Ja m'he recuperat.....
La primera cosa que notes quan arribes al Tibet és que no és un país lliure sinó que entrem a Xina on tot està sota control de les autoritats Xineses. Per exemple Internet, no es pot accedir lliurament a moltes pàgines webs com per exemple youtube, facebook i, sense anar més lluny, el meu blog. Hem trobat una pàgina web que ens ajuda a “burlar” (de moment) aquesta censura Xinesa i és per això que puc actualitzat (de moment) el meu blog.
Tibet....que puc dir de Tibet...m'he quedat sense paraules però començaré pel principi i espero no oblidar-me de res. Com us vaig comentar, l'única forma d'entrar al Tibet és amb un grup organitzat i en bus. Això va en contra de la nostra manera de viatjar però ho acceptem ja que preferim veure Tibet ara que en uns anys. Som un grup de 47 (massa gent) i hi ha bastants espanyols....”catxondeo” assegurat, jeje.
Sortim de Kathmandú ben aviat i ens queden unes 4 hores creuant muntanyes fins la frontera Nepalès-Tibetana. El primer que ens diu el guia es que ens desfem de tots el llibres religiosos, totes les imatges de monjos i fins i tot els Lonely Planets (guies de viatge) on aparegui Taiwan com a país independent de la Xina, i per que? Per que si no ens ho requisaran la policia duanera. I clar, res de fotos del Dalai Lama o de banderes o camistes amb "Free Tibet" (Tibet Lliure) escrit, no et deixarien entrar o fins i tot et podrien portar a la presó. I és així, al creuar cap al Tibet ens registren un a un les nostres bosses i algú que altre es queda sense algun llibre. Increïble, això sembla l'inquisició!! ? És molt irònic saber que el pont que uneix Nepal amb Tibet s'anomena “Friendship bridge” (pont de l'amistat) i la carretera de Kathmandú a Lhasa (capital del Tibet) és la “Friendship Highway” (autopista de l'amistat), jeje, no és broma!!
El viatge continua davant la sorpresa de tothom. Anem pujant d'alçada i el paisatge es va tornant més àrid poc a poc a causa de la falta d'oxigen i del fred. Creuem bastants ports de muntanya en el nostre camí i arribem a la màxima alçada de 5.400 metres. Aquí la falta d'oxigen es fa palesa i molta gent nota els símptomes del mal d'alçada: mal de cap, costa respirar, et canses el doble o triple inclús caminant tranquil·lament i una pobre noia va començar a vomitar. Jo em vaig prendre Diamox, una pastilla especial per l'alçada i que em va ajudar molt. Fins el moment tenim sort, el bon temps ens acompanya.
Veiem muntanyes, si, i tenen de cinc mil a vuit mil metres d'alçada, inclús més. El Tibet es un gran altiplà situat a uns 4000-5000 metres d'alçada així que, des d'aquest punt de vista, aquestes muntanyes no semblen tan altes. De fet, en els 8 dies que va durar el “tour” no vam baixar de 3.700 metres (alçada de Lhasa) però la majoria dels dies estàvem per sobre dels 4.000. Això el teu cos ho nota, i encara que es va adaptant poc a poc a aquesta manca d'oxigen, jo no he pogut dormir bé cap de les nits (un altre símptoma del mal d'alçada). Continuaré demà....m'he tornat a quedar sense paraules....però al menys tinc oxígen, jeje.
Ya me he recupreado...
Tibet....que puc dir de Tibet...m'he quedat sense paraules però començaré pel principi i espero no oblidar-me de res. Com us vaig comentar, l'única forma d'entrar al Tibet és amb un grup organitzat i en bus. Això va en contra de la nostra manera de viatjar però ho acceptem ja que preferim veure Tibet ara que en uns anys. Som un grup de 47 (massa gent) i hi ha bastants espanyols....”catxondeo” assegurat, jeje.
Sortim de Kathmandú ben aviat i ens queden unes 4 hores creuant muntanyes fins la frontera Nepalès-Tibetana. El primer que ens diu el guia es que ens desfem de tots el llibres religiosos, totes les imatges de monjos i fins i tot els Lonely Planets (guies de viatge) on aparegui Taiwan com a país independent de la Xina, i per que? Per que si no ens ho requisaran la policia duanera. I clar, res de fotos del Dalai Lama o de banderes o camistes amb "Free Tibet" (Tibet Lliure) escrit, no et deixarien entrar o fins i tot et podrien portar a la presó. I és així, al creuar cap al Tibet ens registren un a un les nostres bosses i algú que altre es queda sense algun llibre. Increïble, això sembla l'inquisició!! ? És molt irònic saber que el pont que uneix Nepal amb Tibet s'anomena “Friendship bridge” (pont de l'amistat) i la carretera de Kathmandú a Lhasa (capital del Tibet) és la “Friendship Highway” (autopista de l'amistat), jeje, no és broma!!
