dimecres, 25 d’agost del 2010

Un petit resum/ Un pequeño resumen

Ja estic aquí i aquestes són algunes dades curioses del meu viatge.
Kilòmetres i hores realitzades:

Avió: 21.352 km 30h
Autostop: 50 km 2h
Barca: 50 km 2h
Bus: 9.117 km 226h
Camell: 20 km 8h
Ferri: 101 km 51h
Minibus: 950 km 26h
Moto: 244 km 52h
Treking: 160 km 69h
Tren: 10.372 km 183h
Vaixell: 20km 6h
Rickshaw o taxi: molts
A pota: impossible comptar-los, però molts també

En total he fet uns 42.500 kilòmetres donant voltes. Això és més que una volta al món. En hores, han estat unes 665h (més o menys) en un mitjà de transport. És curiós ja que això suposa uns 28 dies. O sigui que de sis mesos que he estat viatjant, quasi un mes he estat anant d'un lloc a l'altre o tancat en un vehicle amb rodes o sense. Uuuaaauuu!!!
En quant a danys físics, jeje, haig de lamentar (com ja sabeu) que em vaig trencar un dent. La reparació xinesa de moment crec que ha estat un èxit ja que encara no s'ha caigut la funda que em van posar. Això si, em va sortir cara la broma. En quant a la meva cremada per una moto a la cama, també esta correcta encara que aquest tatuatge em quedarà tota la vida. Afortunadament, no m'ha passat res més i, de moment no tinc símptomes de cap malaltia tipus malària o dengue encara que els mosquits s'hagin aprofitat de mi, jeje. Semblava un banc de donació de sang!! Ah, s'ha de dir, he tingut alguna que altre diarrea típica que s'enganxen per aquestes zones, jeje. Avuí també m'he pesat, vaig començar el viatge amb 83kg i ara peso 74kg, això se li diu la dieta de l'arròs, jeje.
Com a contratemps varis haig de destacar que em van robar uns quants euros de la meva butxaca. A mi, amb lo cuidadós que sóc!! Però no es pot mantenir la guàrdia al 100% tota l'estona. També un intent de robo de l'interior de la meva motxilla al Vietnam on vaig enganxar al “tiu” in fraganti. I la meva pobre càmera...aquest cop no me la van robar però l'he tingut que reparar varies vegades. El que s'ha de fer per mantenir-vos informats i documentats!!
I finalment, i una de les millors coses del viatge, he conegut molta gent. Però com sempre, sol uns quants es pot dit que els tornaré a veure com per exemple el Matt, la Lailla, l'Ives, el Luis, el Paco i alguns més. Des d'aquí els envio una salutació amb molt de “carinyo”.
Ara la pregunta del milió...em quedaré aquí??...sol puc dir que ja us assabentareu en el seu degut moment ja que ni jo mateix ho sé!! Espero que el blog us hagi agradat i entretingut i que una mica o molt hàgiu compartit aquesta aventura inoblidable amb mi. Ens veiem!!

Ya estoy aquí y estas son algunos datos curiosos de mi viaje.
Kilometros y horas realizadas:

Avión: 21.352 km 30h
Autostop: 50 km 2h
Barca: 50 km 2h
Bus: 9.117 km 226h
Camello: 20 km 8h
Ferri: 101 km 51h
Minibus: 950 km 26h
Moto: 244 km 52h
Treking: 160 km 69h
Tren: 10.372 km 183h
Barco: 20km 6h
Rickshaw o taxi: muchos
A pata: imposible contarlos, pero muchos también

En total he hecho unos 42.500 kilometros dando vueltas. Esto es más que una vuelta al mundo. En horas, han sido unas 665h (más o menos) en un medio de transporte. Es curioso ya que esto supone unos 28 días. O sea que de seis meses que he estado viajando, casi un mes he estado yendo de un lugar a otro o encima de un vehículo con ruedas o sin. Uuuaaauuu!!!
En en cuanto a daños físicos, jeje, debo lamentar (como ya sabéis) que me rompí un diente. La reparación china por el momento creo que ha sido un éxito ya que todavía no se ha caído la funda que me pusieron. Eso si, me salió cara la broma. En en cuanto a mi quemadura por una moto en la pierna, también esta correcta aunque este tatuaje me quedará toda la vida. Afortunadamente, no me ha pasado nada más y, por el momento no tengo síntomas de ninguna enfermedad tipo malaria o dengue aunque los mosquitos se hayan aprovechado de mí, jeje. Parecía un banco de donación de sangre!! Ah, se tiene que decir, he tenido alguna que otra diarrea típica de las que se enganchan por estas zonas, jeje. Hoy también me he pesado, empecé el viaje con 83kg y ahora peso 74kg, a esto se le llama la dieta del arroz, jeje.
Como percances varios debo destacar que me robaron unos cuántos euros de mi bolsillo. A mí, con lo cuidadoso que soy!! Pero no se puede mantener la guardia al 100% todo el tiempo. También un intento de robo del interior de mi mochila en Vietnam dónde enganché al “tio” in fraganti. Y mi pobre cámara...esta vez no me la robaron pero la he tenido que reparar varías veces. Lo que se tiene que hacer para manteneros informados y documentados!!
Y finalmente, y una de las mejores cosas del viaje, he conocido a mucha gente. Pero como siempre, solo unos cuántos se puede decir que los volveré a ver como por ejemplo a Matt, a Lailla, a Ives, a Luis, a Paco y a algunos más. Desde aquí les envio un saludo con mucho cariño.
Ahora la pregunta del millón...me quedaré aquí??...solo puedo decir que ya os enteraréis en su debido momento ya que ni yo mismo lo sé!! Espero que el blog os haya gustado y entretenido y que algo o mucho hayáis compartido esta aventura inolvidable conmigo. Nos vemos!!

Miki Fog

El "retonno"

El viatge s'ha fet molt llarg. Primer de tot, 13h en un avió d'Air Asia, una companyia de “low cost” d'aquelles terres. Com us podeu imaginar el menjar no està inclòs, els seients són estrets i tampoc hi ha tele. Clar, tampoc he pagat molt però hi ha gent que encara ha pagat menys que jo. A més, hi havia dos nens al costat meu que no han parat de plorar, barallar-se, dormir i moure's tota l'estona. Quina sort que tinc, no? Els he fet varies mirades d'aquestes amenaçadores i...no ha funcionat.
A les 23h hora local arribo a Londres. El meu avió cap a Girona no surt fins el dia següent a les 7h del matí. Clar, no em queda cap altre opció que dormir a l'aeroport. Tenia un pla perfecte: connectar-me a Internet amb el meu portàtil així la nit passarà més ràpidament. Segur que a Stansted, un aeroport de Londres tenen Wifi...doncs no!!! Si que hi ha però es pagant. No m'ho puc creure...fins i tot als aeroports de Malàisia i Indonèsia tenen Wifi gratis!!! Vist això adopto el plan B que no és un altre que veure unes pel·lícules en l'ordinador i dormir.
Després de veure una peli intento dormir. Així que agafo el meu sac i m'estiro al costat d'una columna de l'aeroport, al terra clar. Tranquils, no sóc l'únic ja que això sembla un hotel. Em costa dormir, suposo que a causa del “jet lag” o potser pels nervis. Finalment, quan aconsegueixo tancar els ulls em desperta una treballadora d'Stansted (bè, a mi i a tots) dient que ens aixequem ja que l'aeroport s'estava posant molt concorregut. Miro l'hora i atenció....sol són les 4.30h del matí!!!
Que fer ara? Doncs dono voltes com una “anima en pena” i amb la cara de dormit per l'aeroport. Porto unes quantes hores sense dormir. Per fi arriben les 6h, facturo i cap a la porta d'embarcament. És aquí on em trobo amb una parella d'espanyols i el seu fill de 9 mesos. M'expliquen que és el 3er vol que intenten agafar ja que els dos anteriors (el dia abans) els han perdut per que han arribat tard...Clar, jo volia dir-lis, esteu una mica empanats, no? Però no era el moment. Hauríeu d'haver vist les seves cares. Estaven destrossats tan físicament com moralment. Van tenir que dormir a l'aeroport i, a més, es van gastar uns 400 euros extres!! uuuaaauu!!!
Bé, arriba el moment. Desprès de dues hores més ja estic a Girona. Agafo la maleta i al sortir, com no, els meus pares m'estan esperant allà. I amb ells, 4 entrepans de fuet!! que bé!! A partir d'aquí ja us ho podeu imaginar. Les típiques preguntes: com ha anat? Que has fet? Bla, bla, bla...Estic content d'estar a Granollers però la veritat, em sento una mica raro. A veure si m'adapto ràpidament!!!

El viaje se ha hecho muy largo. Primero de todo, 13h en un avión de Air Asia, una compañía de "low cost” de aquellas tierras. Como os podéis imaginar la comida no estaba incluida, los asientos son estrechos y tampoco hay tele. Claro, tampoco he pagado mucho pero hay gente que todavía ha pagado menos que yo. Además, había dos niños a mi lado que no han parado de llorar, pelearse, dormir y moverse todo el rato. Qué suerte que tengo, no? Les he hecho varías miradas de estas amenazadoras y...no ha funcionado.
A las 23h hora local llego a Londres. Mi avión hacia Girona no sale hasta el día siguiente a las 7h de la mañana. Claro, no me queda otra opción que dormir en el aeropuerto. Tenía un plan perfecto: conectarme a Internet con mi portátil así la noche pasaria más rápidamente. Seguro que en Stansted, un aeropuerto de Londres tienen Wifi...pues no!!! Si que hay pero se pagando. No me lo puedo creer...incluso en los aeropuertos de Malasia e Indonesia tienen Wifi gratis!!! Visto esto adopto el plan B que no es otro que ver unas películas en el ordenador y dormir.
Tras ver una peli intento dormir. Así que cojo mi saco y me estiro junto a una columna del aeropuerto, en el suelo claro. Tranquilos, no soy el único ya que esto parece un hotel. Me cuesta dormir, supongo que debido al “jet lag” o quizás por los nervios. Finalmente, cuando consigo cerrar los ojos me despierta una trabajadora de Stansted (bueno, a mí y a todos) diciendo que nos levantemos ya que el aeropuerto se estaba poniendo muy concurrido. Miro la hora y atención....solo son las 4.30h de la mañana!!!
Que hacer ahora? Pues doy vueltas como “una alma en pena” y con la cara de dormido por el aeropuerto. Ya llevo unas cuántas horas sin dormir. Por fin llegan las 6h, facturo y hacia la puerta de embarque. Es aquí dónde me encuentro con una pareja de españoles y su hijo de 9 meses. Me explican que es el 3er avión que intentan coger ya que los dos anteriores (el día antes) los han perdido por que han llegado tarde...Claro, yo quería decirles, estáis algo empanados, no? Pero no era el momento. Tendriais que haber visto sus caras. Estaban destrozados tanto físicamente como moralmente. Tuvieron que dormir en el aeropuerto y, además, se gastaron unos 400 euros extras!! uuuaaauu!!!
Bien, llega el momento. Después de dos horas más ya estoy en Girona. Cojo la maleta y al salir, como no, mis padres me están esperando allá. Y con ellos, 4 bocadillos de fuet!! que bien!! A partir de aquí ya os lo podéis imaginar. Las típicas preguntas: cómo ha ido? Que has hecho? Bla, bla, bla...Estoy contento de estar en Granollers pero la verdad, me siento algo raro. A ver si me adapto rápidamente!!!

Miki Fog

dimarts, 24 d’agost del 2010

Apurant les últimes hores a Kuala Lumpur/ Apurando las últimas horas en Kuala Lumpur

Unes dues hores separen Banda Aceh (Indonèsia) de la capital de Malàisia: Kuala Lumpur. Ja vaig estar aquí fa dos anys i he vingut solament per que el meu vol surt demà mateix cap a Londres. Kuala Lumpur és una ciutat molt ben connectada amb la resta d'Àsia i amb Europa i és des d'on vaig trobar el bitllet més barato per tornar a casa.
Fa mal temps. Que li farem. La veritat és que no importa per que no m'he plantejat fer “turiskeo” per aquí sinó matar una mica les hores. M'he donat l'últim luxe del meu viatge i en l'última nit he agafat una habitació en un hotel de 5 estrelles, jeje. Estem al pis 32 i la piscina està en el pis 33. Com us podeu imaginar tenim una vista increïble de la ciutat i des de la nostra finestra es veuen clarament les torres Petronas, les torres més altes del món fa uns anys.
Vaig cap al barri xinés a fer unes quantes compres i desprès a dormir. No passen ni 24h des de que he arribat a Kuala Lumpur i ja deixo l'hotel cap a l'aeroport. El “botones” em demana si vull un taxi però li contesto que jo sóc un “motxilero” i que després d'un petit capritx d'una nit ja he tornat a la vida real. Així que agafem l'autobús local com la resta de mortals. Potser esperava també una propina...jeje, pobre...
Estic trist i content al mateix temps. El viatge està a punt d'acabar. M'acomiado de Lailla, la meva companya de viatge durant els últims dos mesos. A l'aeroport facturo la maleta i faig les cues pertinents per embarcar a l'avió. Ja no hi ha marxa enrere, snif, snif. Ens veiem a Barcelona!!!!

Unas dos horas separan Banda Aceh (Indonesia) de la capital de Malasia: Kuala Lumpur. Ya estuve aquí hace dos años y he venido solamente por que mi vuelo sale mañana mismo hacia Londres. Kuala Lumpur es una ciudad muy bien conectada con el resto de Asia y Europa y es desde dónde encontré el billete más barato para volver a casa. Hace mal tiempo. Que le vamos a hacer. La verdad es que no importa por que no me he planteado hacer “turiskeo” por aquí sino matar las horas. Me he dado el último lujo de mi viaje y en la última noche he cogido una habitación en un hotel de 5 estrellas, jeje. Estamos en el piso 32 y la piscina está en el piso 33. Como os podéis imaginar tenemos una vista increíble de la ciudad y desde nuestra ventana se ven claramente las torres Petronas, las torres más altas del mundo hace unos años.
Voy hacia el barrio chino a hacer unas cuántas compras y después a dormir. No pasan ni 24h desde que he llegado a Kuala Lumpur y ya dejo el hotel hacia el aeropuerto. El “botones” me pide si quiero un taxi pero le contesto que yo soy un "motxilero” y que tras un pequeño capricho de una noche ya he vuelto a la vida real. Así que cogemos el autobús local como el resto de los mortales. Quizás esperaba también una propina...jeje, pobre...
Estoy triste y contento al mismo tiempo. El viaje está a punto de acabar. Me despido de Lailla, mi compañera de viaje durante los últimos dos meses. En el aeropuerto facturo la maleta y hago las colas pertinentes para embarcar en el avión. Ya no hay marcha atrás, snif, snif. Nos vemos en Barcelona!!!!

Miki Lumpur

dissabte, 14 d’agost del 2010

Buscant el paradis a Pulau Weh/ Buscando el paraiso en Pulau Weh

Prepareu-vos que és un text llarg. Ja em queden pocs dies per tornar a casa, quina pena, i es per això que vaig cap a Pulau Weh. Busco una platja paradisíaca per acabar la meva “gran ruta asiatìstica”. Pulau Weh és una illa que es troba al nord de Sumatra i per tant, a la punta nord d'Indonèsia. És aquí on trobem el Km 0 de totes les carreteres Indonèsies.
Per arribar a aquí des de Bukit Lawang ha estat una odissea. Unes dues hores en minibus, unes horetes més esperant un bus nocturn i unes 12 hores més viatjant de nit. Curiós, la meva companya de viatge era l'única noia del bus. Però aquí no s'acaba la cosa ja que el bus ens deixa a Banda Aceh. I des d'aquí agafem un ferri cap a Pulau Weh. Finalment, un cop al port de Pulau Weh, encara ens queda 45 minuts fins Lumba Lumba (quin nom de pel·lícula, no?), la platja on ens trobem altre vegada amb el Matt i la nostra destinació final.
Aquí faig un breu incís. No sé si us sona el nom de Banda Aceh...És aquí on en l'any 2004 en dates nadalenques va haver-hi un gran tsunami que va arrasar la ciutat i que es va endur 61.000 vides (a la meva mare no li he dit, clar). Les histories que ens expliquen els locals de Pulau Weh que van sobreviure són realment fortes. Per exemple, els pescadors que estaven en alta mar van notar una petita onada que va moure el seu vaixell. No es van adonar de res fins que van tornar a la costa i van veure tot destrossat i part de la seva família desapareguda. Imagineu-vos!! Ara tot s'està reconstruït molt a poc a poc.
Bueno, com us he dit ja estem a Pulau Weh amb el Matt. Aquí la gent ve principalment a fer submarinisme i snorkeling. Amb unes ulleres i sol a 10 metres de la platja els peixos de tots colors apareixen per totes bandes. Jo vaig veure una tortuga aquàtica bastant gran i els meus amics fins i tot van veure taurons. Nosaltres ens allotgem en un “bungalou” de fusta amb terrassa, jeje. Un luxe però que ha sortit més car del que pensava i, a més, amb mosquits per tot arreu. Un altre dia vam anar a pescar amb una barca, sense sort per cert. També vam llogar una moto per donar una volta per l'illa, aquest cop no ens vam perdre i vam aconseguir veure platges amb aigües cristal·lines, sorra blanca i palmeres per tot arreu, ah, i sense turistes. No hi ha molta gent que ve a Pulau Weh, que bè. En el nostre recorregut amb moto per les estretes carreteres rodejades de vegetació ens vam creuar amb tot tipus d'animals: vaques, cabres, monos asseguts al ben mig de la carretera i fins i tot un varà, al qual quasi atropello. Li va anar d'un pèl!! ( o potser hauria de dir que li va anar d'una escama??jeje)
Els altres dies ja us ho podeu imaginar. Relax a la platja d'aigües cristal·lines i palmeres, snorkeling, menjar, migdiada, i a posar-se moreno sempre que la pluja ens ho permetés. I sobretot jugant amb Didi, la nena petita de la família on anàvem a menjar. També aquí, caminant tranquil·lament per la platja, gossos, vaques i cabres, jeje. Ah, i petits crancs per tot arreu. Quina vida més dura!!
Com us vaig dir ja ha començat el Ramadà. A l'illa de Pulau Weh, concretament a la nostra platja, sol un o dos restaurants estaven oberts durant el dia, això si, amb les persianes baixades. Els altres no obrien fins la nit. També ens van recomanar no beure ni menjar durant el dia a la vista dels locals per respecte. Fins i tot, el divendres, el dia més important pels musulmans, estava prohibit banyar-se i pescar pel matí.
Un dels dies vam haver d'anar a Banda Aceh per que no teníem diners i a Pulau Weh sol hi ha un caixer amb MasterCard. Així que dues hores de ferri i cap a Banda. La part de Banda Aceh inclús és més, diguem, musulmà que la resta de Sumatra. Crec que aquí la llei Sharia (llei de conducta musulmana) està vigent. Les noies que venien amb nosaltres es van tapar braços i cames per respecte. Tots el restaurants tancats i quan preguntaven on podíem menjar alguna cosa els locals ens feien un no rotund amb el cap...i deien: ramadà. Finalment vam trobar un hotel internacional on vam poder menjar alguna cosa ja que, fins i tot, Pizza Hut i KFC no obren fins la nit.
Us preguntareu, i el fiestero del Miki va agunatar tans dies sense festa? com està la festa per aquí i en ramadà? Pulaw Wew és molt més relaxat que Banda Aceh i en algun lloc trobaven cerveses que es tenien que consumir en un lloc que no estigués a la vista. Cares, això si. Ens van dir que aquestes cerveses les subministraven els mateixos policies, jeje. Una de les nits vam anar a una altre platja amb un bar on també servien cerveses i brandi de banana (que dolent), això si, els gots s'havien de guardar a sota de la taula fora de la vista dels locals. Suposo que tothom ho sap i que el bar deu tenir algun tipus d'acord amb la policia, jeje. A base de cerveses i del “meravellós” brandi de banana vam aconseguir aguantar fins del 3h del matí...uuuuaaaaauuu!!!
Us haig de confessar una cosa. El primer dia que vaig arribar a Pulau Weh estava bastant desanimat. Jo buscava una platja amb allotjament econòmic on pogués relaxar-me bevent un “mojito” i no vaig trobar res d'això. A sobre plovia. Fins i tot, a la tarda estava buscant vols per anar a Bali a passar els meus últims dies allà. Però finalment vaig decidir quedar-me 9 dies (els meus últims dies) i ho vaig encertar. Vaig conèixer bona gent, tant turistes com locals, i em vaig adaptar a les circumstàncies. Els dies van passar volant.
Arriba l'últim dia i es dia d'acomiadaments. Després de 6 mesos amb el Matt ens diem adéu, bé, un fins desprès ja que en alguna part del món ens tornarem a veure, segur. Com jo sempre dic: “see you anywhere, anytime” (ens veiem en qualsevol moment en qualsevol lloc). M'acomiado també del “grupillo” (francesos, australians, Sud-africans) que he fet. Ara, dues horetes de ferri i cap a l'aeroport de Banda Aceh. La veritat...estic una mica trist...snif, snif.

Preparaos que es un texto largo. Ya me quedan pocos días para volver a casa, qué pena, y es por eso que voy hacia Pulau Weh. Busco una playa paradisíaca para acabar mi "gran ruta asiatística”. Pulau Weh es una isla que se encuentra en el norte de Sumatra y por tanto, en la punta norte de Indonesia. Es aquí dónde encontramos el Km 0 de todas las carreteras Indonesias.
Para llegar a aquí desde Bukit Lawang ha sido una odisea. Unas dos horas en minibus, unas horitas más esperando un bus nocturno y unas 12 horas más viajando por la noche. Curioso, mi compañera de viaje era la única chica del bus. Pero aquí no se acaba la cosa ya que el bus nos deja en Banda Aceh. Y desde aquí cogemos un ferry hacia Pulau Weh. Finalmente, una vez en el puerto de Pulau Weh, todavía nos quedan 45 minutos mas hasta Lumba Lumba (qué nombre de película, no?), la playa dónde nos encontramos otra vez con Matt y nuestro destino final.
Aquí hago un breve inciso. No sé si os suena el nombre de Banda Aceh...Es aquí dónde en el año 2004 en fechas navideñas hubo un gran tsunami que arrasó la ciudad y que se llevó 61.000 vidas. (a mi madre no se lo he dicho, claro). Las historias que nos explican los locales de Pulau Weh que sobrevivieron son realmente fuertes. Por ejemplo, los pescadores que estaban en alta mar notaron una pequeña oleada que movió su barco. No se dieron cuenta de la catástrofe hasta que volvieron a la costa y vieron todo destrozado y parte de su familia desaparecida. Imaginaos!! Ahora todo se está reconstruyendo muy despacio.
Bueno, como os he dicho ya estamos en Pulau Weh con el Matt. Aquí la gente viene principalmente a hacer submarinismo y snorkeling. Con unas gafas y solo a 10 metros de la playa los peces de todos colores aparecen por todas partes. Yo vi una tortuga acuática bastante grande y mis amigos incluso vieron tiburones. Nosotros nos alojamos en un "bungalou” de madera con terraza, jeje. Un lujo pero que ha salido más caro de lo que pensaba y, además, con mosquitos por todas partes. Otro día fuimos a pescar en barca, sin suerte por cierto. También alquilamos una moto para dar una vuelta por la isla, esta vez no nos perdimos y conseguimos ver playas con aguas cristalinas, arena blanca y palmeras por todas partes, ah, y sin turistas. No hay mucha gente que viene a Pulau Weh, que bién. En nuestro recorrido en moto por las estrechas carreteras rodeadas de vegetación nos cruzamos con todo tipo de animales: vacas, cabras, monos sentados en medio de la carretera e incluso un varano, al cual casi atropello. Le fue de un pelo!! ( o quizás debería decir que le fue de una escama??jeje)
Los otros días ya os lo podéis imaginar. Relax en la playa de aguas cristalinas y palmeras, snorkeling, comida, siesta, y a ponerse moreno siempre que la lluvia nos lo permitiera. Y sobre todo jugando con Didi, la niña pequeña de la familia donde íbamos a comer. También aquí, andando tranquilamente por la playa, perros, vacas y cabras, jeje. Ah, y pequeños cangrejos por todas partes. Qué vida más dura!!
Como os dije ya ha empezado el Ramadan. En la isla de Pulau Weh, concretamente en nuestra playa, solo habia uno o dos restaurantes que estaban abiertos durante el día, eso si, con las persianas bajadas. Los otros no abrían hasta la noche. También nos recomendaron no beber ni comer durante el día a la vista de los locales por respeto. Incluso, el viernes, el día más importante para los musulmanes, estaba prohibido bañarse y pescar por la mañana.
Uno de los días tuvimos que ir a Banda Aceh por que no teníamos dinero y en Pulau Weh solo hay un cajero con MasterCard. Así que dos horas de ferry y hacia Banda. La parte de Banda Aceh incluso es más, digamos, musulmán que el resto de Sumatra. Creo que aquí la ley Sharia (ley de conducta musulmana) esta vigente. Las chicas que venían con nosotros se taparon brazos y piernas por respeto. Todos los restaurantes estaban cerrados y cuando preguntabamos dónde podíamos comer algo los locales nos hacían un no rotundo con la cabeza...y decían: ramadan. Finalmente encontramos un hotel internacional dónde pudimos comer algo ya que, incluso, Pizza Hut y KFC no abren hasta la noche.
Os preguntaréis, y el fiestero del Miki aguantó tantos dias sin cachondeo? como está la fiesta por aquí y en ramadan? Pulau Weh es mucho más relajado que Banda Aceh y en algún lugar encontrabamos cervezas que se tenían que consumir en un lugar que no estuviera a la vista. Caras, eso sí. Nos dijeron que estas cervezas las suministraban los mismos policías, jeje. Una de las noches fuimos a otra playa con un bar dónde también servían cervezas y brandi de banana (que malo), eso si, los vasos se tenian que guardar debajo de la mesa fuera de la vista de los locales. Supongo que todo el mundo lo sabe y que el bar debe tener algún tipo de acuerdo con la policía, jeje. A base de cervezas y del “maravilloso” brandi de banana conseguimos aguantar hasta las 3h de la mañana...uuuuaaaaauuu!!!
Tengo que confesaros una cosa. El primer día que llegué a Pulau Weh estaba bastante desanimado. Yo buscaba una playa con alojamiento económico donde pudiera relajarme bebiendo un “mojito” y no encontré nada de esto. Encima llovía. Incluso, por la tarde estaba buscando vuelos para ir a Bali a pasar mis últimos días allí. Pero finalmente decidí quedarme 9 días (mis últimos días) y acerté. Conocí buena gente, tanto turistas como locales, y me adapté a las circunstancias. Los días pasaron volando.
Llega el último día y es día de despedidias. Después de 6 meses con el Matt nos decimos adiós, bueno, un hasta luego ya que en alguna parte del mundo nos volveremos a ver, seguro. Como yo siempre digo: “see you anywhere, anytime” (nos vemos en cualquier momento en cualquier lugar). Me despido también del “grupillo” (franceses, australianos, Sudafricanos) que he hecho. Ahora, dos horitas de ferry y hacia el aeropuerto de Banda Aceh. La verdad....estoy un poco triste...snif, snif.

Miki Sama Sama

divendres, 13 d’agost del 2010

Fent el mono a Bukit Lawang/ Haciendo el mono en Bukit Lawang

Sumatra és un país ple de selves i muntanyes. Això significa que és difícil anar d'un lloc a l'altre per carretera ja que s'ha de fer bastant volta en alguns casos. Això ens ha passat per anar del llac Toba a Bukit Lawang. Primer pas, tornar a Medan, 5 hores. Segon pas, de Medan a Bukit Lawang, 4 hores més després d'unes hores d'espera extra a l'estació de busos. Durant el trajecte no deixo de veure mesquites a un costat i a un altre de la carretera. Benvinguts a l'autèntica Indonèsia!!
Bukit Lawang és l'ultim poble que trobem ja que aquí s'acaba la carretera. Més enllà sol hi ha selva. Arribem de nit (ja sabeu que no m'agrada) i, a sobre, plovent. Un local es puja a l'autobús i ens acompanya a un “hostel”. Per arribar-hi hi ha un pont per sobre del riu que s'aguanta amb un cable de ferro. Tranquils, aguanta el nostre pes i els de les nostres motxilles. El “hostel” no està mal i no fa falta dir més, ens quedem aquí ja que estem molt cansats. La pregunta és: però que fa la gent venint a aquest poble perdut en una selva de Sumatra? Molt fàcil, a veure els nostres avantpassats, concretament els orangutans.
Al dia següent com sol passar tot canvia. Estem al costat d'un riu, rodejats de muntanyes i de vegetació. Un paisatge de pel·lícula. Però algo passa? Tot està tancat...clar, és que ha començat el Ramadà!! Ja sabeu, els musulmans no mengen, ni beuen, ni fumen, ni fo..durant les hores de sol durant un mes, i clar, molts (no tots) dels restaurants estan tancats.
Com no, i com tots, organitzem un treking a la selva per veure els orangutans. Un bon calçat i aigua són els requisits mínims per començar i acabar l'aventura. Tenim sort, sembla que hem aconseguit un bon guia. Orangutan vol dir home (Orang) i selva (Utan), així que utilitzant la lògica és home de la selva, no? A vegades em sorprenc a mi mateix, jeje. També ens explica que el motiu per que els Indonesis tinguin tans fills no és altre que l'època de pluges...per que? Per que no hi ha res millor que fer, jeje.
Caminem amunt i avall de les muntanyes i entre la vegetació. Desprès de sol mitja hora veiem els primers orangutans saltant d'arbre en arbre. Un d'ells va baixar a uns quants metres per observar-nos penjat des d'una liana. És com si estigués dins un documental. Seguim caminant i aconseguim veure un orangutan amb la seva cria. Aquest s'apropa tan que fins i tot es deixa tocar. La gent, i jo, al·lucina!! Desprès d'unes quantes hores i de veure més orangutans i diferents tipus de monos, tornem al “hostel” suats i bastant cansats. Quina experiència més inoblidable!!
Passem tres dies aquí i, és matemàtic, cada tarda-nit plou...i amb ganes. A vegades fa una mica de respecte quan veus el riu créixer sense parar. Sense anar més lluny, fa uns anys va haver-hi una gran riada que es va emportar part del poble i també és va cobrar varies vides.
No hem sigut previsors i no portem diners suficients. A més, aquí no hi ha caixers automàtics. Bueno, com a “motxillero” tinc una solució d'emergència per aquest casos. Sempre porto uns quants euros o dòlars en metàl·lic i en aquest cas els vaig fer servir. Els vaig canviar per la moneda local, això si, a un tipus de canvi bastant dolent per mi però és el que hi ha!!

Sumatra es un país lleno de selvas y montañas. Esto significa que es difícil ir de un lugar al otro por carretera ya que se tiene que dar bastante vuelta en algunos casos. Esto nos ha pasado para ir del lago Toba a Bukit Lawang. Primer paso, volver a Medan, 5 horas. Segundo paso, de Medan a Bukit Lawang, 4 horas más después de unas horas de espera extra en la estación de bus. Durante el trayecto no dejo de ver mezquitas a un lado y a otro de la carretera. Bienvenidos a la auténtica Indonesia!!
Bukit Lawang es el ultimo pueblo que encontramos ya que aquí se acaba la carretera. Más allá solo hay selva. Llegamos por la noche (ya sabéis que no me gusta) y, encima, lloviendo. Un local se sube al autobús y nos acompaña a un “hostel”. Para llegar hay un puente por encima del río que se aguanta con un cable de hierro. Tranquilos, aguanta nuestro peso y el de nuestras mochilas. El “hostel” no está mal y no hace falta decir más, nos quedamos aquí ya que estamos muy cansados. La pregunta es: ¿pero que hace la gente viniendo a este pueblo perdido en una selva de Sumatra? Muy fácil, a ver a nuestros antepasados, concretamente a los orangutanes.
Al día siguiente como suele pasar, todo cambia. Estamos junto a un río, rodeados de montañas y de vegetación. Un paisaje de película. Pero algo pasa? Todo está cerrado...claro, es que ha empezado el Ramadán!! Ya sabéis, los musulmanes no comen, ni beben, ni fuman, ni fo..durante las horas de sol durante un mes, y claro, muchos (no todos) de los restaurantes están cerrados.
Como no, y como todos, organizamos un treking en la selva para ver los orangutanes. Un buen calzado y agua son los requisitos mínimos para empezar y acabar la aventura. Tenemos suerte, parece que hemos conseguido un buen guía. Orangutan quiere decir hombre (Orang) y selva (Utan), así que utilizando la lógica es hombre de la selva, no? A veces me sorprendo a mí mismo, jeje. También nos explica que el motivo por que los Indonesios tienen tantos hijos no es otro que la época de lluvias...por que? Por que no hay nada mejor que hacer, jeje.
Caminamos arriba y abajo de las montañas y entre la vegetación. Después de solo media hora vemos los primeros orangutanes saltando de árbol en árbol. Uno de ellos bajó a unos cuántos metros para observarnos colgado desde una liana. Es como si estuviera dentro de un documental. Seguimos andando y conseguimos ver a un orangutan con su cría. Este se acerca tanto que incluso se deja tocar. La gente, y yo, alucina!! Después de unas cuántas horas y de ver más orangutanes y diferentes tipos de monos, volvemos al “hostel” sudados y bastante cansados. Qué experiencia más inolvidable!!
Pasamos tres días aquí y, es matemático, cada tarde-noche llueve...y con ganas. A veces da un poco de respeto cuando ves el río crecer sin parar. Sin ir más lejos, hace unos años hubo una gran riada que se llevo parte del pueblo y también se cobró varías vidas. No hemos sido previsores y no traemos dinero suficiente. Además, aquí no hay cajeros automáticos. Bueno, como “mochilero” tengo una solución de emergencia para estos casos. Siempre llevo unos cuántos euros o dólares en metálico y en este caso los usé. Los cambié por la moneda local, eso si, a un tipo de cambio bastante malo para mí pero es lo que hay!!

