dilluns, 31 de maig del 2010

Chengdu, benvingut a Xina altre vegada/ Chengdu, bienvenido a China otra vez

Ja estem a Xina després de 43 hores en tren. Concretament hem arribat a Chengdu, capital de Sichuan. Encara viatjo amb el Matt i ara s'han afegit cinc més: Luís, Javi i Amara, tres catalans i Ives, un Suis. Plou i estem cansats així que ja sé que farem avui...relax al “hostel”. A Chengdu ja havia estat fa dos anys en “Un any sense hivern” així que ja la conec i ja sé a quin “hostel” anar. Però quina és la meva sorpresa quan veig que tots els preus s'han incrementat. Això ja no és el que era. Fa dos anys vaig pagar un euro cada nit i ara paguem uns 3 euros. Xina s'està desenvolupant i els preus incrementen.
Poques coses per fer aquí, al menys per mi, ja que ja ho vaig veure tot fa dos anys. Els pandes i el gran Buda me'ls estalvio aquest cop. Relax al “hostel”, alguna que altre festa (com no) i esperar per moure'ns cap a un altre lloc, a Kunming. El temps no acompanya així que no em sento culpable quedant-me al “hostel”, jeje.

Ya estamos en China después de 43 horas en tren. Concretamente hemos llegado a Chengdu, capital de Sichuan. Todavía viajo con Matt y ahora se han añadido cinco más: Luís, Javi y Amara, tres catalanes, y Ives, un Suizo. Llueve y estamos cansados así que ya sé que haremos hoy...relax en el “hostel”. En Chengdu ya estuve hace dos años en “Un any sense hivern” así que ya la conozco y ya sé a que “hostel” ir. Pero cual es mi sorpresa cuando veo que todos los precios se han incrementado. Esto ya no es lo que era. Hace dos años pagué un euro por cada noche y ahora pagamos unos 3 euros. China se está desarrollando y los precios incrementan.
Pocas cosas para hacer aquí, al menos para mí, ya que ya lo vi todo hace dos años. Los pandas y el grand Buda me los ahorro esta vez. Relax en el “hostel”, alguna que otra fiesta (como no) y a esperar para movernos hacia otro lugar, a Kunming. El tiempo no nos acompaña así que no me siento culpable quedándome en el “hostel”, jeje.

Miki Chang

dissabte, 29 de maig del 2010

Volant en el tren/ Volando en el tren

Arriba el moment de deixar Lhasa i el Tibet. Les autoritats Xineses no ens deixaven agafar el tour si no compràvem el bitllet de sortida. Es pot sortir per avió, carretera o agafar el tren més alt del món. Un “regal” dels Xinesos que fa que Tibet i Xina quedin connectats contínuament i clar, també fa que cada cop més i més Xinesos viatgin al Tibet de vacances i simplement s'instal·lin en el Tibet per treballar.
Aquest tren creua els Himalaies i això és sinònim de gran alçada. En el seu punt més alt arribem a l'alçada màxima d'uns 5.200 metres. La gran alçada i la conseqüent manca d'oxigen fa que el tren estigui equipat amb sortides que subministren oxigen si el necessites.
Nosaltres ens dirigim a Chengdu. En total uns 3.360 kms i atenció, 43 hores en tren. Quasi dos dies de la meva vida en un vagó. Per sort, el tren està net i és bastant còmode. Clar, la pregunta és, que podem fer durant tot aquest temps...Doncs bé, mirar el paisatge per la finestra com si fos un documental (increïble), veure iacs i més iacs, mirar com mengen els Xinesos (es passen el dia menjant), jugar a cartes, mirar pel·lícules en el portàtil i dormir. Per sort, érem 6 que ens coneixíem del tour i es pot dir que el viatge ha estat “bastant” amè. Adéu Tibet, tornaré quan pugui viatjar sense el control Xinés!! Ens veiem d'aquí a dos dies.

Llega el momento de dejar Lhasa y el Tibet. Las autoridades Chinas no nos dejaban coger el tour si no comprábamos el billete de salida. Se puede salir por avión, carretera o coger el tren más alto del mundo. Un “regalo” de los Chinos que hace que Tibet y China queden conectados continuamente y claro, también hace que cada vez más y más Chinos viajen al Tibet de vacaciones y simplemente se instalen en el Tibet por trabajar.
Este tren cruza los Himalayas y esto es sinónimo de gran altura. En su punto más alto llegamos a una altura máxima de unos 5.200 metros. La gran altura y la consecuente carencia de oxígeno hace que el tren esté equipado con salidas que suministran oxígeno si lo necesitas.
Nosotros nos dirigimos a Chengdu. En total unos 3.360 kms y atención, 43 horas en tren. Casi dos días de mi vida en un vagón. Por suerte, el tren está limpio y es bastante cómodo. Claro, la pregunta es, que podemos hacer durante todo este tiempo...Pues bien, mirar el paisaje por la ventana como si fuera un documental (increíble), ver yacs y más yacs, mirar cómo comen los Chinos (se pasan el día comiendo), jugar a cartas, mirar películas en el portátil y dormir. Por suerte, éramos 6 que nos conocíamos del tour y se puede decir que el viaje ha sido “bastante” ameno. Adiós Tibet, volveré cuando pueda viajar sin el control Chino!! Nos vemos de aquí dos días.

Miki Lama

dimecres, 26 de maig del 2010

Tibet (V): Lhasa i el Palau de Potala/ Tibet (V): Lhasa y el Palacio de Potala

Lhasa, Lhasa, per fi a Lhasa...un dels meus somnis. Tantes vegades l'he vist per TV però ja estic aquí. El primer que fem és, com no, anar a l'hotel. Vaja hotel!! Ens porten les motxilles a l'habitació i tot!! No estic acostumat, jeje.
És fàcil adonar-se, i és inevitable, de la gran influència Xinesa en tipus d'edificis, quantitat de karaokes i restaurants però sobretot, la presència militar. Hi ha controls militars amb soldats muntant guàrdia cada 100 metres (no és broma), també patrulles militars cada dos per tres i fins i tot, militars als terrats vigilant a la gent dels carrers i places. Totalment sembla una ciutat ocupada. El guia ens repeteix una i altre vegada de no fer fotos als policies ni militars, podríem anar a la presó. Tot i així, jo en tinc una....jeje...toma ja!!! (ups, ara que ho penso, encara no he sortit de Xina....). Desafortunadament, poc a poc els Xinesos estan fent desaparèixer la cultura Tibetana. I clar, hem arribat a Xina i moltes pàgines d'Internet estan bloquejades com per exemple Facebook, Youtube i fins i tot el meu blog.
Los Tibetans intenten fer la seva vida normal. En el centre històric de Lhasa pots imaginar com podia ser la ciutat fa temps. Cases blanques i temples. Els pelegrins Tibetans no paren de donar voltes als temples en el que anomenen “Kora” (pelegrinatge). Com més gran és la volta, més força té la plegaria i més bonança tindran. Tampoc paren de moure sense parar les seves “prayer wheels” i murmurant en veu baixa les seves plegaries. Això si, tot sempre en la direcció de les agulles del rellotge. Fins i tot hi ha peregrins que fan el “Kora” així: caminen 3 o 4 passes, s'estiren al terra, s'aixequen i caminen 3 o 4 passes més. Així durant hores, dies i nits. Tenim sort en les dates, coincidim amb el naixement de Buda (bé, els eu aniversari), això fa que Lhasa estigui ple de peregrins.
Els 3 dies que passem a Lhasa aprofitem per veure més monestirs i temples i per visitar el magnific Palau de Potala. És un palau que domina tota la ciutat i on viuen els Dalai Lamas. No em puc creure que estigui aquí davant. Uuuuhhhaaaaauuu!!!
Aprofitem també Lhasa per provar el bistec de iak, pizza de iac, te de iac, Iogurt de iac, hamburguesa de iac...tot de iak, jeje. I com no, ja toca, anem de festa per Lhasa. A la disco tothom ens mira i vol ballar amb nosaltres. Ens sentim estrelles de Rock'n'roll per un dia.
Per cert, encara no dormo molt bé ja que Lhasa es troba a 3.700 metres d'alçada. A part, tinc descomposició estomacal, el que nosaltres anomenen diarrea, jeje. És increïble que ni a Índia ni al Nepal hagi tingut diarrea i al Tibet si. Crec que també és a causa de l'alçada. Bueno, no em separaré molt del lavabo per si de cas!!

Lhasa, Lhasa, por fin en Lhasa...uno de los mis sueños. Tantas veces la he visto por TV pero ya estoy aquí. Lo primero que hacemos es, como no, ir al hotel. Vaya hotel!! Nos llevan las mochilas a la habitación!! No estoy acostumbrado, jeje.
Es fácil darse cuenta, y es inevitable, de la gran influencia China en los tipo de edificios, cantidad de karaokes y restaurantes pero sobre todo en la presencia militar. Hay controles militares con soldados montando guardia cada 100 metros (no es broma), también patrullas militares cada dos por tres e incluso, militares en las azoteas vigilando a la gente de las calles y plazas. Totalmente parece una ciudad ocupada. El guía nos repite una y otra vez de que no hagamos fotos a los policías ni a los militares, podríamos ir a la carcel. Aún y así, yo tengo una....jeje...toma ya!!! (ups, ahora que lo pienso, todavía no he salido de China....). Desafortunadamente, poco a poco los Chinos están haciendo desaparecer la cultura Tibetana. Y claro, hemos llegado a China y muchas páginas de Internet están bloqueadas como por ejemplo Facebook, Youtube e incluso mi blog.
Los Tibetanos intentan hacer su vida normal. En el centro histórico de Lhasa puedes imaginar cómo podía ser la ciudad hace tiempo. Casas blancas y templos. Los peregrinos Tibetanos no paran de dar vueltas a los templos en lo que denominan “Kora” (peregrinaje). Cuanto mayor es la vuelta, más fuerza tiene la plegaría y más bonanza tendrán. Tampoco paran de mover sin cesar sus “prayer wheels” y murmurando en voz baja sus plegarías. Eso si, todo siempre en la dirección de las agujas del reloj. Incluso hay peregrinos que hacen el "Kora” así: andan 3 o 4 pasos, se estiran en el suelo, se levantan y andan 3 o 4 pasas más. Así durante horas, días y noches. Tenemos suerte con las fechas, coincidimos con el nacimiento de Buda (bueno, su aniversario), eso hace que Lhasa esté lleno de peregrinos.
Los 3 días que pasamos en Lhasa aprovechamos para ver más monasterios y templos y para visitar el magnifico Palacio de Potala. Es un palacio que domina toda la ciudad y dónde viven los Dalai Lamas. No me puedo creer que esté aquí delante. Uuuuhhhaaaaauuu!!
Aprovechamos también Lhasa para probar el bistec de yak, pizza de yak, té de yak, yogur de yak, hamburguesa de yak...todo de yak, jeje. Y como no, ya toca, vamos de fiesta por Lhasa. En la disco todo el mundo nos mira y quiere bailar con nosotros. Nos sentimos estrellas de Rock' roll por un día.
Por cierto, todavía no duermo muy bien ya que Lhasa se encuentra a 3.700 metros de altura. Aparte, tengo descomposición estomacal, lo que nosotros denominamos diarrea, jeje. Es increíble que ni en India ni en el Nepal haya tenido diarrea y en Tibet sí. Creo que también es debido a la altura. Bueno, no me separaré mucho del lavabo por si acaso!!

Miki Lama

dimarts, 25 de maig del 2010

Ara ja ho puc explicar/ Ahora ya lo puedo explicar

Encara me'n recordo perfectament del dia i del lloc. El 14 d'abril a Rishikesh, Índia. Volíem anar a Haridwar, a uns 30 kilòmetres de distancia. El meu amic Matt va llogar una moto i jo vaig anar de paquet amb un angles que portava una “Royal Enfield”, algo així com una “Harley Davidson” anglesa. Tot anava perfectament, llibertat total amb la moto i l'anglès conduïa molt prudentment. Ens vam parar per observar el paisatge al mig de les muntanyes i pam!! al baixar noto una escalfor a sobre del meu turmell dret. Estava clar: em vaig cremar amb el tub d'escapament de la moto.
Una cremada d'uns 4 cm de diàmetre va sorgir immediatament. A la tarda, ja tenia gran butllofa. La vaig cuidar molt bé durant dos dies però la mala sort va fer que la rebentés amb l'altre peu. Ja la tenim armada, a ningú li fa gracia tenir una ferida oberta a l'Índia, ups!!
Vaig aplicar els primers auxilis que conec...aigua, sabó i Betadine. Semblava que la cosa pintava bé, fins i tot em vaig trobar uns espanyols estudiants de medicina que van dir que no em preocupés però...res més lluny de la realitat....la ferida es va infectar. Ho sé per que es va tornar de color blanc, groc i fins i tot una mica verd (tinc fotos diàries que ho confirmen, de fet tinc un reportatge, jeje)...i també per que no podia caminar, increïble!! Per cert....aquests estudiants de medicina....quina tela....
Davant d'aquesta situació vaig decidir anar a un hospital Indi....quins coll....que tinc, eh!!jeje. La primera opció va ser, diguéssim, desafortunada. Un hospital (hospital???)...un edifici sense ningú a la recepció. Vaig anar per les habitacions buscant al metge. Habitacions amb llits i gent, pobre gent estirada en el llits. Com si estiguéssim en guerra, llits, malalts, i res més i la salubritat era més que qüestionable. I ningú parlava anglès i pel que podia entendre, amb signes, ningú sabia on estava el metge. Jo m'adapto a tot però en lo que respecta a la meva salud....i una merda em vaig quedar allà!!!
Per sort, a Manali on estàvem en aquest moment hi havia un segon hospital on hi havia doctors voluntaris internacionals. Oooooeeeee!! Vaig arribar, em va veure un doctor i em va dir que em netegés la ferida amb aigua i sabó. Es igual que quan li dius a un informàtic que tens un problema a l'ordinador i et contesta que el reiniciïs, jeje. (amb tots els respectes als meus amics informàtics que me'ls estimo molt, jeje). Peró bueno, era la meva cama i li vaig dir: “crec que està infectada i a més no puc caminar, potser m'hauria de donar antibiòtics?”. La seva gran resposta va ser: “ui, si, sembla infectada...es millor que prenguis alguns antibiòtics”. Que podia dir: “gracies doctor o...doctor, doni'm la bata que a partir d'ara ja m'ocupo jo dels pacients”?
Per fi em va receptar antibiòtics i vaig seguir el tractament. Al cap d'una setmana la ferida semblava seca, tot anava molt be però als 20 dies va tornar a sortir una altre butllofa i més mal. Vaig auto receptar-me més antibiòtics (mal fet ja ho sé) però ha funcionat. Sembla que ja està curat. No fa mal, la ferida esta totalment seca però m'ha quedat un “bonic” tatuatge Índia, un record que mai oblidaré. Ara ja ho puc explicar. Llàstima que la marca de la moto “Royal Enfield” no s'hagin gravat a la meva pell, hauria sigut molt “fashion”, jeje.

Todavía me acuerdo perfectamente del día y del lugar. El 14 de abril en Rishikesh, India. Queríamos ir a Haridwar, a unos 30 kilòmetres de distancia. Mi amigo Matt alquiló una moto y yo fui de paquete con un ingés que llevaba una “Royal Enfield”, algo así como una “Harley Davidson” inglesa.
Todo iba perfectamente, libertad total con la moto y el inglés conducía muy prudentemente. Nos paramos para observar el paisaje en medio de las montañas y pam!! al bajar noto una calentura encima de mi tobillo derecho. Estaba claro: me quemé con el tubo de escape de la moto.
Una quemadura de unos 4 cm de diámetro surgió inmediatamente. Por la tarde, ya tenía una gran ampolla. La cuidé muy bien durante dos días pero la mala suerte hizo que la reventara con el otro pie. Ya la tenemos armada, a nadie le hace gracia tener una herida abierta en la India, ups!!
Apliqué los primeros auxilios que conozco...agua, jabón y Betadine. Parecía que la cosa pintaba bien, incluso me encontré unos españoles estudiantes de medicina que dijeron que no me preocupara pero...nada más lejos de la realidad....la herida se infectó. Lo sé por que se volvió de color blanco, amarillo e incluso algo verde (tengo fotos diarias que lo confirman, de hecho tengo un reportaje, jeje)...y también por que no podía andar, increíble!! Por cierto....estos estudiantes de medicina....vaya tela...
Ante esta situación decidí ir a un hospital Indio....qué cojo....que tengo, eh!! jeje. La primera opción fue, dijéramos, desafortunada. Un hospital (hospital???)...un edificio sin nadie en la recepción. Fui por las habitaciones buscando al médico. Habitaciones con camas y gente, pobre gente estirada en las camas. Como si estuviéramos en guerra, camas, enfermos, y nada más y la salubridad era más que cuestionable. Y nadie hablaba inglés y por lo que podía entender, con signos, nadie sabía dónde estaba el médico. Yo me adapto a todo pero en lo que respeta a mi salud....y una mierda me quedé allí!!!
Por suerte, en Manali donde estábamos en ese momento había un segundo hospital dónde había doctores voluntarios internacionales. Oooooeeeee!! Llegué, me vio un doctor y me dijo que me limpiara la herida con agua y jabón. Es igual que cuando le dices a un informático que tienes un problema en tu ordenador y te contesta que lo reinicies, jeje. (con todos los respetos a mis amigos informáticos que los quiero mucho, jeje). Pero bueno, era mi pierna y le dije: “creo que está infectada y además no puedo caminar, quizás me deberias recetar antibióticos?”. Su gran respuesta fue: “ui, si, parece infectada...es mejor que tomes algunos antibióticos”. Que podía decir: “gracias doctor o...doctor, déme la bata que a partir de ahora ya me ocupo yo de los pacientes”?
Al fin me recetó antibióticos y seguí el tratamiento. Al cabo de una semana la herida parecía seca, todo iba mucho mejor pero a los 20 días me volvió a salir otra ampolla y más daño. Me auto receté más antibióticos (mal hecho ya lo sé) pero ha funcionado. Parece que ya está curado. No me hace daño, la herida esta totalmente seca pero me ha quedado un “bonito” tatuaje Indio, un recuerdo que nunca olvidaré. Ahora ya lo puedo explicar. Lástima que la marca de la moto “Royal Enfield” no se hayan grabado en mi piel, hubiera sido muy “fashion”, jeje.

Miki Mahal

Tibet (IV): El viatge continua/ Tibet (IV): El viaje continua

Continuem el camí, creuem més muntanyes i arribem a Shigatse, la 2a ciutat més gran del Tibet. Fins el moment ens havíem parat a dormir a pobles on la presència Xinesa era més que evident, en quant a edificis i a la gent. A Shigatse es pot sentir l'atmosfera Tibetana. Per cert, avui és el primer dia que prenem una dutxa. Després de tres dies on l'allotjament era bastant bàsic amb la seva corresponent aigua freda i el fred que fa per la nit a tot el Tibet va fer que ningú tingués ganes de la tan esperada dutxa. Per sort, a partir del tercer dia l'allotjament va canviar radicalment per hotels de 3 i 4 estrelles . Un “motxilero” com jo no està acostumat a aquestes coses....quin luxe!!! Ah, i per fi, per fi veiem els primers Iacs, jeje.
Bueno, visitem algun dels innumerables temples i monestirs budistes, veiem els monjos en la seva plegaria diària i fins i tot un dia els veiem dansant amb els seus vestits tradicionals de color grana. Veiem les “stupes” budistes, que són edificis en forma de campana i que contenen relíquies i budes. Als monestirs sempre pots trobar les “prayer wheels”, cilindres amb plegaries que els tibetans fan girar, sempre en el sentit de les agulles del rellotge. Molts dels pelegrins Tibetans també mouen sense parar i mentre caminen o estan asseguts, a totes hores, un pal el qual fa girar un petit cilindre (amb plegaries a l'interior, com no). Difícil d'explicar, mireu les fotos.
Encara tenim sort amb el temps i aconseguim veure la cara Nord del mont Everest. L'últim dia abans d'arribar a Lhasa, creuem un llac a uns 4000 metres d'alçada i amb un color turquesa que fa que et quedis bocabadat. Ah....i més Iacs!!!
Ja us he dit que no dormo bé aquest dies i són moltes hores en el bus. Tinc que lluitar amb mi mateix per no quedar-me dormit. No vull quedar-me adormit ja que em puc perdre alguna cosa. Demà arribem a Lhasa després de 5 dies en bus i uns 1200 kilòmetres. Per fi veuré el Palau de Potala amb els meus propis ulls, jeje.

Continuamos el camino, cruzamos más montañas y llegamos a Shigatse, la 2ª ciudad más grande del Tibet. Hasta el momento nos habíamos parado a dormir en pueblos dónde la presencia China era más que evidente, en en cuanto a edificios y a la gente. En Shigatse se puede sentir la atmósfera Tibetana. Por cierto, hoy es el primer día que tomamos una ducha. Tras tres días dónde el alojamiento era bastante básico con su correspondiente agua fría y el frío que hace por la noche en todo el Tibet hizo que nadie tuviera ganas de la tan esperada ducha. Por suerte, a partir del tercer día el alojamiento cambió radicalmente por hoteles de 3 y 4 estrellas . Un “mochilero” como yo no está acostumbrado a estas cosas....qué lujo!!! Ah, y al fin, al fin vemos los primeros Yacs, jeje.
Bueno, visitamos alguno de los innumerables templos y monasterios budistas, vemos a los monjes en su plegaría diaria e incluso un día los vemos danzando con sus vestidos tradicionales de color grana. Vemos las “stupas” budistas, que son edificios en forma de campana y que contienen reliquias y budas. En los monasterios siempre puedes encontrar las “prayer wheels”, cilindros con plegarías que los tibetanos hacen girar, siempre en el sentido de las agujas del reloj. Muchos de los peregrinos Tibetans también mueven sin cesar y mientras andan o están sentados, a todas horas, un palo el cual hace girar un pequeño cilindro (con plegarías en el interior, como no). Difícil de explicar, mirad las fotos.
Aún tenemos suerte con el tiempo y conseguimos ver la cara Norte del monte Everest. El último día antes de llegar a Lhasa, cruzamos un lago a unos 4000 metros de altura y con un color turquesa que hace que te quedes bocabierto. Ah....y más Yacs!!!
Ya os he dicho que no duermo bien estos días y son muchas horas en el bus. Tengo que luchar conmigo mismo por no quedarme dormido. No quiero quedarme dormido ya que me puedo perder alguna cosa. Mañana llegamos a Lhasa después de 5 días en bus y unos 1200 kilómetros. Al fin veré el Palacio de Potala con mis propios ojos, jeje.

Miki Lama

dilluns, 24 de maig del 2010

Tibet (III): Una mica de cultura Tibetana/ Tibet (III): Un poco de cultura Tibetana

Segueixo....uuuhuuu!!! I ho faig amb els controls militars que anem trobant a la carretera. Ens paren, ens miren i fins i ens fan ensenyar els passaports i visats. A cada control militar tenen una llista amb els noms de tots els integrants del tour. Ens tenen sota control.
Tornem a la part maca del tour. Creuem valls, veiem muntanyes, passem rius i de tant en tant ens creua algun que altre camió o jeep. Encara que la carretera està molt bé (regal dels Xinesos) la circulació és escassa. També, de tant en tant, apareix un poblat Tibetà amb les seves cases blanques per evitar la força del sol a tan alta alçada. També a sobre dels teulats, als pics de moltes muntanyes, en els ports de muntanya...., es poden veure les omnipresents “prayer flags” que es podria traduir com banderes de plegaria i que els Tibetans col·loquen per tot arreu. Segur que les heu vist, són banderes de diferents colors lligades unes amb les altres i amb plegaries escrites en elles. Cada color indica una cosa: el blau representa el cel, el blanc és l'aire, el vermell és foc, el verd és aigua i finalment el groc és terra.
Una mica més de cultura Tibetana...Dalai Lama significa Oceà de saviesa i quan mor, es reencarna un altre vegada. La difícil i llarga tasca és buscar aquesta reencarnació però abans de morir, el Dalai lama, sempre dona pistes d'on es pot reencarnar.
Al 1950 el govern Xinés va envair el Tibet dient que el Tibet sempre havia estat part de la Xina i també amb l'excusa que volia alliberar els Tibetans del mon feudal i de servitud en que vivien....bona excusa, no? La revolució cultural Xinesa va acabar amb molta de la cultura Tibetana. Molts llibres van ser cremats, moltes estàtues de buda destruïdes i molts monjos van ser assassinats o empresonats. Davant d'aquesta situació es va decidir que el Dalai Lama s'exilies a l'Índia per por a que sigues empresonat o fins i tot assassinat. Ara mateix viu a Darhamsala (Índia) on també és la seu del parlament Tibetà a l'exili. Per cert, l'actual Dalai Lama diu que no es reencarnarà al Tibet si no torna a allà com un home lliure abans de que es mori. Demà...més..

Continuo....uuuhuuu!!! Y lo hago con los controles militares que vamos encontrando en la carretera. Nos paran, nos miran y hasta nos hacen enseñar los pasaportes y visados. En cada control militar tienen una lista con los nombres de todos los integrantes del tour. Nos tienen bajo control.
Volvemos a la parte bonita del tour. Cruzamos valles, vemos montañas, pasamos ríos y de vez en cuando nos cruza algún que otro camión o jeep. Aunque la carretera está muy bien (regalo de los Chinos) la circulación es escasa. También, de vez en cuando, aparece un poblado Tibetano con sus casas blancas para evitar la fuerza del sol a tan alta altura. También encima de los tejados, en los picos de muchas montañas, en los puertos de montaña...., se pueden ver las omnipresentes "prayer flags" que se podría traducir como banderas de plegaría y que los Tibetanos colocan por todas partes. Seguro que las habéis visto, son banderas de diferentes colores atadas unas con las otras y con plegarías escritas en ellas. Cada color indica una cosa: el azul representa el cielo, el blanco es el aire, el rojo es fuego, el verde es agua y finalmente el amarillo es tierra.
Algo más de cultura Tibetana...Dalai Lama significa Océano de sabiduría y cuando muere, se reencarna otra vez. La difícil y larga tarea es buscar esta reencarnación pero antes de morir, el Dalai lama, siempre deja pistas de dónde se puede reencarnar.
En el 1950 el gobierno Chino invadió Tibet diciendo que Tibet siempre había sido parte de la China y también con la excusa que quería liberar a los Tibetanos del mundo feudal y de servidumbre en que vivían....buena excusa, no? La revolución cultural China acabó con mucha de la cultura Tibetana. Muchos libros fueron quemados, muchas estatuas de buda destruidas y muchos monjes fueron asesinados o encarcelados. Delante de esta situación se decidió que el Dalai Lama se exiliara a la India por miedo a que fuera encarcelado o incluso asesinado. Ahora mismo vive en Darhamsala (India) dónde también es la sede del parlamento Tibetano en el exilio. Por cierto, el actual Dalai Lama dice que no se reencarnarà en el Tibet si no vuelve allí como un hombre libre antes de que se muera. Mañana...más...

Miki Lama

diumenge, 23 de maig del 2010

Tibet (II): Un passeig pels núbols/ Tibet (II): Un paseo por las nubes

Ja m'he recuperat.....
La primera cosa que notes quan arribes al Tibet és que no és un país lliure sinó que entrem a Xina on tot està sota control de les autoritats Xineses. Per exemple Internet, no es pot accedir lliurament a moltes pàgines webs com per exemple youtube, facebook i, sense anar més lluny, el meu blog. Hem trobat una pàgina web que ens ajuda a “burlar” (de moment) aquesta censura Xinesa i és per això que puc actualitzat (de moment) el meu blog.
Tibet....que puc dir de Tibet...m'he quedat sense paraules però començaré pel principi i espero no oblidar-me de res. Com us vaig comentar, l'única forma d'entrar al Tibet és amb un grup organitzat i en bus. Això va en contra de la nostra manera de viatjar però ho acceptem ja que preferim veure Tibet ara que en uns anys. Som un grup de 47 (massa gent) i hi ha bastants espanyols....”catxondeo” assegurat, jeje.
Sortim de Kathmandú ben aviat i ens queden unes 4 hores creuant muntanyes fins la frontera Nepalès-Tibetana. El primer que ens diu el guia es que ens desfem de tots el llibres religiosos, totes les imatges de monjos i fins i tot els Lonely Planets (guies de viatge) on aparegui Taiwan com a país independent de la Xina, i per que? Per que si no ens ho requisaran la policia duanera. I clar, res de fotos del Dalai Lama o de banderes o camistes amb "Free Tibet" (Tibet Lliure) escrit, no et deixarien entrar o fins i tot et podrien portar a la presó. I és així, al creuar cap al Tibet ens registren un a un les nostres bosses i algú que altre es queda sense algun llibre. Increïble, això sembla l'inquisició!! ? És molt irònic saber que el pont que uneix Nepal amb Tibet s'anomena “Friendship bridge” (pont de l'amistat) i la carretera de Kathmandú a Lhasa (capital del Tibet) és la “Friendship Highway” (autopista de l'amistat), jeje, no és broma!!
El viatge continua davant la sorpresa de tothom. Anem pujant d'alçada i el paisatge es va tornant més àrid poc a poc a causa de la falta d'oxigen i del fred. Creuem bastants ports de muntanya en el nostre camí i arribem a la màxima alçada de 5.400 metres. Aquí la falta d'oxigen es fa palesa i molta gent nota els símptomes del mal d'alçada: mal de cap, costa respirar, et canses el doble o triple inclús caminant tranquil·lament i una pobre noia va començar a vomitar. Jo em vaig prendre Diamox, una pastilla especial per l'alçada i que em va ajudar molt. Fins el moment tenim sort, el bon temps ens acompanya.
Veiem muntanyes, si, i tenen de cinc mil a vuit mil metres d'alçada, inclús més. El Tibet es un gran altiplà situat a uns 4000-5000 metres d'alçada així que, des d'aquest punt de vista, aquestes muntanyes no semblen tan altes. De fet, en els 8 dies que va durar el “tour” no vam baixar de 3.700 metres (alçada de Lhasa) però la majoria dels dies estàvem per sobre dels 4.000. Això el teu cos ho nota, i encara que es va adaptant poc a poc a aquesta manca d'oxigen, jo no he pogut dormir bé cap de les nits (un altre símptoma del mal d'alçada). Continuaré demà....m'he tornat a quedar sense paraules....però al menys tinc oxígen, jeje.

Ya me he recupreado...
La primera cosa que notas cuando llegas al Tibet es que no es un país libre sino que entramos en China dónde todo está bajo el control de las autoridades Chinas. Por ejemplo internet, no se puede acceder muchas páginas webs como por ejemplo youtube, facebook y, sin ir más lejos, mi blog. Hemos encontrado una página web que nos ayuda a burlar (de momento) esta censura China y por eso es por lo que puedo actualizar (de momento) mi blog.
Tibet....que puedo decir de Tibet...me he quedado sin palabras pero empezaré por el principio y espero no olvidarme de nada. Como os comenté, la única forma de entrar al Tibet es con un grupo organizado y en bus. Esto va en contra de nuestra manera de viajar pero lo aceptamos ya que preferimos ver Tibet ahora que en unos años. Somos un grupo de 47 (demasiada gente) y hay bastantes españoles....”cachondeo” asegurado, jeje.
Salimos de Kathmandú muy pronto y nos quedan unas 4 horas cruzando montañas hasta la frontera Nepalo-Tibetana. Lo primero que nos dice el guía es que nos desagamos de todos el libros religiosos, todas las imágenes de monjes e incluso los Lonely Planets (guías de viaje) dónde aparezca Taiwan como país independiente de China, y por que? Por que si no nos lo requisará la policía aduanera. Y claro está, no imagenes del Dalai Lama ni camisetas o banderas con "Free Tibet" (Tibet libre) escrito, no te dejarian entrar o incluso te llevarian a la carcel. Y es así, al cruzar hacia el Tibet nos registran uno a uno nuestros bolsos y algun que otro se queda sin algún libro. Increíble, esto parece la inquisición!! ? Es muy irónico saber que el puente que une Nepal con Tibet se denomina “Friendship bridge” (puente de la amistad) y la carretera de Kathmandú a Lhasa (capital del Tibet) es la "Friendship Highway” (autopista de la amistad), jeje, no es broma!!
El viaje continúa ante la sorpresa de todo el mundo. Vamos subiendo de altura y el paisaje se va volviendo más árido poco a poco debido a la falta de oxígeno y al frío. Cruzamos bastantes puertos de montaña en nuestro camino y llegamos a la máxima altura de 5.400 metros. Aquí la falta de oxígeno se hace patente y mucha gente nota los síntomas del mal de altura: dolor de cabeza, cuesta respirar, te cansas el doble o triple incluso andando tranquilamente y una pobre chica empezó a vomitar. Yo me tomé Diamox, una pastilla especial para la altura y que me ayudó mucho. Hasta el momento tenemos suerte, el buen tiempo nos acompaña.
Vemos montañas, si, y tienen de cinco mil a ocho mil metros de altura, incluso más. El Tibet es una gran meseta situada a unos 4000-5000 metros de altura aunque desde este punto de vista, estas montañas no parecen tan altas. De hecho, en los 8 días que duró el “tour” no bajamos de 3.700 metros (altura de Lhasa) pero la mayoría de los días estábamos por encima de los 4.000. Esto tu cuerpo lo nota, y aunque se va adaptando poco a poco a esta carencia de oxígeno, yo no he podido dormir bien ninguna de las noches (otro síntoma del mal de altura). Continuaré mañana....me he vuelto a quedar sin palabras....peró por lo menos tengo oxígeno...jeje.

Miki Lama


dissabte, 22 de maig del 2010

Tibet (I)...sense paraules/ Tibet (I)...sin palabras

No tinc paraules. Quan em recuperi de l'emoció actualitzaré el blog.

No tengo palabras. En cuanto me recupere de la emoción actualizaré el blog.

Miki Lama

dijous, 20 de maig del 2010

Nepal, Nepalesos, vagues i demés/ Nepal, Nepalís, huelgas y demás

Nepal, país de muntanyes. A qualsevol lloc que vagis les veuràs. Sempre hi quan hi hagi bona visibilitat. Això fa que el transport per carretera sigui lent. Per fer uns 250 km tardes mes o menys 7 hores, no esta mal eh? A no ser que hi hagi cap contratemps com despreniments de terra els dies de pluges o les tan arrelades vagues Maoistes. Sempre pots viatjar en el sostre de l'autobús per que el viatge es faci més amè. Una experiència que recomano a tothom que vingui al Nepal.
Que dir de les vagues nepaleses. Normalment són convocades pels Maoistes (comunistes) que volen la dimissió del primer ministre. Des de que estic aquí he patit dues i una d'elles va durar una setmana. Fa 4 anys una vaga va durar 3 setmanes, us ho podeu imaginar? Durant la vaga tot ha de tancar i no es permet cap tipus de circulació per carretera, sol ambulàncies. Això significa que no hi ha subministrament de res (menjar, diners...) amb les fatals conseqüències pel pobre treballador. Si algú es salta aquesta prohibició es trobarà segurament amb els “piquets” maoistes. La última vaga de 7 dies va haver-hi fins hi tot confrontacions entre Maoistes i els que no volen fer la vaga. Una mica de tensió al país que de moment s'ha estabilitzat. Pel dia 24 hi ha convocada una altre. Suposo que ja estaré fora del país.
Els Nepalesos són molt bona gent. Encara més bona gent si els compares amb els Indis. La majoria d'ells viuen del turisme i també la majoria són de religió hindú. Això si, si ets una noia no et passegis amb un gran escot o amb pantalons super curts per que sinó et menjaran amb els ulls. Allà on vagis, adapta't a la seva cultura o tradició del país, no?
Bueno, és el meu últim escrit des del Nepal. Demà si tot va bé estarem al Tibet....uuuaaaauuu!!! No sé quan em tornaré a connectar ja que el nostre tour dura uns 8 dies . No sé quines condicions trobarem a Tibet i les seves restriccions. Fins d'aquí uns dies!!!

Nepal, país de montañas. A cualquier lugar que vayas las verás. Siempre y cuando haya buena visibilidad. Esto hace que el transporte por carretera sea lento. Para hacer unos 250 km tardas mas o menos 7 horas, no esta mal eh? A no ser que haya ningún percance como desprendimientos de tierra los días de lluvias o las tan arraigadas huelgas Maoistas. Siempre puedes viajar en el techo del autobús para que el viaje se haga más ameno. Una experiencia que recomiendo a todo el mundo que venga al Nepal.
Que decir de las huelgas nepalís. Normalmente son convocadas por los Maoistas (comunistas) que quieren la dimisión del primer ministro. Desde que estoy aquí he sufrido dos y una de ellas duró una semana. Hace 4 años una huelga duró 3 semanas, os lo podéis imaginar? Durante la huelga todo tiene que cerrar y no se permite ningún tipo de circulación por carretera, solo ambulancias. Esto significa que no hay suministro de nada (comida, dinero...) con las fatales consecuencias para el pobre trabajador. Si alguien se salta esta prohibición se encontrará seguramente con los "piquetes” Maoistas. En la última huelga de 7 días hubo incluso confrontaciones entre Maoistas y los que no querian hacer la huelga. Algo de tensión en el país que por el momento se ha estabilizado. Para el día 24 hay convocada otra. Supongo que ya estaré fuera del país.
Los Nepalís son muy buena gente. Todavía más buena gente si los comparas con los Indios. La mayoría de ellos viven del turismo y también la mayoría son de religión hindú. Eso si, si eres una chica no te pasees con un gran escote o con pantalón super corto por que sino te comerán con los ojos. Allá dónde vayas, adáptate a su cultura y tradición del país, no?
Bueno, es mi último escrito desde el Nepal. Mañana si todo va bien estaremos en el Tibet....uuuaaaauuu!!! No sé cuando me volveré a conectar ya que nuestro tour dura unos 8 días. No sé qué condiciones encontraremos en el Tibet y sus restricciones. Nos vemos en unos días!!!

Miki Sherpa

dimecres, 12 de maig del 2010

Matant el temps a Kathmandú/ Matando el tiempo en Kathmandú

Després d'uns dies a la relaxant Pokhara és hora de tornar a Kathmandú. La raó és que hem de reservar el nostre tour al Tibet ja que el farem si o si. Demanem informació a varies agencies i les condicions i preu son semblants. Les autoritats xineses no et deixen anar al Tibet si no és amb un grup organitzat. Algo que no ens agrada però ho acceptem. També ens fan comprar el bitllet de sortida del Tibet, no volen que ningú es quedi més del compte. I per últim, no ens donen tots els dies de visat que voldríem. Ens han dit que potser podem fer una extensió del visat a Xina...ens arriscarem. Tot i això, reservem el tour...estem tan a prop que seria una pena no anar a Tibet.
Un cop reservat el tour hem d'esperar una setmana a que ens donin el visat així que hem de matar el temps. Faig alguna visita a llocs que encara no havia estat, com per exemple Patan on hi havia un festival típic Nepalí, i aprofito per fer les últimes compres. A part d'això anem quasi de festa en festa. Celebrem el cumple de Matt, també anem a una festa fashion Nepalí en la piscina d'un hotel i fins i tot ens vam atrevir a anar al casino de Kathmandu (on sol els estrangers poden apostar) amb xancles...i després d'una llarga negociació a la porta, ens van deixar passar....va ser boníssim!!
A Kathmandú fa calor i les hores passen ara a poc a poc. Les hores que no passem de festa, les passem a Internet. (Per cert, em mereixo alguna festa, no? Jeje). Aquestes festes i també tot el que hem fet al Nepal han fet que les meves despeses al Nepal doblés per dos el meu pressupost.. Però a valgut la pena. Per altre banda, a l'Índia em vaig gastar molt menys de lo pressupostat. (qui no es conforma és per que no vol, jeje)
Sortim cap al Tibet el 22 de maig...no puc esperar. Estic nerviós. El meus plans van sobre lo previst tot i els entrebancs de les autoritats Xineses. I encara puc mantenir l”slogan” del meu blog: D'Índia a Xina tocant de peus a terra !!!

Después de unos días en la relajante Pokhara es hora de volver a Kathmandú. La razón es que tenemos que reservar nuestro tour al Tibet ya que lo haremos sí o sí. Pedimos información a varías agencias y las condiciones y precio son parecidos. Las autoridades chinas no te dejan ir al Tibet si no es con un grupo organizado. Algo que no nos gusta pero lo aceptamos. También nos hacen comprar el billete de salida del Tibet, no quieren que nadie se quede más de la cuenta. Y por último, no nos dan todos los días de visado que querríamos. Nos han dicho que quizás podemos hacer una extensión del visado en China...nos arriesgaremos. Aún así, reservamos el tour...estamos tan cerca que sería una pena no ir al Tibet.
Una vez reservado el tour tenemos que esperar una semana a que nos den el visado así que tenemos que matar el tiempo. Hago alguna visita a lugares que todavía no había estado, como por ejemplo Patan dónde había un festival típico Nepalí, y aprovecho para hacer las últimas compras. Aparte de esto vamos casi de fiesta en fiesta. Celebramos el cumple de Matt, también vamos a una fiesta fashion Nepalí en la piscina de un hotel e incluso nos atrevimos a ir al casino de Kathmandu (donde solo los extranjeros pueden apostar) con chanclas...y tras una larga negociación en la puerta, nos dejaron pasar....fue buenísimo!!
En Kathmandú hace calor y las horas pasan ahora despacio. Las horas que no pasamos de fiesta, las pasamos en Internet. (Por cierto, me merezco alguna fiesta, no? Jeje). Estas fiestas y también todo lo que hemos hecho al Nepal han hecho que mis gastos en el Nepal doblaran por dos mi presupuesto.. Pero a valido la pena. Por otro lado, en la India me gasté mucho menos de lo presupuestado. (quien no se conforma es por que no quiere, jeje)
Salimos hacia el Tibet el 22 de mayo...no puedo esperar. Estoy nervioso. Mis planes van sobre lo previsto todo y los contratiempos de las autoridades Chinas. Y todavía puedo mantener el ”slogan” de mi blog: De India a China tocando de pies al suelo !!!
Miki Sherpa

dijous, 6 de maig del 2010

Dies de "luxe" a Pokhara/ Dias de "lujo" en Pokhara

Primer luxe: Ens acostem, la veiem....Pokhara, fer fi, després d'onze dies. No ho podem creure. El primer que faig es prendre una bona dutxa d'aigua calenta. Quin gustas!!
Segon luxe: Estem cansats però hem quedat uns quants que ens hem conegut en l'ABC per sopar plegats. Així que farem un esforç, ja dormirem a la nit. Hem quedat per sopar a l'“Steak House” i com el seu nom indica soparem bistec. No hem pregunteu com i per que però el bistec és de vaca, animal sagrat en el Nepal. Buscaré per que el poden vendre? Potser era transgènic? jeje. Però us puc dir que estava molt bo. Potser per aquests 11 dies a base d'arròs i pizza?
Tercer luxe: Després de dormir per fi sense fred, al dia següent feia calor així que vam posar una mica de “morro” i ens vam fer passar per clients d'un hotel amb piscina...i ens vem colar. No hi ha res com actuar amb naturalitat. Piscina descoberta, sol, cervesa fresqueta (no tan com voldria) i bona gent.
Quart luxe: Que millor que anar pel teu compte per descobrir els voltants de Pokhara. Així que vam llogar unes motos i vam recorre les carreteres Nepaleses i poblats dels voltants.
Cinquè luxe: Com ja sabeu el meu aniversari va ser el 10 de maig i el meu amic Matt em va fer el millor regal que podia rebre. Va comprar oli d'oliva, pa, tomàquet, olives i formatge de Iak. Tot i les limitacions de qualitat nepaleses el pa amb tomàquet amb formatge de Iak em va sentar com si estigués al mateix Vic, jeje. També va haver-hi la corresponent festa nocturna, fins a mitjanit, hora de tancament de bars al Nepal.
A part d'això vam tenir que patir dos dies més de vaga a Pokhara on va ser una odissea treure diners dels caixers per la falta de subministrament. També vam aprofitar per fer la extensió del visat ja que caducava el dia 10. Però, que importa això quan tens una vida plena de petits luxes??jeje

Primer lujo: Nos acercamos, la vemos....Pokhara, por fin, después de once días. No lo podemos creer. Lo primero que hago es tomar una buena ducha de agua caliente. Qué gustazo!!
Segundo lujo: Estamos cansados pero hemos quedado unos cuántos que nos hemos conocido en el ABC para cenar juntos. Así que haremos un esfuerzo, ya dormiremos por la noche. Hemos quedado para cenar en la "Steak House” y como su nombre indica cenaremos bistec. No me pregunteis cómo y por que pero el bistec es de vaca, animal sagrado en el Nepal. Buscaré por que lo pueden vender? Quizá era transgenico? jeje. Pero os puedo decir que estaba muy bueno. Quizás por estos 11 días a base de arroz y pizza?
Tercer lujo: Tras dormir, al fin sin frío, al día siguiente hacía calor así que le echamos algo de morro y nos hicimos pasar por clientes de un hotel con piscina y nos colamos en ella. No hay nada como actuar con naturalidad. Piscina descubierta, sol, cerveza fresquita (no tanto cómo querría) y buena gente.
Cuarto lujo: Que mejor que ir por tu cuenta para descubrir los alrededores de Pokhara. Así que alquilamos unas motos y recorrimos las carreteras Nepalís y poblados de los alrededores
Quinto lujo: Como ya sabéis mi aniversario fue el 10 de mayo y mi amigo Matt me hizo el mejor regalo que podía recibir. Compró aceite de oliva, pan, tomate, aceitunas y queso de Yak. Todo y las limitaciones de calidad nepalís el pan con tomate con queso de Yak me sentó como si estuviera en el mismo Vic, jeje. También hubo la correspondiente fiesta nocturna, hasta medianoche, hora de cierre de bares en el Nepal.
Aparte de esto tuvimos que sufrir dos días más de huelga en Pokhara dónde fue una odisea sacar dinero de los cajeros por la falta de suministro. También aprovechamos para hacer la extensión del visado ya que caducaba el día 10. Pero, que importa esto cuando tienes una vida llena de pequeños lujos?? jeje

Miki Sherpa

dissabte, 1 de maig del 2010

Ho hem aconseguit!!/ Lo hemos conseguido!!

Us preguntareu...i on dormen aquests? Bueno, la ruta de l'ABC esta molt bé condicionada pels que la fan i cada dues hores (mes o menys) hi ha llocs on pots menjar i dormir. Habitacions molt senzilles i menjar (cada cop més car a mida que t'acostes a l'ABC). També a mida que puges tot es va tornant més bàsic, com per exemple la dutxa que simplement és un pot amb aigua escalfada al foc. La barreges amb aigua freda per obtenir la temperatura ideal i te la tires per sobre. Ah, i es paga. També es paga si vols calefacció.
Bueno, al 4rt dia fem uns esforç a la tarda i intentem l'ABC. Estem a 3700 metres i de cop, una boira super espesa ens envolta. Matt i jo ens mirem i no fa falta dir res més. Cap al refugi s'ha dit. S'ha de respectar la muntanya i vam prendre la bona decisió per que 15 minuts més tard una pluja intensa inunda la zona. A dormir.
Al dia següent un sol espaterrant. El dia perfecte per arribar a l'ABC. Es pot veure totes les muntanyes del voltant. Quina sensació de llibertat. Comencem l'ascensió dels últims 400 metres i la falta d'aire fa que ho haguem de fer molt a poc a poc, pas a pas, però finalment ho aconseguim (que pel·liculero sóc, no?jeje)
Ja està, ja estem a 4130 metres d'alçada, al ABC i l'Annapurna nevat de vuit mil i pico metres s'aixeca als nostres peus. I pensar que hi ha gent allà dalt!!! Jo començo a sentir els efectes de l'alçada, respiració profunda, sobretot a la nit, i un petit pessigolleig a les meves mans. Res d'important. També notem el fred de la nit però aquest cop no m'enganxa desprevingut.
Ens quedem a dormir a l'ABC i al dia següent sessió de fotos de la sortida de sol i dels voltants. Vistes, com no, espectaculars Un bon esmorzar i cap casa s'ha dit.
Comencem la ruta cap abaix i el nostre únic somni és prendre una dutxa d'aigua calenta ja que portem 3 dies sense dutxar-nos, no per que hem de pagar, sinó que no ens atrevíem pel fred. Ja us podeu imaginar el flaire a l'habitació, jeje.
Els meus genolls comencen a patir. Si a la pujada era jo qui tirava de carro ja que el meu amic és fumador, a la baixada és ell el que m'ha d'esperar. Però poc a poc ho anem aconseguint. Durant tot el camí et vas creuant una vegada i una altre la mateixa gent i finalment acabes fent bones amistats.
Ja estem a un dia de la nostra destinació final però males notícies, anuncien vaga al Nepal. Les vagues aquí són realment vagues. Tot està tancat i no es pot circular per la carretera. Això vol dir que hem de tornar a Pokhara caminant ja que la vaga pinta que durarà uns quants dies. Dit i fet, allarguem el nostre treking 3 dies més, i 36 km extres caminant per més muntanyes i per la carretera deserta on sol es permet circular ambulàncies. I finalment ho aconseguim...en total uns 11 dies, 120 kilometres i amb el record de l'Annapurna al meu cap. Que més puc dir....mireu les fotos....

Os preguntaréis...y dónde duermen estos? Bueno, la ruta del ABC esta muy bien acondicionada por los que la hacen y cada dos horas (mas o menos) hay lugares dónde puedes comer y dormir. Habitaciones muy sencillas y comida (cada vez más cara a medida que te acercas al ABC). También a medida que subes todo se va volviendo más básico, como por ejemplo la ducha que simplemente es un bote con agua calentada al fuego. La mezclas con agua fría para obtener la temperatura ideal y té la tiras por encima. Ah, y se paga. También se paga si quieres calefacción.
Bueno, al 4rto día hacemos un esfuerzo por la tarde e intentamos el ABC. Estamos a 3700 metros y de golpe, una niebla super espesa nos rodea. Matt y yo nos miramos y no hace falta decir nada más. Hacia el refugio se ha dicho. Se tiene que respetar a la montaña y tomamos la buena decisión ya que 15 minutos más tarde una tormenta inunda la zona. A dormir.
Al día siguiente un sol espectacular. El día perfecto para llegar al ABC. Se pueden ver todas las montañas del alrededor. Qué sensación de libertad. Empezamos la ascensión de los últimos 400 metros y la falta de aire hace que lo tengamos de hacer muy despacio, paso a paso, pero finalmente lo conseguimos (que peliculero soy, no? jeje).
Ya está, ya estamos a 4130 metros de altura, en el ABC y el Annapurna nevado de ocho mil y pico metros se levanta a nuestros pies. Y pensar que hay gente allá arriba!!! Yo empiezo a sentir los efectos de la altura, respiración profunda, sobre todo por la noche, y un pequeño cosquilleo en mis manos. Nada importante. También notamos el frío de la noche pero esta vez no me ha pillado desprevenido.
Nos quedamos a dormir en el ABC y al día siguiente sesión de fotos de la salida de sol y de los alrededores. Vistas, como no, espectaculares. Un buen desayuno y hacia casa se ha dicho.
Empezamos la ruta hacia abajo y nuestro único sueño es tomar una ducha de agua caliente ya que llevamos 3 días sin ducharnos, no por que tenemos que pagar, sino que no nos atrevíamos por el frío. Ya os podéis imaginar el ambiente en la habitación, jeje.
Mis rodillas empiezan a sufrir. Si a la subida era yo quien tiraba del carro ya que mi amigo es fumador, a la bajada es él quien me tiene que esperar. Pero poco a poco lo vamos consiguiendo. Durante todo el camino te vas cruzando una vez y una otra la misma gente y finalmente acabas haciendo buenas amistades.
Ya estamos a un día de nuestro destino final pero malas noticias, anuncian huelga al Nepal. Las huelgas aquí son realmente huelgas. Todo está cerrado y no se puede circular por la carretera. Esto quiere decir que tenemos que volver a Pokhara andando ya que la huelga pinta que durará unos cuántos días. Así que, alargamos nuestro treking 3 días más, y 36 km extras andando por más montañas y por la carretera desierta dónde solo se permite circular a las ambulancias. Y finalmente lo conseguimos...en total unos 11 días, 120 kilometres y con el recuerdo del Annapurna en mi cabeza. Que más puedo decir....mirad las fotos....

Miki Sherpa