El viatge continua davant la sorpresa de tothom. Anem pujant d'alçada i el paisatge es va tornant més àrid poc a poc a causa de la falta d'oxigen i del fred. Creuem bastants ports de muntanya en el nostre camí i arribem a la màxima alçada de 5.400 metres. Aquí la falta d'oxigen es fa palesa i molta gent nota els símptomes del mal d'alçada: mal de cap, costa respirar, et canses el doble o triple inclús caminant tranquil·lament i una pobre noia va començar a vomitar. Jo em vaig prendre Diamox, una pastilla especial per l'alçada i que em va ajudar molt. Fins el moment tenim sort, el bon temps ens acompanya.
Veiem muntanyes, si, i tenen de cinc mil a vuit mil metres d'alçada, inclús més. El Tibet es un gran altiplà situat a uns 4000-5000 metres d'alçada així que, des d'aquest punt de vista, aquestes muntanyes no semblen tan altes. De fet, en els 8 dies que va durar el “tour” no vam baixar de 3.700 metres (alçada de Lhasa) però la majoria dels dies estàvem per sobre dels 4.000. Això el teu cos ho nota, i encara que es va adaptant poc a poc a aquesta manca d'oxigen, jo no he pogut dormir bé cap de les nits (un altre símptoma del mal d'alçada). Continuaré demà....m'he tornat a quedar sense paraules....però al menys tinc oxígen, jeje.
Ya me he recupreado...
La primera cosa que notas cuando llegas al Tibet es que no es un país libre sino que entramos en China dónde todo está bajo el control de las autoridades Chinas. Por ejemplo internet, no se puede acceder muchas páginas webs como por ejemplo youtube, facebook y, sin ir más lejos, mi blog. Hemos encontrado una página web que nos ayuda a burlar (de momento) esta censura China y por eso es por lo que puedo actualizar (de momento) mi blog.
Tibet....que puedo decir de Tibet...me he quedado sin palabras pero empezaré por el principio y espero no olvidarme de nada. Como os comenté, la única forma de entrar al Tibet es con un grupo organizado y en bus. Esto va en contra de nuestra manera de viajar pero lo aceptamos ya que preferimos ver Tibet ahora que en unos años. Somos un grupo de 47 (demasiada gente) y hay bastantes españoles....”cachondeo” asegurado, jeje.
Salimos de Kathmandú muy pronto y nos quedan unas 4 horas cruzando montañas hasta la frontera Nepalo-Tibetana. Lo primero que nos dice el guía es que nos desagamos de todos el libros religiosos, todas las imágenes de monjes e incluso los Lonely Planets (guías de viaje) dónde aparezca Taiwan como país independiente de China, y por que? Por que si no nos lo requisará la policía aduanera. Y claro está, no imagenes del Dalai Lama ni camisetas o banderas con "Free Tibet" (Tibet libre) escrito, no te dejarian entrar o incluso te llevarian a la carcel. Y es así, al cruzar hacia el Tibet nos registran uno a uno nuestros bolsos y algun que otro se queda sin algún libro. Increíble, esto parece la inquisición!! ? Es muy irónico saber que el puente que une Nepal con Tibet se denomina “Friendship bridge” (puente de la amistad) y la carretera de Kathmandú a Lhasa (capital del Tibet) es la "Friendship Highway” (autopista de la amistad), jeje, no es broma!!
El viaje continúa ante la sorpresa de todo el mundo. Vamos subiendo de altura y el paisaje se va volviendo más árido poco a poco debido a la falta de oxígeno y al frío. Cruzamos bastantes puertos de montaña en nuestro camino y llegamos a la máxima altura de 5.400 metros. Aquí la falta de oxígeno se hace patente y mucha gente nota los síntomas del mal de altura: dolor de cabeza, cuesta respirar, te cansas el doble o triple incluso andando tranquilamente y una pobre chica empezó a vomitar. Yo me tomé Diamox, una pastilla especial para la altura y que me ayudó mucho. Hasta el momento tenemos suerte, el buen tiempo nos acompaña.
Vemos montañas, si, y tienen de cinco mil a ocho mil metros de altura, incluso más. El Tibet es una gran meseta situada a unos 4000-5000 metros de altura aunque desde este punto de vista, estas montañas no parecen tan altas. De hecho, en los 8 días que duró el “tour” no bajamos de 3.700 metros (altura de Lhasa) pero la mayoría de los días estábamos por encima de los 4.000. Esto tu cuerpo lo nota, y aunque se va adaptando poco a poco a esta carencia de oxígeno, yo no he podido dormir bien ninguna de las noches (otro síntoma del mal de altura). Continuaré mañana....me he vuelto a quedar sin palabras....peró por lo menos tengo oxígeno...jeje.
Miki Lama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada