dimarts, 25 de maig del 2010

Ara ja ho puc explicar/ Ahora ya lo puedo explicar

Encara me'n recordo perfectament del dia i del lloc. El 14 d'abril a Rishikesh, Índia. Volíem anar a Haridwar, a uns 30 kilòmetres de distancia. El meu amic Matt va llogar una moto i jo vaig anar de paquet amb un angles que portava una “Royal Enfield”, algo així com una “Harley Davidson” anglesa. Tot anava perfectament, llibertat total amb la moto i l'anglès conduïa molt prudentment. Ens vam parar per observar el paisatge al mig de les muntanyes i pam!! al baixar noto una escalfor a sobre del meu turmell dret. Estava clar: em vaig cremar amb el tub d'escapament de la moto.
Una cremada d'uns 4 cm de diàmetre va sorgir immediatament. A la tarda, ja tenia gran butllofa. La vaig cuidar molt bé durant dos dies però la mala sort va fer que la rebentés amb l'altre peu. Ja la tenim armada, a ningú li fa gracia tenir una ferida oberta a l'Índia, ups!!
Vaig aplicar els primers auxilis que conec...aigua, sabó i Betadine. Semblava que la cosa pintava bé, fins i tot em vaig trobar uns espanyols estudiants de medicina que van dir que no em preocupés però...res més lluny de la realitat....la ferida es va infectar. Ho sé per que es va tornar de color blanc, groc i fins i tot una mica verd (tinc fotos diàries que ho confirmen, de fet tinc un reportatge, jeje)...i també per que no podia caminar, increïble!! Per cert....aquests estudiants de medicina....quina tela....
Davant d'aquesta situació vaig decidir anar a un hospital Indi....quins coll....que tinc, eh!!jeje. La primera opció va ser, diguéssim, desafortunada. Un hospital (hospital???)...un edifici sense ningú a la recepció. Vaig anar per les habitacions buscant al metge. Habitacions amb llits i gent, pobre gent estirada en el llits. Com si estiguéssim en guerra, llits, malalts, i res més i la salubritat era més que qüestionable. I ningú parlava anglès i pel que podia entendre, amb signes, ningú sabia on estava el metge. Jo m'adapto a tot però en lo que respecta a la meva salud....i una merda em vaig quedar allà!!!
Per sort, a Manali on estàvem en aquest moment hi havia un segon hospital on hi havia doctors voluntaris internacionals. Oooooeeeee!! Vaig arribar, em va veure un doctor i em va dir que em netegés la ferida amb aigua i sabó. Es igual que quan li dius a un informàtic que tens un problema a l'ordinador i et contesta que el reiniciïs, jeje. (amb tots els respectes als meus amics informàtics que me'ls estimo molt, jeje). Peró bueno, era la meva cama i li vaig dir: “crec que està infectada i a més no puc caminar, potser m'hauria de donar antibiòtics?”. La seva gran resposta va ser: “ui, si, sembla infectada...es millor que prenguis alguns antibiòtics”. Que podia dir: “gracies doctor o...doctor, doni'm la bata que a partir d'ara ja m'ocupo jo dels pacients”?
Per fi em va receptar antibiòtics i vaig seguir el tractament. Al cap d'una setmana la ferida semblava seca, tot anava molt be però als 20 dies va tornar a sortir una altre butllofa i més mal. Vaig auto receptar-me més antibiòtics (mal fet ja ho sé) però ha funcionat. Sembla que ja està curat. No fa mal, la ferida esta totalment seca però m'ha quedat un “bonic” tatuatge Índia, un record que mai oblidaré. Ara ja ho puc explicar. Llàstima que la marca de la moto “Royal Enfield” no s'hagin gravat a la meva pell, hauria sigut molt “fashion”, jeje.

Todavía me acuerdo perfectamente del día y del lugar. El 14 de abril en Rishikesh, India. Queríamos ir a Haridwar, a unos 30 kilòmetres de distancia. Mi amigo Matt alquiló una moto y yo fui de paquete con un ingés que llevaba una “Royal Enfield”, algo así como una “Harley Davidson” inglesa.
Todo iba perfectamente, libertad total con la moto y el inglés conducía muy prudentemente. Nos paramos para observar el paisaje en medio de las montañas y pam!! al bajar noto una calentura encima de mi tobillo derecho. Estaba claro: me quemé con el tubo de escape de la moto.
Una quemadura de unos 4 cm de diámetro surgió inmediatamente. Por la tarde, ya tenía una gran ampolla. La cuidé muy bien durante dos días pero la mala suerte hizo que la reventara con el otro pie. Ya la tenemos armada, a nadie le hace gracia tener una herida abierta en la India, ups!!
Apliqué los primeros auxilios que conozco...agua, jabón y Betadine. Parecía que la cosa pintaba bien, incluso me encontré unos españoles estudiantes de medicina que dijeron que no me preocupara pero...nada más lejos de la realidad....la herida se infectó. Lo sé por que se volvió de color blanco, amarillo e incluso algo verde (tengo fotos diarias que lo confirman, de hecho tengo un reportaje, jeje)...y también por que no podía andar, increíble!! Por cierto....estos estudiantes de medicina....vaya tela...
Ante esta situación decidí ir a un hospital Indio....qué cojo....que tengo, eh!! jeje. La primera opción fue, dijéramos, desafortunada. Un hospital (hospital???)...un edificio sin nadie en la recepción. Fui por las habitaciones buscando al médico. Habitaciones con camas y gente, pobre gente estirada en las camas. Como si estuviéramos en guerra, camas, enfermos, y nada más y la salubridad era más que cuestionable. Y nadie hablaba inglés y por lo que podía entender, con signos, nadie sabía dónde estaba el médico. Yo me adapto a todo pero en lo que respeta a mi salud....y una mierda me quedé allí!!!
Por suerte, en Manali donde estábamos en ese momento había un segundo hospital dónde había doctores voluntarios internacionales. Oooooeeeee!! Llegué, me vio un doctor y me dijo que me limpiara la herida con agua y jabón. Es igual que cuando le dices a un informático que tienes un problema en tu ordenador y te contesta que lo reinicies, jeje. (con todos los respetos a mis amigos informáticos que los quiero mucho, jeje). Pero bueno, era mi pierna y le dije: “creo que está infectada y además no puedo caminar, quizás me deberias recetar antibióticos?”. Su gran respuesta fue: “ui, si, parece infectada...es mejor que tomes algunos antibióticos”. Que podía decir: “gracias doctor o...doctor, déme la bata que a partir de ahora ya me ocupo yo de los pacientes”?
Al fin me recetó antibióticos y seguí el tratamiento. Al cabo de una semana la herida parecía seca, todo iba mucho mejor pero a los 20 días me volvió a salir otra ampolla y más daño. Me auto receté más antibióticos (mal hecho ya lo sé) pero ha funcionado. Parece que ya está curado. No me hace daño, la herida esta totalmente seca pero me ha quedado un “bonito” tatuaje Indio, un recuerdo que nunca olvidaré. Ahora ya lo puedo explicar. Lástima que la marca de la moto “Royal Enfield” no se hayan grabado en mi piel, hubiera sido muy “fashion”, jeje.

Miki Mahal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada