dissabte, 14 d’agost del 2010

Buscant el paradis a Pulau Weh/ Buscando el paraiso en Pulau Weh

Prepareu-vos que és un text llarg. Ja em queden pocs dies per tornar a casa, quina pena, i es per això que vaig cap a Pulau Weh. Busco una platja paradisíaca per acabar la meva “gran ruta asiatìstica”. Pulau Weh és una illa que es troba al nord de Sumatra i per tant, a la punta nord d'Indonèsia. És aquí on trobem el Km 0 de totes les carreteres Indonèsies.
Per arribar a aquí des de Bukit Lawang ha estat una odissea. Unes dues hores en minibus, unes horetes més esperant un bus nocturn i unes 12 hores més viatjant de nit. Curiós, la meva companya de viatge era l'única noia del bus. Però aquí no s'acaba la cosa ja que el bus ens deixa a Banda Aceh. I des d'aquí agafem un ferri cap a Pulau Weh. Finalment, un cop al port de Pulau Weh, encara ens queda 45 minuts fins Lumba Lumba (quin nom de pel·lícula, no?), la platja on ens trobem altre vegada amb el Matt i la nostra destinació final.
Aquí faig un breu incís. No sé si us sona el nom de Banda Aceh...És aquí on en l'any 2004 en dates nadalenques va haver-hi un gran tsunami que va arrasar la ciutat i que es va endur 61.000 vides (a la meva mare no li he dit, clar). Les histories que ens expliquen els locals de Pulau Weh que van sobreviure són realment fortes. Per exemple, els pescadors que estaven en alta mar van notar una petita onada que va moure el seu vaixell. No es van adonar de res fins que van tornar a la costa i van veure tot destrossat i part de la seva família desapareguda. Imagineu-vos!! Ara tot s'està reconstruït molt a poc a poc.
Bueno, com us he dit ja estem a Pulau Weh amb el Matt. Aquí la gent ve principalment a fer submarinisme i snorkeling. Amb unes ulleres i sol a 10 metres de la platja els peixos de tots colors apareixen per totes bandes. Jo vaig veure una tortuga aquàtica bastant gran i els meus amics fins i tot van veure taurons. Nosaltres ens allotgem en un “bungalou” de fusta amb terrassa, jeje. Un luxe però que ha sortit més car del que pensava i, a més, amb mosquits per tot arreu. Un altre dia vam anar a pescar amb una barca, sense sort per cert. També vam llogar una moto per donar una volta per l'illa, aquest cop no ens vam perdre i vam aconseguir veure platges amb aigües cristal·lines, sorra blanca i palmeres per tot arreu, ah, i sense turistes. No hi ha molta gent que ve a Pulau Weh, que bè. En el nostre recorregut amb moto per les estretes carreteres rodejades de vegetació ens vam creuar amb tot tipus d'animals: vaques, cabres, monos asseguts al ben mig de la carretera i fins i tot un varà, al qual quasi atropello. Li va anar d'un pèl!! ( o potser hauria de dir que li va anar d'una escama??jeje)
Els altres dies ja us ho podeu imaginar. Relax a la platja d'aigües cristal·lines i palmeres, snorkeling, menjar, migdiada, i a posar-se moreno sempre que la pluja ens ho permetés. I sobretot jugant amb Didi, la nena petita de la família on anàvem a menjar. També aquí, caminant tranquil·lament per la platja, gossos, vaques i cabres, jeje. Ah, i petits crancs per tot arreu. Quina vida més dura!!
Com us vaig dir ja ha començat el Ramadà. A l'illa de Pulau Weh, concretament a la nostra platja, sol un o dos restaurants estaven oberts durant el dia, això si, amb les persianes baixades. Els altres no obrien fins la nit. També ens van recomanar no beure ni menjar durant el dia a la vista dels locals per respecte. Fins i tot, el divendres, el dia més important pels musulmans, estava prohibit banyar-se i pescar pel matí.
Un dels dies vam haver d'anar a Banda Aceh per que no teníem diners i a Pulau Weh sol hi ha un caixer amb MasterCard. Així que dues hores de ferri i cap a Banda. La part de Banda Aceh inclús és més, diguem, musulmà que la resta de Sumatra. Crec que aquí la llei Sharia (llei de conducta musulmana) està vigent. Les noies que venien amb nosaltres es van tapar braços i cames per respecte. Tots el restaurants tancats i quan preguntaven on podíem menjar alguna cosa els locals ens feien un no rotund amb el cap...i deien: ramadà. Finalment vam trobar un hotel internacional on vam poder menjar alguna cosa ja que, fins i tot, Pizza Hut i KFC no obren fins la nit.
Us preguntareu, i el fiestero del Miki va agunatar tans dies sense festa? com està la festa per aquí i en ramadà? Pulaw Wew és molt més relaxat que Banda Aceh i en algun lloc trobaven cerveses que es tenien que consumir en un lloc que no estigués a la vista. Cares, això si. Ens van dir que aquestes cerveses les subministraven els mateixos policies, jeje. Una de les nits vam anar a una altre platja amb un bar on també servien cerveses i brandi de banana (que dolent), això si, els gots s'havien de guardar a sota de la taula fora de la vista dels locals. Suposo que tothom ho sap i que el bar deu tenir algun tipus d'acord amb la policia, jeje. A base de cerveses i del “meravellós” brandi de banana vam aconseguir aguantar fins del 3h del matí...uuuuaaaaauuu!!!
Us haig de confessar una cosa. El primer dia que vaig arribar a Pulau Weh estava bastant desanimat. Jo buscava una platja amb allotjament econòmic on pogués relaxar-me bevent un “mojito” i no vaig trobar res d'això. A sobre plovia. Fins i tot, a la tarda estava buscant vols per anar a Bali a passar els meus últims dies allà. Però finalment vaig decidir quedar-me 9 dies (els meus últims dies) i ho vaig encertar. Vaig conèixer bona gent, tant turistes com locals, i em vaig adaptar a les circumstàncies. Els dies van passar volant.
Arriba l'últim dia i es dia d'acomiadaments. Després de 6 mesos amb el Matt ens diem adéu, bé, un fins desprès ja que en alguna part del món ens tornarem a veure, segur. Com jo sempre dic: “see you anywhere, anytime” (ens veiem en qualsevol moment en qualsevol lloc). M'acomiado també del “grupillo” (francesos, australians, Sud-africans) que he fet. Ara, dues horetes de ferri i cap a l'aeroport de Banda Aceh. La veritat...estic una mica trist...snif, snif.

Preparaos que es un texto largo. Ya me quedan pocos días para volver a casa, qué pena, y es por eso que voy hacia Pulau Weh. Busco una playa paradisíaca para acabar mi "gran ruta asiatística”. Pulau Weh es una isla que se encuentra en el norte de Sumatra y por tanto, en la punta norte de Indonesia. Es aquí dónde encontramos el Km 0 de todas las carreteras Indonesias.
Para llegar a aquí desde Bukit Lawang ha sido una odisea. Unas dos horas en minibus, unas horitas más esperando un bus nocturno y unas 12 horas más viajando por la noche. Curioso, mi compañera de viaje era la única chica del bus. Pero aquí no se acaba la cosa ya que el bus nos deja en Banda Aceh. Y desde aquí cogemos un ferry hacia Pulau Weh. Finalmente, una vez en el puerto de Pulau Weh, todavía nos quedan 45 minutos mas hasta Lumba Lumba (qué nombre de película, no?), la playa dónde nos encontramos otra vez con Matt y nuestro destino final.
Aquí hago un breve inciso. No sé si os suena el nombre de Banda Aceh...Es aquí dónde en el año 2004 en fechas navideñas hubo un gran tsunami que arrasó la ciudad y que se llevó 61.000 vidas. (a mi madre no se lo he dicho, claro). Las historias que nos explican los locales de Pulau Weh que sobrevivieron son realmente fuertes. Por ejemplo, los pescadores que estaban en alta mar notaron una pequeña oleada que movió su barco. No se dieron cuenta de la catástrofe hasta que volvieron a la costa y vieron todo destrozado y parte de su familia desaparecida. Imaginaos!! Ahora todo se está reconstruyendo muy despacio.
Bueno, como os he dicho ya estamos en Pulau Weh con el Matt. Aquí la gente viene principalmente a hacer submarinismo y snorkeling. Con unas gafas y solo a 10 metros de la playa los peces de todos colores aparecen por todas partes. Yo vi una tortuga acuática bastante grande y mis amigos incluso vieron tiburones. Nosotros nos alojamos en un "bungalou” de madera con terraza, jeje. Un lujo pero que ha salido más caro de lo que pensaba y, además, con mosquitos por todas partes. Otro día fuimos a pescar en barca, sin suerte por cierto. También alquilamos una moto para dar una vuelta por la isla, esta vez no nos perdimos y conseguimos ver playas con aguas cristalinas, arena blanca y palmeras por todas partes, ah, y sin turistas. No hay mucha gente que viene a Pulau Weh, que bién. En nuestro recorrido en moto por las estrechas carreteras rodeadas de vegetación nos cruzamos con todo tipo de animales: vacas, cabras, monos sentados en medio de la carretera e incluso un varano, al cual casi atropello. Le fue de un pelo!! ( o quizás debería decir que le fue de una escama??jeje)
Los otros días ya os lo podéis imaginar. Relax en la playa de aguas cristalinas y palmeras, snorkeling, comida, siesta, y a ponerse moreno siempre que la lluvia nos lo permitiera. Y sobre todo jugando con Didi, la niña pequeña de la familia donde íbamos a comer. También aquí, andando tranquilamente por la playa, perros, vacas y cabras, jeje. Ah, y pequeños cangrejos por todas partes. Qué vida más dura!!
Como os dije ya ha empezado el Ramadan. En la isla de Pulau Weh, concretamente en nuestra playa, solo habia uno o dos restaurantes que estaban abiertos durante el día, eso si, con las persianas bajadas. Los otros no abrían hasta la noche. También nos recomendaron no beber ni comer durante el día a la vista de los locales por respeto. Incluso, el viernes, el día más importante para los musulmanes, estaba prohibido bañarse y pescar por la mañana.
Uno de los días tuvimos que ir a Banda Aceh por que no teníamos dinero y en Pulau Weh solo hay un cajero con MasterCard. Así que dos horas de ferry y hacia Banda. La parte de Banda Aceh incluso es más, digamos, musulmán que el resto de Sumatra. Creo que aquí la ley Sharia (ley de conducta musulmana) esta vigente. Las chicas que venían con nosotros se taparon brazos y piernas por respeto. Todos los restaurantes estaban cerrados y cuando preguntabamos dónde podíamos comer algo los locales nos hacían un no rotundo con la cabeza...y decían: ramadan. Finalmente encontramos un hotel internacional dónde pudimos comer algo ya que, incluso, Pizza Hut y KFC no abren hasta la noche.
Os preguntaréis, y el fiestero del Miki aguantó tantos dias sin cachondeo? como está la fiesta por aquí y en ramadan? Pulau Weh es mucho más relajado que Banda Aceh y en algún lugar encontrabamos cervezas que se tenían que consumir en un lugar que no estuviera a la vista. Caras, eso sí. Nos dijeron que estas cervezas las suministraban los mismos policías, jeje. Una de las noches fuimos a otra playa con un bar dónde también servían cervezas y brandi de banana (que malo), eso si, los vasos se tenian que guardar debajo de la mesa fuera de la vista de los locales. Supongo que todo el mundo lo sabe y que el bar debe tener algún tipo de acuerdo con la policía, jeje. A base de cervezas y del “maravilloso” brandi de banana conseguimos aguantar hasta las 3h de la mañana...uuuuaaaaauuu!!!
Tengo que confesaros una cosa. El primer día que llegué a Pulau Weh estaba bastante desanimado. Yo buscaba una playa con alojamiento económico donde pudiera relajarme bebiendo un “mojito” y no encontré nada de esto. Encima llovía. Incluso, por la tarde estaba buscando vuelos para ir a Bali a pasar mis últimos días allí. Pero finalmente decidí quedarme 9 días (mis últimos días) y acerté. Conocí buena gente, tanto turistas como locales, y me adapté a las circunstancias. Los días pasaron volando.
Llega el último día y es día de despedidias. Después de 6 meses con el Matt nos decimos adiós, bueno, un hasta luego ya que en alguna parte del mundo nos volveremos a ver, seguro. Como yo siempre digo: “see you anywhere, anytime” (nos vemos en cualquier momento en cualquier lugar). Me despido también del “grupillo” (franceses, australianos, Sudafricanos) que he hecho. Ahora, dos horitas de ferry y hacia el aeropuerto de Banda Aceh. La verdad....estoy un poco triste...snif, snif.

Miki Sama Sama

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada