dilluns, 26 d’abril del 2010

Annapurna Base Camp, que venim!!/ Annapurna Base Camp: que venimos!!!

Ja tenim tot el necessari per començar el nostre treking cap l'ABC, Campament Base de l'Annapurna, o si més no, això és el que pensem. Tenim roba, permisos, menjar energètic i gotes potabilitzadores d'aigua, ja que beurem aigua del riu per estalviar-nos diners.
Ens aixequem a les 6h del matí per que un bus ens porti al punt de partida, Naya Pul. En principi ens hem plantejat un treking d'uns 8 dies i uns 90km. Això comença, xino-xano comencem el camí que encara que no està indicat es pot seguir perfectament. Travessem poblats nepalesos de muntanya on la gent es super simpàtica. Gent amb tratges tradicionals de la zona, animals per tot arreu i plantacions d'arròs i blat de moro. La marihuana creix també per aquí naturalment.
El primer dia es dur i a les 19h ja estem dormint. A sobre, vaig passar fred. El meu sac de dormir és molt lleuger però no està fet per aquest fred. A les 6h del matí, un bon esmorzar i a tornar a caminar.
En el camí de l'Annapurna no es permeten els cotxes, de fet, el camí es tan estret i amb escales de pedra per tot arreu que és perillós per ases i iaks. Això vol dir que que tot el que es vulgui transportar als diferent poblets de la ruta s'ha de fer mitjançant “porteadors”. Queviures, materials de construcció, gas...tot!! Es curiós veure'm a mi, amb el meu material “The North Face”(fals per suposat), amb les meves bambes de treking, amb els meus bastons de caminar, amb sol sis kilos a la meva motxilla, pujant la muntanya com un campió però patint. Després veus als “porteadors” amb xancles, 60 kilos a l'esquena (lligats al cap) i parlant pel mòbil i cantant que t'adelanten tranquil·lament i penses....merda!!! jeje. Això fa que a mida que et separes de la civilització, els preus de tot es vagin incrementant i es comprensible.
El tercer dia les meves cames tremolen però aconsegueixo referme. Trobem unes aigües termals per relaxar-nos. També ens perdem però hi ha cases aïllades per arreu i la gent ens indica correctament. Hi ha molta gent que fa el treking amb “porteador” i guia però nosaltres (i també molt gent més) vam decidir que seria més un repte fer-lo sense, no creieu?
No cal dir que les vistes són espectaculars. Els pics nevats, creuem valls, rius i boscos. Tenim sort amb el temps i la pluja ens respecta. Això si, sempre a la tarda has d'estar en algun lloc reguardat per si de cas.
Portem 4 dies caminant i demà ja arribem al ABC. A veure.....

Ya tenemos todo lo necesario para empezar nuestro treking hacia el ABC, Campamento Base del Annapurna, o al menos, esto es lo que pensamos. Tenemos la ropa, permisos, comida energética y gotas potabilizadoras de agua, ya que beberemos agua del río para ahorrarnos dinero.
Nos levantamos a las 6h de la mañana para que un bus nos lleve hasta el punto de partida, Naya Pul. En principio nos hemos planteado un treking de unos 8 días y unos 90km.
Esto comienza, "xino-xano" empezamos el camino, que aunque no está indicado, se puede seguir perfectamente. Atravesamos poblados nepalís de montaña dónde la gente es super simpática. Gente con trajes tradicionales de la zona, animales por todas partes y plantaciones de arroz y maíz. La marihuana crece también por aquí naturalmente.
El primer día es duro y a las 19h ya estamos durmiendo. Encima, pasé frío. Mi saco de dormir es muy ligero pero no está preparado para este frío. A las 6h de la mañana, un buen desayuno y a volver a andar.
En el camino del Annapurna no se permiten los coches, de hecho, el camino es tan estrecho y con escaleras de piedra por todas partes que es peligroso para asnos y Yaks. Esto quiere decir que todo lo que se quiera transportar a los diferente poblados de la ruta se tiene que hacer mediante “porteadores”. Víveres, materiales de construcción, gas...todo!! Es curioso verme a mí, con mi material “The North Face”(falso por supuesto), con mis bambas de treking, con mis bastones de andar, con solo seis kilos en mi mochila, subiendo la montaña como un campeón pero sufriendo. Después ves a los “porteadores” con chanclas, 60 kilos a las espaldas (atados a la cabeza) y hablando por el móvil y cantando que te adelanten tranquilamente y piensas....mierda!!! jeje. Esto hace que a medida que te separas de la civilización, los precios de todo se vayan incrementando y se comprensible.
En el tercer día mis piernas tiemblan pero consigo recuperarme. Encontramos unas aguas termales para relajarnos. También nos perdemos pero hay casas aisladas por todas partes y la gente nos indica correctamente. Hay mucha gente que hace el treking con “porteadores” y guía pero nosotros (y también otra gente) decidimos que sería más un reto hacerlo sin, no creéis?
Ni que decir tiene que las vistas son espectaculares. Los picos nevados, cruzamos valles, ríos y bosques. Tenemos suerte con el tiempo y la lluvia nos respeta. Eso si, siempre por la tarde hay de estar en algún lugar resguardado por si las moscas.
Llegamos 4 días andando y mañana ya llegamos al ABC. A ver.....
Miki Sherpa

dijous, 22 d’abril del 2010

Buscant tranquilitat a Pokhara/ Buscando tranquilidad en Pokhara

Després de Chitwan, de la calor i de l'humitat, que millor que buscar tranquil·litat i relax a Pokhara, la destinació turística per excel·lència del Nepal. Es tracta d'una ciutat al costat d'un llac i envoltat de muntanyes. Molt maco, la veritat. Pel matí, si fa bo, es pot fins i tot veure tota la serralada nevada del Annapurna.
Per arribar aquí, un altre cop ens han estafat amb el bus. Ens ensenyen la foto d'un autobús més o menys acceptable a l'hora de comprar el bitllet i després quan arribem a l'estació d'autobusos ens trobem amb la realitat. Però bueno, això és Nepal.
A Pokhara s'esta més fresquet. Ja es pot dormir per les nits i podem prendre una bona dutxa en un hostel realment acollidor. També aprofitem per netejar la roba. Pokhara està ple de restaurants, tendes i turistes i tots ells venen per una cosa: començar un treking cap a l'Annapurna o voltants. Això mateix és el que hem vingut a fer nosaltres també. Objectiu: Campament Base de l'Annapurna.
Aprofitem les tendes per comprar queviures i roba de muntanya “The North Face” (falsa per suposat). Això si, hem d'esperar dos dies abans d'anar de compres per que hi ha vaga i tot esta tancat. Fins i tot, els “piquets maoistes” no deixen circular cap tipus de vehicle. Una vaga ben estranya.
Bé, després de la vaga ja ho tenim tot. Sol esperar el dia següent per començar la nostra aventura cap al cel. O quasi, ja que ens pararem als 4130 metres d'alçada.

Tras Chitwan, el calor y la humedad, que mejor que buscar tranquilidad y relax en Pokhara, el destino turístico por excelencia del Nepal. Se trata de una ciudad junto a un lago y rodeado de montañas. Muy bonito, la verdad. Por la mañana, si hace buen tiempo, se puede incluso ver toda la cordillera nevada del Annapurna.
Para llegar aquí, otra vez nos han estafado con el autobus. Nos enseñan la foto de un autobús más o menos aceptable a la hora de comprar el billete y después cuando llegamos a la estación de autobuses nos encontramos con la realidad. Pero bueno, esto es Nepal.
En Pokhara se esta más fresquito. Ya se puede dormir por las noches y podemos tomar una buena ducha en un hostel realmente acogedor. También aprovechamos para limpiar la ropa. Pokhara está lleno de restaurantes, tiendas y turistas y todos ellos vienen por una cosa: empezar un treking hacia el Annapurna o alrededores. Eso mismo es lo que hemos venido a hacer nosotros también. Objetivo: Campamento Base del Annapurna.
Aprovechamos las tiendas para comprar víveres y ropa de montaña “The North Face” (falsa por supuesto). Eso si, tenemos que esperar dos días antes de ir de compras por que hay huelga y todo esta cerrado. Incluso, los “piquetes Maoistas” no dejan circular ningún tipo de vehículo. Una huelga bien rara.
Bueno, después de la huelga ya lo tenemos todo. Solo esperar el día siguiente para empezar nuestra aventura hacia el cielo. O casi, ya que nos pararemos a 4130 metros de altura.

Miki Sherpa



dilluns, 19 d’abril del 2010

Has vist al tigre?/ ¿Has visto al tigre?

Aquesta és la típica pregunta que ens fem els que visitem el Parc Nacional de Chitwan. Es un parc patrimoni de l'humanitat situat al sud del Nepal d'uns 1000m3. Els animals que es poden veure aquí són els elefants, cérvols, cocodrils, tot tipus d'aus, monos, els rinoceronts d'una banya, lleopards, serps, tot tipus d'insectes (alguns que no havia vist en ma vida)...però sobretot el tan desitjat tigre.
El parc es pot visitar de varies maneres. A sobre d'un elefant per una hora, en jeep o l'opció que vam agafar nosaltres: a peu. A part, també una hora en canoa i algun que altre cocodril en el riu. En total van ser dos dies de safari per la selva i sota una calor que et treia les ganes de tot, sobretot per la humitat. El primer dia vam caminar 30 km i el segon uns 20 km. Vam aconseguir veure rinoceronts, monos, cérvols...de tot menys al tigre que camina amb total llibertat per aquí. Existir, existeix, ja que el dia d'abans un grup va aconseguir veure'n un.
El safari a peu comporta un risc més o menys controlat. Els animals estan en el seu habitat natural i s'ha de vigilar contínuament. Es obligatori portar dos guies, un que va al davant del grup i un altre que camina al darrera, i aquests van “armats” simplement amb un pal de fusta. Diguéssim que el Matt i jo estàvem protegits però mai se sap. Els nostres guies sense anar més lluny han tingut que enfilar-se a un arbre més d'una vegada per que algun rinoceront s'apropava més del compte. Tot i així, aquesta mica de tensió i el buscar els animals per les petjades, olors o sorolls, van fer d'aquest safari una autèntica aventura.
I per acabar amb la visita al parc i sota el sol, la calor i la humitat, que millor que refrescar-se al riu amb els elefants que també prenen el seu bany diari. Una experiència inoblidable la que un elefant et dutxi amb la seva trompa. Sol una part negativa a Chitwan, la gran quantitat de mosquits que hi ha i els quals em van “acribillar”. Els llits tenen mosquiteres, si, però no funcionen si els mosquits estan a dins de la mosquitera amb tu, jeje. Per sort, la malària que existia fa uns anys està totalment eradicada aquí avui en dia.

Esta es la típica pregunta que nos hacemos los que visitamos el Parque Nacional de Chitwan. Es un parque patrimonio de la humanidad situado al sur del Nepal de unos 1000m3. Los animales que se pueden ver aquí son elefantes, ciervos, cocodrilos, todo tipos de aves, monos, los rinocerontes de un cuerno, leopardos, serpientes, todo tipos de insectos (algunos que no había visto en mi vida)...pero sobre todo el tan deseado tigre.
El parque se puede visitar de varías maneras. Encima de un elefante por una hora, en jeep o la opción que cogimos nosotros: a pie. Aparte, también una hora en canoa y algún que otro cocodrilo en el río. En total fueron dos días de safari por la selva y bajo un calor que te sacaba las ganas de todo, sobre todo por la humedad. El primer día andamos 30 km y el segundo unos 20 km. Conseguimos ver rinocerontes, monos, ciervos...de todo menos al tigre que anda con total libertad por aquí. Existir, existe, ya que el día de antes un grupo consiguió ver a uno.
El safari a pie comporta un riesgo más o menos controlado. Los animales están en su habitat natural y se tiene que vigilar continuamente. Es obligatorio llevar dos guías, uno que va en frente del grupo y otro que va detrás, y estos van “armados” simplemente con un palo de madera. Podemos decir que el Matt y yo estábamos protegidos pero nunca se sabe. Nuestros guías sin ir más lejos han tenido que subirse a un árbol más de una vez por que algún rinoceronte se acercaba más de la cuenta. Aún así, esta poca de tensión y el buscar los animales por las huellas, olores o ruidos, hicieron de este safari una auténtica aventura.
Y para acabar con la visita al parque y bajo el sol, el calor y la humedad, que mejor que refrescarse en el río con los elefantes que también toman su baño diario. Una experiencia inolvidable la que un elefante te duche con su trompa. Solo una parte negativa a Chitwan, la gran cantidad de mosquitos que hay y los cuales me “acribillaron”. Las camas tienen mosquiteras, si, pero no funcionan si los mosquitos están dentro de la mosquitera contigo , jeje. Por suerte, la malaria que existía hace unos años está totalmente erradicada aquí hoy en día.

Miki Sherpa


dimecres, 14 d’abril del 2010

Feliç any nou Nepalés 2067/ Feliz año nuevo Nepalí 2067

Ja ho veieu, sense saber-ho hem arribat just pel nou any Nepalès. Això si, aquí van una mica més avançats i ja estan en el 2067 (hem sento una mica més vell, jeje). La celebració típica és amb la família però clar, després pel carrer veus tot de Nepalesos borratxos cridant feliç any. Sobretot a la part de Thamel, on es troben tots els bars.
Nosaltres vam buscar algo més tradicional (algo raro en mi que sempre busco festa). Vam agafar un taxi cap a Bhaktapur, una ciutat al costat de Kathmandú. Aquestes dues ciutats junt a Patan eren, fa anys, 3 ciutats-estat que sempre estaven lluitant entre elles. I mira que estan a tocar una de l'altre!! Bueno, tornant al tema, a Bhaktapur celebren l'arribada de l'any passejant (estirant) un gran carro de fusta per tota la ciutat. Milers de persones pels carrers i a la plaça principal on no cap ni una agulla. El dia primer de l'any també es reuneixen tots per estirar, fins tirar-lo al terra, un gran màstil de fusta que prèviament havien clavat al terra. Desafortunadament això últim no ho vaig veure. Massa gent.
Hem queden uns quant dies més aquí ja que anem a un festival de música Nepalesa a prop de Kathmandú. Des de música tradicional del país, passant pel rock i acabant en Tecno. No és culpa meva, jo no volia però la festa em persegueix a mi!!! jeje

Ya lo veis, sin saberlo hemos llegado justo para el año nuevo Nepalí. Eso si, aquí van un poco más adelantados y ya están en el 2067 (me siento un poco más viejo, jeje). La celebración típica es con la familia pero claro, después por la calle ves todo de Nepalís borrachos gritando feliz año. Sobre todo en la parte de Thamel, donde se encuentran todos los bares.
Nosotros buscamos algo más tradicional (algo raro en mí que siempre busco fiesta). Cogimos un taxi hacia Bhaktapur, una ciudad cerca de Kathmandú. Estas dos ciudades junto a Patan eran, hace años, 3 ciudades-estado que siempre estaban luchando entre ellas. Y mira que están una al lado de la otra! Bueno, volviendo al tema, en Bhaktapur celebran la llegada del año paseando (estirando) un gran carro de madera por toda la ciudad. Miles de personas por las calles y en la plaza principal dónde no cabe ni una aguja. El primer día del año también se reúnen todos para estirar, hasta tirarlo al suelo, un grande mástil de madera que previamente han clavado al suelo. Desafortunadamente esto último no lo vi. Demasiada gente.
Aún nos quedan unos cuántos días más aquí ya que vamos a un festival de música Nepalí cerca de Kathmandú. Desde música tradicional del país, pasando por el rock y acabando en Tecno. No es culpa mía, yo no quería pero la fiesta me persigue a mí!!! jeje

Miki Sherpa


diumenge, 11 d’abril del 2010

Kathmandú, centre d'operacions/ Kathmandú, centro de operaciones

Ja estic a Kathmandú, capital del Nepal. Es nota que ja no estem a l'Índia ja que hi ha menys brutícia i la gent no et pressiona tant, s'està més tranquil. Kathmandú es troba en els Himalaies, concretament en una vall i encara que sembli mentida és una ciutat amb molta pol·lució. Hi ha molta gent que porta mascares a la boca per no respirar aquest aire contaminat. Encara que teòricament estem rodejats de muntanyes, un núvol constant de que sé jo impedeix que les veiem.
He trobat un hostel a la zona de Thamel, la zona de Kathmandú on es troben quasi tots els estrangers, ja sigui per dormir, compres, bars (al Nepal es pot trobar alcohol sense problemes, no com a l'Índia), agencies de viatges.. .És el centre d'operacions si vols anar al Tibet, fer trekking a l'Everest, rafting a l'Annapurna o reservar un safari per un parc natural, per exemple. Això significa muntanyencs, aventurers, tendes de trekking i com no, infinites tendes de suvenirs Nepalesos.
Si surts de l'àrea de Thamel ja et trobes amb l'autentic Kathmandú. Carrers estrets, rickshaws, el seu centre històric a Durban Square i gent per tot arreu. Això si, a Kathmandú també existeixen talls d'electricitat de fins a 12 hores al dia. En quan la tallen, els generadors comencen a funcionar.
La meva càmera ha mort però l'han aconseguit arreglar. A part d'això, m'he retrobat amb el meu company Mattew i iniciem la volta al Nepal junts. Per cert, ens hem informat de continuar en nostre viatge des del Nepal cap al Tibet. Pel moment no tenim gaire bones noticies. Es pot fer, si, però surt una mica car i els Xinesos posen moltes restriccions. Però no perdem l'esperança...

