dilluns, 7 de juny del 2010

Una mica decepcionat amb Dali/ Un poco decepcionado con Dali

Kunming és la capital del Yunnan, possiblement la part més maca de Xina. També és la part on hi ha més minories ètniques de Xina. Però ja us he dit que no hi ha gaire a veure a aquí. Tinc uns quants dies abans de que hagi de tornar al dentista així que me'n vaig a Dali, ja que els meus amics m'esperen allà.(i no, Dali no és el pintor). Més horetes en tren, 8 hores. Aquesta vegada viatjo de dia i assegut. Normalment viatjo de nit i estirat. Intento establir comunicació amb el xinesos del tren per que el temps passi més ràpid. Unes quantes paraules en xinés i els signes fan que més o menys ens entenguem. A Dali es suposa que tenia que venir a veure un festival tradicional del Yunnan però la “reparació” del meu dent fa que arribi tard. Que li farem!! Al menys per fi ja tenim bon temps. I per cert, de moment el meu dent va perfecte (bueno, el meu mig dent, jeje)
Dali està situada al costat d'un gran llac i rodejada de muntanyes. Molt maco. Fa uns anys era una de les destinacions preferides dels “motxileros”. Però com passa per tot Xina, tot canvia molt ràpidament. El centre històric esta ple de tendes de suvenirs, restaurants, botigues i milers i milers de turistes xinesos que venen en grups en viatges organitzats. No podem dir que és una invasió per que estan al seu país però l'atmosfera “chill out” (relaxant) que hi havia aquí ha desaparegut. Al voltant del de ciutat vella, cases i més cases de nova construcció. En el meu viatje anterior no vaig venir per aquí per que no vaig tenir temps així que em va quedar com a pendent. Ara que l'he vist estic una mica decepcionat, la veritat. Al menys, visitem el mercat del poble i veiem gent amb els vestits tradicionals del Yunnan tot plens de colors.
Decidim fer un petit treking d'un dia per les muntanyes del voltant. Tot s'ha de dir, després de l'ABC al Nepal tot és fàcil i clar, les comparacions són odioses, és un treking normal i corrent. La resta del temps passegem per la ciutat i observem els xinesos o juguem al billar al "hostel". Hem de moure'ns una mica més al nord, a Lijiang, a veure si trobem alguna cosa més autèntica.

Kunming es la capital del Yunnan, posiblemente la parte más bonita de China. También es la parte dónde hay más minorías étnicas de China. Pero ya os he dicho que no hay demasiado que ver aquí. Tengo unos cuántos días antes de que tenga que volver al dentista así que me voy a Dali, ya que mis amigos me esperan alli (y no, Dali no es el pintor). Más horitas en tren, 8 horas. Esta vez viajo de día y sentado. Normalmente viajo por la noche y estirado. Intento establecer comunicación con los chinos del tren para que el tiempo pase más rápido. Unas cuántas palabras en chino y los signos hacen que más o menos nos entendamos. En Dali se supone que tenía que venir a ver un festival tradicional del Yunnan pero la "reparación” de mi diente hace que llegue tarde. Que le vamos a hacer!! Al menos por fin ya tenemos buen tiempo. Y por cierto, por el momento mi diente va perfecto (bueno, mi medio diente, jeje)
Dali está situada junto a un gran lago y rodejada de montañas, muy bonito. Hace unos años era uno de los destinos preferidos de los “mochileros”. Pero como pasa por toda China, todo cambia muy rápidamente. El centro histórico esta lleno de tiendas de suvenirs, restaurantes, tiendas de todo tipo y miles y miles de turistas chinos que vienen en grupos en viajes organizados. No podemos decir que es una invasión por que están en su país pero la atmósfera “chill out” (relajada) que había aquí ha desaparecido. Alrededor de la ciudad vieja, casas y más casas de nueva construcción. No vine aquí en mi anterior viaje por que no tuve tiempo y me quedó pendiente. Sin embargo, ahora que lo he visto estoy algo decepcionado, la verdad. Al menos, visitamos el mercado del pueblo y vemos gente con los vestidos tradicionales del Yunnan todo llenos de colores.
Decidimos hacer un pequeño treking de un día por las montañas del alrededor. Hay que decirlo, después del ABC en Nepal todo es fácil y claro, las comparaciones son odiosas, es un treking normal y corriente. El resto del tiempo paseamos por la ciudad y observamos a los chinos o jugamos a billar en el " hostel". Tenemos que movernos un poco mas hacia el norte, a Lijiang, a ver si encontramos algo más auténtico.

Miki Chang

dijous, 3 de juny del 2010

Miki, "el mellao" xinés/ Miki, "el mellao" chino

Deixem Chengdu després de tres dies i segueix plovent. Quina mala sort. Arribem a Kunming, la “ciutat primavera” després de 18 hores en tren. El tren ja és com la meva segona casa. A Kunming ha passat igual que a Chengdú. Tot ha canviat. El preu del “hostel” s'ha incrementat i un carrer que hi havia davant del “hostel” tot ple de restaurants ha desaparegut. En el seu lloc hi ha una àrea amb grans centres comercials, botigues i cinemes. Això ja no és el que era.
Volem marxar el més aviat possible cap a Dali, una mica al nord. Però clar, a la nit ens animem i anem al bar de sota el “hostel”. I llavors passa...Estava bevent cervesa en un ampolla quan de cop, un “tiu” que estava ballant dona un cop a l'ampolla que a l'hora toca el meu dent. Conseqüència, un dels meus dents de davant partit. Quin mal!!!
Al dia següent em miro al mirall i si, em falta un tros de dent i el que queda està partit. Em segueix fent mal i decideixo anar a un dentista xinés. Això si, abans d'anar vaig buscar i rebuscar una bona i fiable clínica dental. A la clínica decideixen que el millor es treure la part trencada del dent, snif, snif. Així que ja us ho podeu imaginar, estic guapo, guapissim!!! He tingut una sort relativa ja que l'arrel no esta danyada i no m'han de treure tota la dent sinó que em posaran una funda. Ara sóc Miki, el “mellao”. De moment han fet un bon treball, el dent no em fa mal i haig d'anar d'aquí una setmana a que em facin el motlle per la meva funda. Però clar, fins que em possin la funda m'haig d'enrecordar de tancar la boca en les fotos, jeje.
Els meus amics se'n van a Dali i m'esperen allà. Jo em quedo un dia més per si de cas. Aquest dent trencat em trenca una mica els meus plans a Xina ja que no em puc allunyar molt de Kunming. També ha trencat una mica el meu pressupost per que no em sortirà precisament barato. Però que li farem, sóc un noi optimista. Qualsevol cosa et pot passar a qualsevol lloc.

Dejamos Chengdu después de tres días y sigue lloviendo. Qué mala suerte. Llegamos a Kunming, la "ciudad primavera” tras 18 horas en tren. El tren ya es como mi segunda casa. En Kunming ha pasado igual que en Chengdú. Todo ha cambiado. El precio del "hostel” se ha incrementado y una calle que había delante del “hostel” todo llena de restaurantes ha desaparecido. En su lugar hay una área con grandes centros comerciales, tiendas y cines. Esto ya no es lo que era.
Queremos irnos pronto hacia Dali, hacia el norte. Pero claro, por la noche nos animamos y vamos al bar de debajo el “hostel”. Y entonces pasa...Estaba bebiendo cerveza en un botella cuando de repente, un “tio” que estaba bailando da un golpe a la botella que al mismo tiemp toca mi diente. Consecuencia, uno de los mis dientes de delante partido. Qué daño!!!
Al día siguiente me miro en el espejo y si, me falta un trozo de diente y lo que queda está partido. Me sigue doliendo y decido ir a un dentista chino. Eso si, antes de ir busqué y rebusqué una buena y fiable clínica dental. En la clínica deciden que lo mejor es sacar la parte rota del diente, snif, snif. Así que ya os lo podéis imaginar, estoy guapo, guapisimo!!! He tenido una suerte relativa ya que la raíz no esta dañada y no me tienen sacar todo el diente sino que me pondrán una funda. Ahora soy Miki, el “mellao”. Por el momento han hecho un buen trabajo, el diente no me duele y tengo que volver en una semana a que me hagan el molde para mi funda. Pero claro, hasta que me pongan la funda me tengo de acordar de cerrar la boca en las fotos, jeje.
Mis amigos se van a Dali y me esperan allí. Yo me quedo un día más por si acaso. Este diente roto me rompe algo mis planes en China ya que no me puedo alejar mucho Kunming. También ha roto algo mi presupuesto por que no me saldrá precisamente barato. Pero que le vamos a hacer, soy un chico optimista. Cualquier cosa te puede pasar en cualquier lugar.