Miki Sama Sama

divendres, 6 d’agost del 2010

Llac Toba, quina tranquilitat!!/ Lago Toba, que tranquilidad

Hem tardat unes 4 hores (amb calor, per cert) per fer un trajecte de 100 kms, no està mal, no? Per fi estem al llac Toba, un llac volcànic que segons diuen és el llac més gran del sud-est asiàtic i que es va formar a partir d'una gran erupció volcànica. Però aquí no s'acaba el viatge. Ara toca una hora de ferri per arribar a Samosir, una illa al mig del llac. Bé, us diré un secret, ben bé no és una illa ja que està unida a terra ferma per un estret istme.
Indonèsia és també un país musulmà i el primer que em sorprèn quan arribo a aquesta illa és la gran quantitat d'esglésies que hi ha. Els habitants d'aquesta part de Indonèsia són majoritàriament catòlics i pertanyen a la cultura Batak. Els edificis tenen una forma molt característica amb una teulada en forma de vaixell.
Agafem una habitació en un “hostel” al ben costat de l'aigua, amb hamaques i tot. Aquí fa més fresquet que a la resta de l'illa i ho noto per la nit ja que m'he de tapar. Que bé, no? No hi ha turistes i això s'agraeix i la gent local és molt simpàtica i atenta. Que ens voldran vendre??. Doncs sembla que res...
Un dels dies lloguem una moto per anar a donar una volta per l'illa. L'anada va anar molt bé i vam creuar diferents pobles Bataks i ens vam barrejar també amb la gent local. La tornada va ser una mica més accidentada. Vaig agafar una carretera alternativa per les muntanyes fins que la carretera és va convertir en camí de sorra i després de pedres en mig de la selva. Per sort, i després d'un parell d'hores sol veient arbres, ens vam trobar a algú que ens va torna a la civilització. Menys mal, per que el cel ja s'estava posant gris a punt de ploure.
Hem tingut sort ja que ens ha fet bon temps quasi tots els dies. Molt de relax en aquest illa, molta tranquil·litat encara que, com no, una de les nits vam sortir en l'únic bar obert de l'illa i freqüentat per locals. Una nit molt divertida amb un grup de rock 100% Indonesi.
Si us recordeu a Malàisia em despertaven les oracions musulmanes, no? Doncs aquí, un grup de catòlics no m'ha deixat dormir en tota la nit amb les seves cançons i guitarres. És el meu castig per no creure en la religió?? ...ups!! Ens volem quedar més dies aquí ja que s'està molt bè però no tenim gaire dies si volem anar a Bukit Lawang, una de les visites obligades de Sumatra. Així que, en marxa!!

Hemos tardado unas 4 horas (con calor, por cierto) para hacer un trayecto de 100 kms, no está mal, no? Por fin estamos en el lago Toba, un lago volcánico que según dicen es el lago más grande del sudeste asiático y que se formó a partir de una gran erupción volcánica. Pero aquí no se acaba el viaje. Ahora toca una hora de ferry para llegar a Samosir, una isla en el medio del lago. Bueno, os diré un secreto, no es exactamente una isla ya que está unida a tierra firme por un estrecho istmo.
Indonesia es también un país musulmán y lo primero que me sorprende cuando llego a esta isla es la gran cantidad de iglesias que hay. Los habitantes de esta parte de Indonesia son mayoritariamente católicos y pertenecen a la cultura Batak. Los edificios tienen una forma muy característica con un tejado en forma de barco. Cogemos una habitación en un "hostel” al lado del agua, con hamacas y todo. Aquí hace más fresquito que en el resto de la isla y lo noto por la noche ya que me tengo que tapar. Que bien, no? No hay turistas y esto se agradece y la gente local es muy simpática y atenta. Que nos querrán vender?? Pues parece que nada...
Uno de los días alquilamos una moto para ir a dar una vuelta por la isla. La ida fue muy bien y cruzamos diferentes pueblos Bataks y nos mezclamos también con la gente local. La vuelta fue algo más accidentada. Cogí una carretera alternativa por las montañas hasta que la carretera es convirtió en camino de arena y después en piedras en medio de la selva. Por suerte, y tras un par de horas solo viendo árboles, nos encontramos a alguien que nos devolvió a la civilización. Menos mal, por que el cielo ya se estaba poniendo gris a punto de llover.
Hemos tenido suerte ya que ha hecho buen tiempo casi todos los días. Mucho relax en esta isla, mucha tranquilidad aunque, como no, una de las noches salimos en el único bar abierto de la isla y frecuentado por locales. Una noche muy divertida con un grupo de rock 100% Indonesio.
Si os recordáis en Malasia me despertaban las oraciones musulmanas, no? Pues aquí, un grupo de católicos no me ha dejado dormir en toda la noche con sus canciones y guitarras. Es mi castigo por no creer en la religión?? Jeje. Nos queremos quedar mas dias aquí ya que se está muy bien pero no tenemos mucho tiempo si queremos ir a Bukit Lawang, una de las visitas obligadas en Sumatra. Así que, en marcha!!