Ya estoy en Kathmandú, capital del Nepal. Se nota que ya no estamos en la India ya que hay menos suciedad y la gente no te presiona tanto, se está más tranquilo. Kathmandú se encuentra en los Himalayas, concretamente en un valle y aunque parezca mentira es una ciudad con mucha polución. Hay mucha gente que lleva mascaras en la boca para no respirar este aire contaminado. Aunque teóricamente estamos rodeados de montañas, una nube constante de que sé yo impide que las vemos.
He encontrado un hostel en la zona de Thamel, la zona de Kathmandú donde se encuentran casi todos los extranjeros, ya sea para dormir, compras, bares (en el Nepal se puede encontrar alcohol sin problemas, no como en la India), agencias de viajes.. .Es el centro de operaciones si quieres ir al Tibet, hacer trekking en el Everest, rafting en el Annapurna o reservar un safari por un parque natural, por ejemplo. Esto significa montañeros, aventureros, tiendas de trekking y como no, infinitas tiendas de suvenirs Nepalís.
Si sales del área de Thamel ya te encuentras con la autentica Kathmandú. Calles estrechas, rickshaws, su centro histórico en Durban Square y gente por todas partes. Eso si, en Kathmandú también existen cortes de electricidad de hasta 12 horas al día. En cuanto la cortan, los generadores empiezan a funcionar.
Mi cámara ha muerto pero la han conseguido arreglar. Aparte de esto, me he reencontrado con mi compañero Mattew e iniciamos la vuelta al Nepal juntos. Por cierto, nos hemos informado de continuar nuestro viaje desde el Nepal hacia el Tibet. Por el momento no tenemos demasiado buenas noticías. Se puede hacer, si, pero sale algo caro y los Chinos ponen muchas restricciones. Pero no perdemos la esperanza...

Miki Sherpa

India-Nepal...en bus??

Ja estic a Kathmandú, Nepal, però ha costat. Ha estat un viatge esgotador. Vaig agafar el tren a Varanasi a les 12 de la nit durant 6 hores per anar cap al Nepal. A les 6 del matí, arribem a Gorakhpur i ens toca viatjat 2 hores i mitja més en bus per arribar a la frontera amb Nepal. Per fi arribem i clar, aquí toca fer fer tots els tràmits fronterers. Això significa formularis de sortida i entrada, visat pel Nepal i pagament de 40 dòlars pel visat.
Sempre travessar una frontera per terra és bastant curiós. En aquest cas, tendes, agències de viatge, oficines de canvi de divises, molts camions i gent passant d'un costat a l'altre sense control. No s'ha d'oblidar que la frontera per Indis i Nepalesos està oberta.
Ja hem travessat la frontera amb rickshaw i ja estem al costat Nepalès. Ara toca negociar el bus cap a Kathmandú. En una agencia ens ensenyen una foto del bus que va a Kathmandú, no està mal i comprem el bitllet. Quina és la nostra sorpresa quan veiem el bus en realitat!! Un bus vell, destartalat i ple de gent. No ens queda altre opció que pujar i deixar les motxilles al sostre. Tenim sort i agafem un seient. Es una sort relativa ja que el seient està fet per Nepalesos i les cames em toquen amb el seient del davant. El bus es va omplint, no queden seients buits però cap problema, els Nepalesos es va apalancant al passadís. El passadís ja està ple de gent, però cap problema, en el sostre hi ha lloc. Fins i tot, van pujar dues cabres (vives) al sostre, jeje. Genial!!
Després de 10 hores en aquest bus, suant, caravana, sense lloc per les meves cames i patint per la meva motxilla que viatjava en el sostre amb 10 persones més i dues cabres, arribem a Kathmandú. 10 hores per fer 245 kilòmetres, no està mal, no? Però....m'encanten aquestes experiències, això si, quan ja he pres una bona dutxa, jeje. (Per cert, alguns van fer totes les 10h en bus drets, així que no em queixo més....jeje)

Ya estoy en Kathmandú, Nepal, pero ha costado. Ha sido un viaje agotador. Cogí el tren en Varanasi a las 12 de la noche durante 6 horas para ir hacia el Nepal. A las 6 de la mañana, llegamos a Gorakhpur y nos toca viajar 2 horas y media más en bus para llegar a la frontera en Nepal. Por fin llegamos y claro, aquí toca hacer todos los trámites fronterizos. Esto significa formularios de salida y entrada, visado para el Nepal y pago de 40 dólares por el visado.
Siempre atravesar una frontera por tierra es bastante curioso. En este caso, tiendas, agencias de viaje, oficinas de cambio de divisas, muchos camiones y gente pasando de un lado al otro sin control. No se tiene que olvidar que la frontera para Indios y Nepalís está abierta.
Ya hemos atravesado la frontera con rickshaw y ya estamos en el lado Nepalí. Ahora toca negociar el bus hacia Kathmandú. En una agencia nos enseñan una foto del bus que va a Kathmandú, no está mal y compramos el billete. Cuál es nuestra sorpresa cuando vemos el bus en realidad!! Un bus viejo, destartalado y lleno de gente. No nos queda otro opción que subir y dejar las mochilas en el techo. Tenemos suerte y cogemos un asiento. Es una suerte relativa ya que el asiento está hecho para Nepalís y mis piernas tocan con el asiento del delante.
El bus se va llenando, no quedan asientos vacíos pero ningún problema, los Nepalís se van apalancando en el pasillo. El pasillo ya está lleno de gente, pero ningún problema, en el techo hay lugar. Incluso, subieron dos cabras (vivas) al techo, jeje. Genial!! Tras 10 horas en este bus, sudando, caravana, sin lugar para mis piernas y sufriendo por mi mochila que viajaba en el techo con 10 personas más y dos cabras, llegamos a Kathmandú. 10 horas para hacer 245 kilómetros, no está mal, no? Pero....me encantan estas experiencias, eso si, cuando ya he tomado una buena ducha, jeje. (Por cierto, algunos hicieron todas las 10h en el bus de pie, así que no me quejo más....jeje)

Miki Sherpa

dissabte, 10 d’abril del 2010

Final d'una etapa?...començament d'una altre/ Final de una etapa?...empezamos otra

Ja porto 1 mes i 20 dies per l'India i no he parat de veure coses sorprenents i viure experiències inoblidables (i no he vist ni un 20%, així que hauré de tornar). Em sento a dins d'una pel·lícula. Això si, Índia cansa molt psicològicament. Els conductors de ricksaws o venedors que estan a sobre teu tot el temps, la pobresa que veus per tot arreu i el diari “regatejar” per qualsevol cosa que compris o pels hostels mateixos. Es el pa de cada dia. A aixó se li suma la brutícia per tot arreu i gent fent les seves necessitats (siguem clars, pixant i a vegades cagant) per qualsevol lloc. Les olors....Tot i així és un país fascinant.
A l'India hi ha milers de deus i tot està al voltant de la religió. Milers de temples i gent resant arreu i a qualsevol hora. Els Indis acostumen a ser bona gent. Et somriuen, i com que molts d'ells parlen anglés, sempre comencen una conversació. Les preguntes típiques són: de quin país ets? De que treballes? Estas casat? Sempre les mateixes. En quan a les vaques, com ja sabeu, són sagrades, i caminen tranquil·lament per qualsevol lloc i ningú els diu res. Fins i tot alguna d'elles entren a les tendes.
Ja porto molts kilòmetres des del 17 de febrer. En total 15.125km i 162 hores en avió, bus, minibus, tren, moto, camell i rickshaw. Això sense comptar les hores i kilòmetres a peu i esquivant les vaques, jeje. Però sabeu que, és genial.
Es hora de deixar aquest país tan increïble, ple de colors, olors i gent amable (bueno, sempre hi ha algun que altre “capullo”) i anar cap al Nepal. El final d'una etapa significa el començament d'una altre i per tant, més experiències i més coses que em sorprendran. Nepal, espera'm que vinc!!!

Ya llevo 1 mes y 20 días en la India y no he parado de ver cosas sorprendentes y vivir experiencias inolvidables (y no he visto ni un 20%, así que tendré que volver, jeje). Me siento como dentro de una película. Eso si, India cansa mucho psicológicamente. Los conductores de ricksaws o vendedores que están encima tuyo todo el tiempo, la pobreza que ves por todas partes y el diario “regatear” por cualquier cosa que compres o por los hostels mismos. Es el pan de cada día. A esto hay que sumarle la suciedad por todas partes y gente haciendo sus necesidades (seamos claros, meando y a veces cagando) por cualquier lugar. Los olores....Aún así es un país fascinante.
En la India hay miles de dioses y todo está alrededor de la religión. Miles de templos y gente rezando por todas partes y a cualquier hora. Los Indios acostumbran a ser buena gente. Te sonríen, y como muchos de ellos hablan inglés, siempre empiezan una conversación. Las preguntas típicas son: de qué país eres? De que trabajas? Estas casado? Siempre las mismas. En cuanto a las vacas, como ya sabéis, son sagradas, y andan tranquilamente por cualquier lugar y nadie los dice nada. Incluso alguna de ellas entran a las tiendas.
Ya llevo muchos kilòmetres desde el 17 de febrero. En total 15.125km y 162 horas en avión, bus, minibus, tren, moto, camello y rickshaw. Eso sin contar las horas y kilòmetres a pie y esquivando las vacas, jeje. Pero sabéis que, es genial.
Es la hora de dejar este país tan increíble, lleno de colores, olores y gente amable (bueno, siempre hay algún que otro “capullo”) e ir hacia el Nepal. El final de una etapa significa el comienzo de otra y por lo tanto, más experiencias y más cosas que me sorprenderán. Nepal, espérame que vengo!!!

Miki Mahal

diumenge, 4 d’abril del 2010

Varanasi, on la realitat supera la ficció/ Varanasi, donde la realidad supera la ficción

Varanasi, Varanasi...tothom que m'anava trobant per Índia em deia que tenia que venir aquí i que m'encantaria. I és veritat!! Pensava que seria una ciutat Índia més amb el riu Ganges (si es pot diu riu) més que brut però no. Venia aquí per 3 dies i m'he quedat una setmana.
Fa calor, el riu està brut, els Indis t'agovien per que compris a les seves tendes o agafis el seu rickshaw, hi ha talls d'electricitat cada dos per tres a tota la ciutat però tot això no importa a Varansi. Es una de les ciutats mes sagrades de l' Índia i molta gent ve a morir (literalment) aquí per que les seves cendres es llencin al Ganges. Hi ha dos o tres crematoris treballant 24h sense parar. Cremar un cos val 3000 rupies (uns 50 euros) i tarda 3 hores. Si vols fer-ho més barato, pots utilitzar el crematori elèctric per 500 rupies i sol tarda una hora..però no hi ha cendres. Això si, no tothom es por cremar. Les embarassades, els nens, els morts per picada de cobra (animal de Shiva), els morts per lepra (símbol de Shiva) i els Sadhus (homes que han renunciat a tota possessió material) es tiren tal quan al riu. Bé, es posen unes pedres per que s'enfonsin però a vegades floten pel riu. Algo surrealista, la veritat.
Pels carrers estrets de Varanasi pots veure familiars o amics portant el mort embolicat amb diferents colors cap el lloc on s'ha de cremar. Les vaques passegen tranquil·lament per aquests carrers, a vegades no més amples d'un metre, i la única opció es arrambar-te a la paret. Donen ganes de dir: "bon dia senyora vaca" ja que són un més. Pels edificis, i saltant d'un lloc a l'altre, els ja inevitables monos. I búfals al riu prenent el seu bany diari.
Al costat del riu, gent resant, agafant aigua del Ganges, banyant-se, nedant, pescant, meditant, jugant al criquet o simplement parlant. Nosaltres vam fer una volta en barca a la sortida del sol i a la posta del sol. Algo inoblidable. Encara que feia calor, no em vaig banyar...digueu-me "finolis" però hauríeu de veure l'aigua, jeje. Cada nit, el Puja, cerimònia per resar, amb els seus cants, foc, encens i colors.
Bueno, no m'enrotllo més. Ah si, l'habitació era com un "zulo" però barata i sense bitxos. Vaig coincidir al hostel amb Paco, de Jaén, que portava oli d'oliva a la motxila. Així que cada dia per esmorzar, pa amb tomàquet i formatge. Delicatesen a l'índia!!! Volia anar a Kolkata (Calcuta) però com us he dit, m'he quedat més temps aquí. Així que, cap a Nepal s'ha dit!!!

Varanasi, Varanasi...todo el mundo que me iba encontrando enIndia me decía que tenía que venir aquí y que me encantaría. Y es verdad!! Pensaba que sería una ciudad India más con el río Ganges (si se puede dice río) más que sucio pero no. Venía aquí por 3 días y me he quedado una semana.
Hace calor, el río está sucio, los Indios te agovian para que compres en sus tiendas o cojas su rickshaw, hay cortes de electricidad cada dos por tres en toda la ciudad pero todo esto no importa enVaransi. Es una de las ciudades mas sagradas de la India y mucha gente viene a morir (literalmente) aquí para que sus cenizas se tiren al Ganges. Hay dos o tres crematorios trabajando 24h sin cesar. Quemar un cuerpo vale 3000 rupias (unos 50 euros) y tarda 3 horas. Si quieres hacerlo más barato, puedes utilizar el crematorio eléctrico por 500 rupias y solo auna hora..pero no hay cenizas. osi, no todo el mundo se puede quemar. Las embarazadas, los niños, los muertos por picadura de cobra (animal de Shiva), los muertos por lepra (símbolo de Shiva) y los Sadhus (hombres que han renunciado a toda posesión material) se echan tal cual al río. Bueno, se ponen unas piedras para que se hundan pero a veces flotan por el río. Algo surrealista, la verdad.
Por las calles estrechas de Varanasi puedes ver familiares o amigos llevando al muerto envuelto con diferentes colores hacia el lugar dónde se tiene que quemar. Las vacas pasean tranquilamente por estas calles, a veces no más anchas de un metro, y la única opción en engancharte a la pared. Dan ganas de decir: "buenos días señora vaca" ya que son un más. Por los edificios, y saltando de un lugar al otro, los ya inevitables monos. Y búfalos en el río tomando su baño diario.
Junto al río, gente rezando, cogiendo agua del Ganges, bañándose, nadando, pescando, meditando, jugando al criquet o simplemente hablando. Nosotros hicimos una vuelta en barca a la salida del sol y a la puesta del sol. Algo inolvidable. Aunque hacía calor, no me bañé...decidme "finolis" pero deberiais ver el agua, jeje. Cada noche, el Puja, ceremonia para rezar, con sus cantos, fuego, incienso y colores.
Bueno, no me enrollo más. Ah si, la habitación era como un "zulo" pero barata y sin bichos. Coincidí en el hostel con Paco, de Jaén, que traía aceite de oliva en su mochila. Así que cada día para desayunar, pan con tomate y queso. Delicatesen enla india!!! Quería ir a Kolkata (Calcuta) pero como os he dicho, me he quedado más tiempo aquí. Así que, hacia Nepal se ha dicho!!!

Miki Mahal

divendres, 2 d’abril del 2010

Agra: Taj Mahal i para de comptar/ Agra: Taj Mahal y basta

Sempre començo igual però és que és així. Més hores en tren i ja és com la meva segona casa. Arribo a Agra, tothom que ve a India ve a Agra i sabeu perqué? Segur que si....Per qué aquí es troba el Taj Mahal, l'edifici més bonic del món (segons alguns), i és clar, patrimoni de la humanitat. Em vaig aixecar a les 5:30 per veure la sortida de sol al Taj Mahal...quina vida més dura.
Unes curiositats que potser ja sabeu. El Taj Mahal és un mausoleu construit per un emperador, Shah Jahan, per la seva 2a esposa la qual va morir al donar a llum. En ell van treballar unes 20.000 persones i està tot fet de marbre, pietra dura i pedres semiprecioses portades d'arreu del món. En una de les parts tothom s'ha de descalçar i no us recomano caminar descalç a partir de les 13h pel terra de marbre bullint. Des de la meva humil opinió, el Taj Mahal és un edifici molt bonic, increible, però em van impactar més els Guerrers de Terracota de Xi'an o fins i tot la Opera de Sydney.
A part del Taj Mahal, Agra no val res. Hi ha una fortalesa a la qual ja no vaig entrar (estic fart de fortaleses, jeje) i la ciutat es bruta i sorollosa. La gent tampoc és molt simpàtica que diguem. Sort que el meu hostel era tranquil i amb un jardí on em podia relaxar durant la resta del temps sempre i quan la calor em deixés. Per cert, algun que altre "bicho" corrent tranquilament per l'habitació.

Siempre empiezo igual pero es que es así. Más horas en tren y ya es como mi segunda casa. Llego a Agra, todo el mundo que viene a India viene a Agra y sabéis perqué? Seguro que sí....Por qué aquí se encuentra el Taj Mahal, el edificio más bonito del mundo (según algunos), y claro está, patrimonio de la humanidad. Me levanté a las 5:30 por ver la salida de sol al Taj Mahal...qué vida más dura.
Unas curiosidades que quizás ya sabéis. El Taj Mahal es un mausoleo construido por un emperador, Shah Jahan, para su 2a esposa la cual murió al dar a luz. En él trabajaron unas 20.000 personas y está todo hecho de mármol, pietra dura y piedras semiprecioses traidas de todas partes del mundo. En una de las partes todo el mundo se tiene que descalzar y no os recomiendo andar descalzo a partir de las 13h por el suelo de mármol hirviendo. Desde mi humilde opinión, el Taj Mahal es un edificio muy bonito, increible, pero me impactaron más los Guerreros de Terracota de Xi'an o incluso la Opera de Sydney.
Aparte del Taj Mahal, Agra no vale nada. Hay una fortaleza a la cual ya no entré (estoy harto de fortalezas, jeje) y la ciudad es sucia y ruidosa. La gente tampoco es muy simpática que digamos. Suerte que mi hostel era tranquilo y con un jardín dónde me podía relajar durante el resto del tiempo siempre y cuando el calor me dejara. Por cierto, algún que otro "bicho" corriendo tranquilament por la habitación.

Miki Mahal