. Uuuuaaauu!!!
Bueno, al dia següent una petita ressaca Cambotjana i preparat per agafar un bus nocturn cap a una de les meravelles del món: els temples d'Ankor. Allà m'he regalat un petit luxe...però haureu de llegir el pròxim capítol si ho voleu esbrinar, jeje. Això sembla una telenovel·la, eh!!

Si os recordáis, ya estuve en Phnom Penh hace dos años en mi anterior viaje (http://www.unanysensehivern.blogspot.com/) pero es que me venía de paso para ir a Malaisia si lo quiero hacer todo por tierra. El “hostel” al que voy a parar deja mucho que desear ya que es ruidoso y esta sucio pero bueno, es barato y solo me quedaré una noche. Es una parada técnica y me dedico a pasear un poco por la ciudad y a descansar. Visito algún mercado nocturno y me relajo en la terraza del “hostel” bebiendo un batido de papaia...natural, claro.
Por la noche, como no hay nada mejor que hacer y no me quiero quedar en la habitación, cogemos una moto-taxi y le decimos al conductor que nos lleve a la discoteca de moda de la capital. Cuál es nuestra sorpresa cuando nos dicen que una de las discos “fashion” de Phnom Phen es la de la hija del primer ministro Camboyano. Esto se tiene que ver!!! Se trataba de una discoteca redonda tipo ovni con una pista de baile en el centro y mesas y sillas alrededor. Claro, seria “fashion” para ellos. Eso si, éramos los reyes de la pista, todo el mundo nos miraba y quería bailar con nosotros. También intentaban imitar nuestro baile “fashion”...que raro, ya sabéis que yo no destaco por mi forma de bailar pero aquella noche era una estrella, jeje. Recuerdo finalmente que fuimos a 4 o 5 lugares diferentes. Uuuuaaauu!!!
Bueno, al día siguiente una pequeña resaca Camboyana y preparado para coger un bus nocturno hacia una de las maravillas del mundo: los templos de Ankor. Allí me he regalado un pequeño lujo...pero tendreis que leer el próximo capítulo si lo quereis averiguar, jeje. Esto parece una telenovel·la, eh!!

Miki Khamer

Entrant a Cambodja d'una forma diferent/ Entrando en Camboya de una forma diferente

Si, ja ho sé, ho podia haver fet per terra ja que hagués estat el més normal...doncs per això ho faig pel riu. Estic a Chau Doc, un petit poblat molt a prop de la frontera entre el Vietnam i la Cambodja. El motiu...? Des d'aquí surt el meu vaixell pel riu Mekong per arribar a Phnom Penh, capital de la Cambodja. Em semblava una manera diferent d'entrar a un país i així ho ha estat.
Anem per passos. A Chau Doc haig de trobar un lloc per dormir ja que demà es quan surto cap a Cambodja. Tots els “hostels” econòmics estan plens i això fa que m'allotgi en una hotel una mica més car. Això és una de les conseqüències de no planejar res, jeje. El següent pas es comprar el bitllet del vaixell...aconseguit!!! Més barat del que pensava. Tercer pas, sopar algo..com no, menjo algo al carrer, l'últim sopar al Vietnam...de moment. I quart, i es pot dir que extra, prendre una copa en un bar al costat del riu amb rates (o hauria de dir mega-rates) corrent d'un costat a l'altre. No molt agradable, la veritat. Això m'ajuda a que me'n vagi a dormir més aviat ja que demà ens hem d'aixecar d'hora.
Dormo i arriba l'hora. Ens dirigim cap el port i ens asseiem en una de les cadires plegables de la nostra petita barca de fusta. Per sort, és una barca molt equipada ja que tenim “toldo” que ens protegeix del sol i de la pluja...jeje. Això si, sense finestres. Som uns 8 turistes, entre ells una altra catalana amb mal d'estomac, pobreta, s'ha passat tot el trajecte dormint i vomitant. Comença el viatge pel Mekong, anem xino-xano i ens creuem, com en el dia anterior, poblats, nens banyant-se, noies rentant la roba, altres vaixells, més búfals, ànecs...Em poso els meus auriculars i em deixo portar. Quin relax!! La gent ens mira des dels dos costats del riu, saludem i ens tornen un gran somriure.
Fem una parada al costat del riu i resulta que és la frontera entre els dos països. Donem els passaports i després d'una hora ens els tornen amb el típic segell de sortida. Segona parada, frontera de Cambodja. Aquí anem molt més ràpid i després de pagar 20 dòlars ja tenim el visat d'entrada. Ara canviem d'embarcació amb sostre de fusta i nevera amb begudes que representa que és el restaurant. Quin luxe!!! jeje. És a partir d'aquí que comença a ploure així que veiem el Mekong des d'un altre punt de vista.
Som 8 persones i tenim temps per parlar, beure unes cervesetes, jugar a cartes, observar el paisatge i a la gent. Després d'unes 7 hores arribem a la nostra destinació. No, mentira. Deixem el vaixell o barca, com li vulgueu dir, i ens queda una hora en bus fins a la capital de Cambodja, Phnom Phen. Benvingut a Cambodja!!!

Si, ya lo sé, lo podía haber hecho por tierra ya que hubiera sido lo más normal...pues por eso lo hago por el río. Estoy en Chau Doc, un pequeño poblado muy cerca de la frontera entre Vietnam y Camboya. El motivo...? Desde aquí sale mi barco por el río Mekong para llegar a Phnom Penh, capital de Camboya. Me parecía una manera diferente de entrar en un país y así lo ha sido.
Vamos por pasos. En Chau Doc tengo que encontrar un lugar para dormir ya que mañana es cuando salgo hacia Camboya. Todos los “hostels” económicos están llenos y esto hace que me aloje en un hotel un poco más caro. Esto es una de las consecuencias de no planear nada, jeje. El siguiente paso es comprar el billete del barco...conseguido!!! Más barato de lo que pensaba. Tercer paso, cenar algo..como no, como algo en la calle, la última cena en Vietnam...por el momento. Y cuarto, y se puede decir que extra, tomar una copa en un bar junto al río con ratas (o debería decir mega-ratas) corriendo y de un lado al otro. No muy agradable, la verdad. Esto me ayuda a que me vaya a dormir más pronto ya que mañana nos tenemos que levantar temprano.
Duermo y llega la hora. Nos dirigimos hacia el puerto y nos sentamos en una de las sillas plegables de nuestra pequeña barca de madera. Por suerte, es una barca muy equipada ya que tenemos un toldo que nos protege del sol y de la lluvia...jeje. Eso si, sin ventanas. Somos unos 8 turistas, entre ellos otra catalana con daño de estomago, pobrecita, se ha pasado todo el trayecto durmiendo y vomitando. Empieza el viaje por el Mekong, vamos despacito y nos cruzamos, como en el día anterior, poblados, niños bañándose, chicas lavando la ropa, otros barcos, más búfalos, patos...Me pongo mis auriculares y me dejo llevar. Qué relax!! La gente nos mira desde los dos lados del río, saludamos y nos devuelven una gran sonrisa.
Hacemos una parada junto al río y resulta que es la frontera entre los dos países. Damos los pasaportes y después de una hora nos los devuelven con el típico sello de salida. Segunda parada, frontera de Camboya. Aquí vamos mucho más rápido y tras pagar 20 dólares ya tenemos el visado de entrada. Ahora cambiamos a otra embarcación con techo de madera y nevera con bebidas que representa que es el restaurante. Qué lujo!!! jeje. Es a partir de aquí que empieza a llover así que vemos el Mekong desde otro punto de vista.
Somos 8 personas y tenemos tiempo para hablar, beber unas cervecitas, jugar a cartas, observar el paisaje y a la gente. Tras unas 7 horas llegamos a nuestro destino. No, mentira. Dejamos el barco o barca, como lo queráis llamar, y nos queda una hora en bus hasta la capital de Camboya, Phnom Phen. Bienvenido a Cambodja!!!

Miki Mekong

dimarts, 13 de juliol del 2010

Navegant el Mekong/ Navegando el Mekong

No puc deixar el Vietnam sense donar una volta pel delta del Mekong. El riu Mekong neix a l'altiplà Tibetà, travessa 6 països i després d'uns 4.900 km finalment desemboca en el mar de Xina. El delta del Mekong ocupa una extensa part del sud del Vietnam i està ple de poblats, canals, plantacions d'arròs i gent de diferents ètnies. Concretament, nosaltres vam escollir el poble de Vinh Long, un poble que no té res d'especial, com a campament base per a descobrir aquesta zona.
No hi ha millor forma per veure el delta que passejar-se pels seus canals mitjançant un petit vaixell, i això és el que vam fer. El nostre guia i conductor de la petita embarcació ens va portar per aquest laberint de canals, petits i grans, d'aigües marrons i terra ferma plena de vegetació per totes bandes. Aquests canals fan la funció de carrers i clar, ens anem creuant amb petits poblats, nens banyant-se, pescadors, altres barques i fins i tot búfals que fan els seu bany diari.
Una de les parades obligades per aquests canals és el mercat flotant de Cai Be. Com us podeu imaginar sol es por anar de compres per aquí si també vas amb una barca i passes de vaixell en vaixell, depenent del que busquis, com si passessis de tenda en tenda. Això si, és un mercat de venda a l'engròs. La gent viu tant en terra ferma com en els vaixells. Una vida bastant humida, no?
Vist això i, després de tenir un dels pitjors sopars del viatge (menjar fred i crec que caducat, potser demà tindré cagarrines), no hi res més a fer aquí, en aquest poble. Ja toca canviar de país i després d'un dia i mig aquí, demà ja ens dirigim cap a la frontera entre Vietnam i Cambodja. Aquest cop creuarem la frontera d'una forma diferent...també per vaixell...visca l'aventura!!!

No puedo dejar Vietnam sin dar una vuelta por el delta del Mekong. El río Mekong nace en la meseta Tibetana, atraviesa 6 países y después de unos 4.900 km finalmente desemboca en el mar de China. El delta del Mekong ocupa una extensa parte del sur del Vietnam y está lleno de poblados, canales, plantaciones de arroz y gente de diferentes etnias. Concretamente, nosotros escogimos el pueblo de Vinh Long, un pueblo que no tiene nada de especial, como campamento base para descubrir esta zona.
No hay mejor forma para ver el delta que pasearse por sus canales mediante un pequeño barco, y eso es lo que hicimos. Nuestro guía y conductor de la pequeña embarcación nos llevó por este laberinto de canales, pequeños y grandes, de aguas marrones y tierra firme llena de vegetación por todas partes. Estos canales hacen la función de calles y claro, nos vamos cruzando con pequeños poblados, niños bañándose, pescadores, otras barcas e incluso búfalos que hacen su baño diario.
Una de las paradas obligadas por estos canales es el mercado flotante de Cai Bei. Como os podéis imaginar solo se puede ir de compras por aquí si también vas con una barca y pasas de barco en barco, dependiendo de lo que busques, como si pasaras de tienda en tienda. Eso si, es un mercado de venta al por mayor. La gente vive tanto en tierra firme como en los barcos. Una vida bastante húmeda, no?
Visto esto y, tras tener uno de las peores cenas del viaje (comida fría y creo que caducada, quizás mañana tendré cagarrinas), no hay nada mas que hacer en este pueblo. Ya toca cambiar de país y tras un día y medio aquí, mañana ya nos dirigimos hacia la frontera entre Vietnam y Camboya. Esta vez cruzaremos la frontera de una forma diferente...también por barco...viva la aventura!!!

Miki Mekong

divendres, 9 de juliol del 2010

Descans a Ho Chi Minh/ Descanso en Ho Chi Minh

Ho Chi Minh City, abans anomenada Saigon. Sembla una ciutat molt interessant on es pot observar molt bé la influència dels francesos, sobretot en el edificis. Nosaltres hem trobat un “hostel” en la zona de “motxileros”. Això significa bars, restaurants, tendes i clar, “motxileros”. Es una zona amb molt moviment. Per tot arreu de la ciutat i com passa per tot Vietnam, motos, motos i motos.
Visito els mercats i el barri xinés. Em perdo pels carrers. És una ciutat fàcil de veure i amb molta historia. Una de les nits, cansats de menjar Vietnamita, “baguetes” i “quesitos”, anem a menjar a un restaurant recomanat per la nostra bíblia “Lonely Planet”. La seva especialitat: bistecs de vedella...jeje..carn importada d'Austràlia. Un luxe que sol va durar 10 minuts però va valdre la pena. Per la nit, visita al bar del Sheraton ja que té una de les terrasses més altes d'Ho Chi Minh. Es clar, preus prohibitius de les copes així que una ulladeta a la ciutat de nit i cap a la vida terrestre altre vegada. Li vam posar una mica de “morro” però va funcionar.
Un dels dies em vaig anar a pelar. Si, ja ho sé, ja tocava. Entro tranquil·lament en una perruqueria. Era una perruqueria rara, amb molts colors i amb “perruqueres” vestides, podem dir, amb roba molt curta i arrapada. El primer que em diu el perruquer és que si a part de pelar-me vull un massatge...ahhh!!...ara ho entenc tot. Va entrar un altre client i se'n va anar cap a una habitació de la perruqueria. Servei complet, no? Jeje. Espero que l'especialitat del lloc sigui el massatge per que si s'han de guanyar la vida tallant el cabell....aquest tall me'l podia haver fet jo mateix!!!
Em quedo uns 5 dies aquí ja que necessito descansar. Per fi desfaig la maleta i dormo fins les tantes. Agafo forces per afrontar el meu pròxim destí: el delta del Mekong. Ja em queden pocs dies al Vietnam. Ens veiem!!

Ho Chi Minh City, antes denominada Saigón. Parece una ciudad muy interesante dónde se puede observar muy bien la influencia de los franceses, sobre todo en el edificios. Nosotros hemos encontrado un “hostel” en la zona de "mochileros”. Esto significa bares, restaurantes, tiendas y claro, “mochileros”. Es una zona con mucho movimiento. Por todas partes de la ciudad y como pasa por todo Vietnam, motos, motos y motos.
Visito los mercados y el barrio chino. Me pierdo por las calles. Es una ciudad fácil de ver y con mucha historia. Una de las noches, cansados de comer comida Vietnamita, “baguetes” y "quesitos”, vamos a comer a un restaurante recomendado por nuestra biblia “Lonely Planet”. Su especialidad: bistecs de ternera...jeje..carne importada de Australia. Un lujo que solo duró 10 minutos pero valió la pena. Por la noche, visita al bar del Sheraton ya que tiene una de las terrazas más altas de Ho Chi Minh. Pero por supuesto, precios prohibitivos de las copas así que una ojeada a la ciudad por la noche y de vuelta a la vida terrestre otra vez. Le pusimos un poco de "morro” pero funcionó.
Uno de los días me fui a pelar. Si, ya lo sé, ya tocaba. Entro tranquilamente en una peluqueria. Era una peluqueria rara, con muchos colores y con “peluqueras” vestidas, podriamos llamarlo, con ropa muy corta y ajustada. Lo primero que me dice el peluquero es que si aparte de pelarme quiero un masaje...ahhh!!...ahora lo entiendo todo. Entró otro cliente y se fue hacia una habitación de la peluqueria. Servicio completo, no? Jeje. Espero que la especialidad del lugar sea el masaje por que si se tienen que ganar la vida cortando el pelo....este corte me lo podía haber hecho yo mismo!!!
Me quedo unos 5 días aquí ya que necesito descansar. Por fin deshago la maleta y duermo hasta las tantas. Cojo fuerzas para afrontar mi próximo destino: el delta del Mekong. Ya me quedan pocos días en Vietnam. Nos vemos!!

Miki Mekong

dijous, 8 de juliol del 2010

D'aquí cap allà sense parar/ De un lado al otro sin parar

Si una cosa no es pot lluitar en contra aquesta és el temps. El que si que es pot fer és buscar el bon temps. Vist que no para de ploure a Dalat, prenc la decisió de tornar a la costa, concretament a Mui Ne. M'han recomanat venir cap aquí. El camí en bus de varies hores travessa muntanyes, selves i poblats. La carretera està bastant impracticable amb forats per tot arreu el que fa que tardem més del compte. A més, una caravana d'aquestes que no saps per que es dóna ens retarda encara més. A pesar de tot això arribem al nostre destí.
El poble de Mui Ne es pot resumir com una carretera vora la platja amb “hostels”, hotels, restaurants i tendes un al costat de l'altre. Es una destinació bastant bona per la gent que fa windsurf i Kitesurf (això diuen) però la platja tampoc té res d'especial. El que és curiós de veure són les dunes que hi ha pel voltant i que normalment es fan amb un 4x4. La veritat és que jo em vaig quedar tot el dia a la piscina del “hostel” així que no us puc explicar com són aquestes dunes...ups!
Vaig una mica a contrarellotge. He quedat amb el Matt del 10 al 20 de juliol a Bangkok i encara haig d'acabar el Vietnam i travessar la Cambodja. Com que tampoc hi ha res interessant aquí, no passo ni 24 hores a Mui Ne. El dia següent a les 13h ja agafo el bus (un altre, si) cap a Ho Chi Minh, un destí que realment em ve de gust de veure.
En aquest viatge pel Vietnam no paro. Agafo un bus cada dos dies i a vegades al dia següent. En alguns llocs no desfaig ni la motxilla. A part, les hores que passo al bus, la calor i el regatejar cada dia per tot fa que necessiti una petita pausa. Crec que a Ho Chi Minh em quedaré uns quants dies sense fer res. Espero que les meves expectatives es compleixin

Si una cosa no se puede luchar en contra esta es el tiempo. Lo que si que se puede hacer es buscar el buen tiempo. Visto que no para de llover en Dalat, tomo la decisión de volver a la costa, concretamente a Mui Ne. Me han recomendado venir aquí. El camino en bus de varías horas atraviesa montañas, selvas y poblados. La carretera está bastante impracticable con agujeros por todas partes lo que hace que tardemos más de la cuenta. Además, una caravana de estas que no sabes por que se da nos retrasa todavía más. A pesar de todo esto llegamos a nuestro destino.
El pueblo de Mui Ne se puede resumir como una carretera al lado de la playa con “hostels”, hoteles, restaurantes y tiendas una al lado de la otra. Es un destino bastante bueno para la gente que hace windsurf y Kitesurf (eso dicen) pero la playa tampoco tiene nada de especial. Lo que es curioso de ver son las dunas que hay por los alrededores y que normalmente se hacen con un 4x4. La verdad es que yo me quedé todo el día en la piscina del “hostel” así que no os puedo explicar cómo son estas dunas...ups!
Voy un poco a contrareloj. He quedado con el Matt del 10 al 20 de julio en Bangkok y todavía tengo de acabar Vietnam y atravesar Camboya. Como tampoco hay nada interesante aquí, no paso ni 24 horas en Mui Ne. Al día siguiente a las 13h ya cojo el bus (otro, si) hacia Ho Chi Minh, un destino que realmente me apetece ver.
En este viaje por el Vietnam no paro. Cojo un bus cada dos días y a veces al día siguiente. En algunos lugares no deshago ni la mochila. Aparte, las horas que paso en el bus, el calor y el regatear cada día por todo hace que necesite una pequeña pausa. Creo que en Ho Chi Minh me quedaré unos cuántos días sin hacer nada. Espero que mis expectativas se cumplan.

Miki Mekong

dimarts, 6 de juliol del 2010

Anem de lluna de mel a Dalat?/ ¿Vamos de luna de miel a Dalat?

A que no sabeu que em agafat per arribar a Dalat?...un bus, per exemple. Aquest cop solament unes 5 horetes. Doncs si, hem arribat a Dalat. Hem deixat la costa i ara ens toca una mica de muntanya. Dalat era una de les destinacions preferides dels francesos (de l'època Indoxina) quan volien “desconectar” una mica de Saigon. La veritat és que la ciutat en si no té res interessant...per a mi és clar (Sapa era molt més autèntica). Però aquesta petita ciutat és una de les destinacions preferides de les parelles Vietnamites acabades de casar (pobretes...) i que venen aquí a passar la seva lluna de mel. Pel carrer és fàcil trobar-se amb noies vestides de núvia fent-se un reportatge fotogràfic o parelles passejant-se en carruatges.
Ens ha costat trobar allotjament a Dalat ja que molts hotels o “hostels” sol acceptaven parelles Vietnamites acabades de casar. Tot i així hem tingut sort, hem aconseguit un “hostel” que realment està molt bé i l'habitació és enorme. I està bastant bé de preu.
Com he dit abans, la ciutat no té res d'interessant. El que és maco són els voltants ple de muntanyes, vegetació i atenció, vivers i vivers de flors de tots tipus. Una especie de Maresme a la Vietnamita, je. Hem anat amb moto pels a descobrir aquests llocs, conduint per l'esquerre com a tot el Vietnam. Tot anava bé fins que ha començat a ploure. Ja us ho podeu imaginar. He arribat ben xop al “hostel” i tremolant de fred. Ha sigut molt dur el camí de tornada. I a sobre, a causa de la pluja, no he pogut fer cap foto de la zona...ups!
Com heu pogut veure en el meu blog, el subtitul diu: d'Índia a Xina tocant de peus a terra. Doncs avui m'he donat compte que potser l'hauria de canviar ja que ara estic al Vietnam i sembla ser que ens dirigim cap a Indonèsia creuant Cambodja, Tailàndia i Malasia. Ja sabeu: “no plan is a good plan”. Això si, tot per terra és clar!!!

A que no sabéis que hemos cogido para llegar a Dalat?...un bus, por ejemplo. Esta vez solamente unas 5 horitas. Pues si, hemos llegado a Dalat. Hemos dejado la costa y ahora nos toca un poco de montaña. Dalat era uno de los destinos preferidos de los franceses (de la época Indoxina) cuando querían desconectar un poco de Saigón. La verdad es que la ciudad en sí no tiene nada interesante...para mí claro está (Sapa era mucho más auténtica). Pero esta pequeña ciudad es una de los destinos preferidos de las parejas Vietnamites recien casadas (pobrecitas...) y que vienen aquí a pasar su luna de miel. Por la calle es fácil encontrarse con chicas vestidas de novia haciéndose un reportaje fotográfico o parejas paseándose en carruajes.
Nos ha costado encontrar alojamiento en Dalat ya que muchos hoteles o "hostels” solo aceptaban parejas Vietnamites recien casadas. De todas formas, hemos tenido suerte, hemos conseguido un “hostel” que realmente está muy bien y la habitación es enorme. Y está bastante bien de precio.
Cómo he dicho antes, la ciudad no tiene nada de interesante. Lo que es bonito son los alrededores lleno de montañas, vegetación y atención, viveros y viveros de flores de todos tipos. Una especie de Maresme a la Vietnamita, je. Hemos ido en moto para descubrir estos lugares, conduciendo por el lado izquierdo como en todo el Vietnam. Todo iba bien hasta que ha empezado a llover. Ya os lo podéis imaginar. He llegado empapado al “hostel” y temblando de frío. Ha sido muy duro el camino de vuelta. Y encima, debido a la lluvia, no he podido hacer ninguna foto de la zona...ups!
Cómo habéis podido ver en mi blog, el subtitulo dice: de India a China tocando de pies al suelo. Pues hoy me he dado cuenta que quizás lo debería cambiar ya que ahora estoy en el Vietnam y parece ser que nos dirigimos a Indonesia cruzando Camboya, Tailandia y Malasia. Ya sabéis: “no plan is a good plan”. Eso si, todo por tierra, claro está!!!

Miki Mekong

dilluns, 5 de juliol del 2010

Nha Trang, el Salou del Vietnam/ Nha Trang, el Salou de Vietnam

Com no, un altre bus per arribar a Nha Trang. Aquest cop el bus era un de turístic, de lliteres. Es curiós aquest bus ja que els turistes ocupaven les lliteres de dalt i els Vietnamites les lliteres de baix així com els passadissos. Vaig arribar a les 6h del matí després de viatjar tota la nit i tot el passeig marítim estava ple de Vietnamites corrent, fent aeròbic, ballant o banyant-se a la platja. Si, si, a les 6h del matí.
Nha Trang és una ciutat costera Vietnam. És molt, molt turística tan per turistes estrangers com per turistes Vietnamites. Per a mi no té res d'especial ja que s'assembla a una platja de Salou. Em vaig donar el luxe d'agafar un hotel a peu de platja encara que sol fos per un dia.
Fins ara al Vietnam, a part de Sapa, he tingut sort amb el temps. Fa molt sol així que vaig passar el dia a la platja des de les 7h del matí. Això si que s'ha de dir, encara que no és la platja d'aigües cristal·lines que voldria, la platja estava molt neta, tan la sorra com l'aigua. Per la tarda, i després d'una sobredosis de sol, tocava descansar. Quina vida més dura.
Com sempre, i si no trobo res especial en un lloc, decideixo comprar un bitllet de bus per el dia següent. Per la nit em vaig arriscar i vaig anar a un restaurant espanyol...mala elecció!! El pernil deixava molt que desitjar (era salat, salat), la sangria tenia gust a tot menys a sangria i el pa amb tomàquet...sense comentaris...hauria d'haver entrat a la cuina per fer un curs “expres” d'untar el pa. I el millor de tot, és que no era barato. Però bueno, és el que hi ha!!
Com us vaig dir, al Vietnam es pot trobar “baguetes” per tot arreu. I clar, amb tantes hores que fem de bus, la nostra dieta diària, al menys un cop al dia, és un tros de pa amb formatge tipus “quesitos de “la vaca que rie” (“a palo seco”, clar, sense oli), patates chips (sempre i quan trobem el sabor que en agrada ja que hi ha sabors de ben estranys) i aigua per aguantar la calor. Aquesta “delicatesen” culinària és fàcil de fer, de transportar i de trobar. Encara em queden uns dies més al Vietnam i ja somio amb la vaca dels “quesitos”...s'estarà rient de mi?? jeje

Como no, otro autobus para llegar a Nha Trang. Esta vez, el bus era uno de turístico, de literas. Es curioso este bus ya que los turistas ocupaban las literas de arriba y los Vietnamitas las literas de abajo así como los pasillos. Llegué a las 6h de la mañana después de viajar toda la noche y todo el paseo marítimo estaba lleno de Vietnamites corriendo, haciendo aeróbic, bailando o bañándose en la playa. Si, si, a las 6h de la mañana.
Nha Trang es una ciudad costera del Vietnam. Es muy, muy turística tanto para turistas extranjeros como para turistas Vietnamitas. Para mí no tiene nada de especial ya que se parece a una playa de Salou. Me di el lujo de coger un hotel a pie de playa aunque solo fuera por un día.
Hasta ahora en el Vietnam, aparte de Sapa, he tenido suerte con el tiempo. Hace mucho sol así que pasé el día en la playa desde las 7h de la mañana. Hay que decir que aunque no es la playa de aguas cristalinas que quería, la playa estaba muy limpia, tanto la arena como el agua. Por la tarde, y tras una sobredosis de sol, tocaba descansar. Qué vida más dura.
Como siempre, y si no encuentro nada especial en un lugar, decido comprar un billete de bus para el día siguiente. Por la noche me arriesgué y fui a un restaurante español...mala elección!! El jamón dejaba mucho que desear (era salado, salado), la sangria tenía gusto a todo menos a sangria y el pan con tomate...sin comentarios...tendría que haber entrado a la cocina para hacer un curso “expres” de untar el pan. Y lo mejor de todo, es que no era barato. Pero bueno, es lo que hay!!
Como os dije, en el Vietnam se puede encontrar “baguetes” todas partes. Y claro, con tantas horas que pasamos en los autobuses, nuestra dieta diaria, al menos una vez al día, es un trozo de pan con queso tipo “quesitos" de "la vaca que rie” (“a palo seco”, claro, sin aceite), patatas chips (siempre y cuando encontremos el sabor que no guste ya que hay sabores muy raros) y agua para aguantar el calor. Esta “delicatesen” culinaria es fácil de hacer, de transportar y de encontrar. Todavía me quedan unos días más en el Vietnam y ya sueño con la vaca de los “quesitos”...se estará riendo de mí?? jeje

Miki Mekong

dissabte, 3 de juliol del 2010

Hoi An, vesits, tratges i demés peces de roba/ Hoi An, vestidos, trajes y demás prendas de vestir

El viatge no ha estat gens malament. M'he fet amic d'un Vietnamita i m'he intentat comunicar amb ell com podia ja que ell no parlava anglès...i jo de moment no parlo Vietnamita o com dic jo, el meu Vietnamita té un accent molt del nord, jeje. Com no, ens han estafat quan ens han dit el preu bitllet del bus però aquest cop m'he fixat amb el que pagava la gent i he pagat el preu just amb els diners justos. Després d'una petita discussió aquesta vegada no m'han fet fora del bus.
Hoi An, patrimoni de l'humanitat. La veritat és que el centre històric de cases tradicionals xineses està molt net i ben cuidat i així com el meu “hostel”. Puc dir que en el Vietnam he trobat la millor relació qualitat-preu en quant a les habitacions on he dormit. Molt netes, amb TV, sabons, raspalls i pasta de dents i paper de vater.
A Hoi An la gent sembla bastant amable i acollidora. El poble té una maca platja a uns 4 kilòmetres a la qual vaig arribar amb bicicleta pedalejant tranquil·lament sota les palmeres... que bonic m'ha quedat, eh!!. Les platges del Vietnam no són les platges paradisíaques de Tailàndia que jo m'imaginava però sempre les palmeres que hi ha per aquí donen un toc especial i exòtic a tota platja.
Pel que realment destaca Hoi An, a part de ser patrimoni de l'humanitat, és per la gran quantitat de tendes de roba que hi ha. No són tendes de roba normal sinó que et fan la roba a mida. Solament necessites portar una foto del que vols o portar un disseny i ells t'ho fan i el copien en un dia o dos i per un preu molt econòmic. Clar està, la qualitat no és la millor. Esta ple de noies que van als sastres de Hoi An amb fotos de famoses i que volen el mateix vestit que elles. Les botigues també estan plenes de revistes de moda i del cor per que els clients puguin escollir millor el que volen. Les millors marques de Pret A Porter es fan aquí cada dia...i en unes hores i , la veritat, les fan exactament iguals. Jo no m'he fet cap encara que m'agradava molt un disseny de l'Scarlett Johanson que va portar l'any passat al festival de Cannes, jeje.
Un dels dies a Hoi An vaig tenir un antull (“antojo” en castellà...que raro, no?). Em venia de gust pa amb tomàquet així que vaig recorre varies tendes, un mercat i finalment uns quants restaurants per trobar oli d'oliva. Tothom m'oferia oli vegetal i per fi, en un restaurant Italià vaig trobar l'oli que buscava. Em devien veure la cara de necessitat per que me'l van donar gratis. Pel pa no hi problema ja que hi ha “baguetes” per tot el Vietnam. El motiu és que els francesos van estar per aquí, per Indoxina, i clar, amb ells també el pa. Sol us puc dir una cosa...quin esmorzar, quin esmorzar!!!

El viaje no ha ido nada mal. Me he hecho amigo de un Vietnamita y me he intentado comunicar con él cómo podía ya que él no hablaba inglés...y yo, por el momento, no hablo Vietnamita o como digo yo, mi Vietnamita tiene un acento muy del norte, jeje.
Como no, nos han estafado cuando nos han dicho el precio billete del bus pero esta vez me he fijado con lo que pagaba la gente y he pagado el precio justo con el dinero justo. Tras una pequeña discusión esta vez no me han hechado fuera del bus.
Hoi An, patrimonio de la humanidad. La verdad es que el centro histórico de casas tradicionales chinas está muy limpio y bien cuidado, así como mi “hostel”. Puedo decir que en Vietnam he encontrado la mejor relación calidad-precio en cuanto a las habitaciones dónde he dormido. Muy limpias, con TV, jabones, cepillos y pasta de dientes y papel de vater.
En Hoi An la gente parece bastante amable y acogedora. El pueblo tiene una bonita playa a unos 4 kilómetros a la cual llegué en bicicleta pedaleando tranquilamente bajo las palmeras... que bien me ha quedado, eh!!. Las playas del Vietnam no son las playas paradisiacas de Tailandia que yo me imaginaba pero siempre las palmeras que hay por aquí dan un toque especial y exótico a toda playa.
Por lo que realmente destaca Hoi An, aparte de ser patrimonio de la humanidad, es por la gran cantidad de tiendas de ropa que hay. No son tiendas de ropa normales sino que te hacen la ropa a medida. Solamente necesitas traer una foto de lo que quieres o traer un diseño y ellos te lo hacen y lo copian en un día o dos y por un precio muy económico. Claro está, la calidad no es la mejor. Esta lleno de chicas que van a los sastres de Hoi An con fotos de famosas y que quieren el mismo vestido que ellas. Las tiendas también están llenas de revistas de moda y del corazón para que los clientes puedan escoger mejor lo que quieren. Las mejores marcas de Pret A Porter se hacen aquí cada día...y en unas horas y , la verdad, las hacen exactamente iguales. Yo no me he hecho nada aunque me gustaba mucho un diseño de Scarlett Johanson que llevó el año pasado en el festival de Cannes, jeje.
Uno de los días en Hoi An tuve un antojo. Me vino de gusto pan con tomate así que me recorrí varías tiendas, un mercado y finalmente unos cuántos restaurantes para encontrar aceite de oliva. Todo el mundo me ofrecía aceite vegetal y por fin, en un restaurante Italiano encontré el aceite que buscaba. Me debíeron ver la cara de necesidad por que me lo dieron gratis. Por el pan no hubo problema ya que hay “baguetes” por todo Vietnam. El motivo es que los franceses estuvieron por aquí, por Indoxina, y claro, con ellos también el pan. Solo os puedo decir una cosa...vaya desayuno, vaya desayuno!!!
Miki Mekong