Miki Sama Sama

dijous, 5 d’agost del 2010

Aquí no hi vinc més/ Aquí no vengo mas

Agafem l'avió i en una sola hora arribem a Medan, capital de Sumatra, una de les illes d'Indonèsia. És curiós, sortim a les 14h de Malàisia i arribem a les 14h a Indonèsia, jeje. Com cada vegada quan arribem a un país nou , és hora hora de passar per immigració per obtenir el visat. En aquest cas, hem de pagar 25 dòlars però tenim un petit problema ja que no accepten dòlars dels antics. Per sort encara ens queda moneda de Malàisia i podem pagar el visat amb ella. Ens havien dit que també necessitàvem per entrar al país un bitllet de sortida i dues fotos amb el fons vermell. Doncs bè, no ens ho han demanat.
Ja estic cansat de regatejar però és que aquí s'ha de fer per tot sinó acabes pagant molt més del compte. Medan és una ciutat, diguem, lletja, sol estem aquí per dormir ja que el nostre bus surto al matí següent. Encara que arribem bastant d'hora, tots els “hostels” ja estan ocupats. Desprès de donar voltes durant una hora per fi trobem una habitació bruta, un lavabo que millor no fer-lo servir i uns quants bitxos. Definitivament és una de les pitjors habitacions del meu viatge...i a sobre, cara. No tenim cap altre opció...o això o dormir al carrer. Tot i així sobrevivim, encara que al dia següent ens aixequem amb unes quantes picades que no semblen de mosquits...ups!!
Ja ha passat la nit i ens dirigim cap a l'estació de bus. Regategem pel Tuk-Tuk (aquí es tracta d'una moto amb una mena de sidecar per dues persones) i, com no, també regategem pel bus sense aire condicionat. Vaja viatget ens espera!!! Compro unes quantes provisions, sobretot aigua, i ja estic preparat per unes quantes hores més de bus. Aquest cop un bus Indonesi. El Matt està una mica cansat d'anar d'un lloc a un altre així que decideix anar-se directament cap el nord i descansar durant dues setmanes. No em d'oblidar que ell porta dos anys i mig viatjant...és el meu ídol. Ens acomiadem una altre vegada però em quedat amb ell a Pulau Weh, una illa en el nord de Sumatra.

Cogemos el avión y en una sola hora llegamos a Medan, capital de Sumatra, una de las islas de Indonesia. Es curioso, salimos a las 14h de Malaisia y llegamos a las 14h a Indonesia, jeje. Como cada vez cuando llegamos a un país nuevo , es hora hora de pasar por inmigración para obtener el visado. En este caso, tenemos que pagar 25 dólares pero tenemos un pequeño problema ya que no aceptan dólares de los antiguos. Por suerte todavía nos queda moneda de Malasia y podemos pagar el visado con ella. Nos habían dicho que también necesitábamos para entrar en el país un billete de salida y dos fotos con el fondo rojo. Pues bien, no nos lo han pedido.
Ya estoy cansado de regatear pero es que aquí se tiene que hacer por todo sino acabas pagando mucho más de la cuenta. Medan es una ciudad, digamos, fea, solo estamos aquí para dormir ya que nuestro bus sale a la mañana siguiente. Aunque llegamos bastante temprano, todos los “hostels” ya están ocupados. Después de dar vueltas durante una hora por fin encontramos una habitación sucia, un lavabo que mejor no usarlo y unos cuántos bichos. Definitivamente es una de las peores habitaciones de mi viaje...y encima, cara. No tenemos otra opción...o esto o dormir en la calle. Aún así sobrevivimos, aunque al día siguiente nos levantamos con unas cuántas picaduras que no parecen de mosquitos...ups!!
Ya ha pasado la noche y nos dirigimos hacia la estación de bus. Regateamos por el Tuk-Tuk (aquí se trata de una moto con una especie de sidecar para dos personas) y, como no, también regateamos por el bus, sin aire acondicionado. Vaya viajecito nos espera!!! Compro unas cuántas provisiones, sobre todo agua, y ya estoy preparado para unas cuántas horas más de bus. Esta vez un bus Indonesio. El Matt está ya algo cansado de ir de un lugar a otro así que decide irse directamente hacia el norte y descansar durante dos semanas. No tenemos que olvidar que él lleva dos años y medio viajando...es mi ídolo. Nos despedimos otra vez pero he quedado con el en Pulau Weh, una isla en el norte de Sumatra.

Miki Sama Sama