Miki "mellao" Chang

dilluns, 31 de maig del 2010

Chengdu, benvingut a Xina altre vegada/ Chengdu, bienvenido a China otra vez

Ja estem a Xina després de 43 hores en tren. Concretament hem arribat a Chengdu, capital de Sichuan. Encara viatjo amb el Matt i ara s'han afegit cinc més: Luís, Javi i Amara, tres catalans i Ives, un Suis. Plou i estem cansats així que ja sé que farem avui...relax al “hostel”. A Chengdu ja havia estat fa dos anys en “Un any sense hivern” així que ja la conec i ja sé a quin “hostel” anar. Però quina és la meva sorpresa quan veig que tots els preus s'han incrementat. Això ja no és el que era. Fa dos anys vaig pagar un euro cada nit i ara paguem uns 3 euros. Xina s'està desenvolupant i els preus incrementen.
Poques coses per fer aquí, al menys per mi, ja que ja ho vaig veure tot fa dos anys. Els pandes i el gran Buda me'ls estalvio aquest cop. Relax al “hostel”, alguna que altre festa (com no) i esperar per moure'ns cap a un altre lloc, a Kunming. El temps no acompanya així que no em sento culpable quedant-me al “hostel”, jeje.

Ya estamos en China después de 43 horas en tren. Concretamente hemos llegado a Chengdu, capital de Sichuan. Todavía viajo con Matt y ahora se han añadido cinco más: Luís, Javi y Amara, tres catalanes, y Ives, un Suizo. Llueve y estamos cansados así que ya sé que haremos hoy...relax en el “hostel”. En Chengdu ya estuve hace dos años en “Un any sense hivern” así que ya la conozco y ya sé a que “hostel” ir. Pero cual es mi sorpresa cuando veo que todos los precios se han incrementado. Esto ya no es lo que era. Hace dos años pagué un euro por cada noche y ahora pagamos unos 3 euros. China se está desarrollando y los precios incrementan.
Pocas cosas para hacer aquí, al menos para mí, ya que ya lo vi todo hace dos años. Los pandas y el grand Buda me los ahorro esta vez. Relax en el “hostel”, alguna que otra fiesta (como no) y a esperar para movernos hacia otro lugar, a Kunming. El tiempo no nos acompaña así que no me siento culpable quedándome en el “hostel”, jeje.

Miki Chang

dissabte, 29 de maig del 2010

Volant en el tren/ Volando en el tren

Arriba el moment de deixar Lhasa i el Tibet. Les autoritats Xineses no ens deixaven agafar el tour si no compràvem el bitllet de sortida. Es pot sortir per avió, carretera o agafar el tren més alt del món. Un “regal” dels Xinesos que fa que Tibet i Xina quedin connectats contínuament i clar, també fa que cada cop més i més Xinesos viatgin al Tibet de vacances i simplement s'instal·lin en el Tibet per treballar.
Aquest tren creua els Himalaies i això és sinònim de gran alçada. En el seu punt més alt arribem a l'alçada màxima d'uns 5.200 metres. La gran alçada i la conseqüent manca d'oxigen fa que el tren estigui equipat amb sortides que subministren oxigen si el necessites.
Nosaltres ens dirigim a Chengdu. En total uns 3.360 kms i atenció, 43 hores en tren. Quasi dos dies de la meva vida en un vagó. Per sort, el tren està net i és bastant còmode. Clar, la pregunta és, que podem fer durant tot aquest temps...Doncs bé, mirar el paisatge per la finestra com si fos un documental (increïble), veure iacs i més iacs, mirar com mengen els Xinesos (es passen el dia menjant), jugar a cartes, mirar pel·lícules en el portàtil i dormir. Per sort, érem 6 que ens coneixíem del tour i es pot dir que el viatge ha estat “bastant” amè. Adéu Tibet, tornaré quan pugui viatjar sense el control Xinés!! Ens veiem d'aquí a dos dies.

Llega el momento de dejar Lhasa y el Tibet. Las autoridades Chinas no nos dejaban coger el tour si no comprábamos el billete de salida. Se puede salir por avión, carretera o coger el tren más alto del mundo. Un “regalo” de los Chinos que hace que Tibet y China queden conectados continuamente y claro, también hace que cada vez más y más Chinos viajen al Tibet de vacaciones y simplemente se instalen en el Tibet por trabajar.
Este tren cruza los Himalayas y esto es sinónimo de gran altura. En su punto más alto llegamos a una altura máxima de unos 5.200 metros. La gran altura y la consecuente carencia de oxígeno hace que el tren esté equipado con salidas que suministran oxígeno si lo necesitas.
Nosotros nos dirigimos a Chengdu. En total unos 3.360 kms y atención, 43 horas en tren. Casi dos días de mi vida en un vagón. Por suerte, el tren está limpio y es bastante cómodo. Claro, la pregunta es, que podemos hacer durante todo este tiempo...Pues bien, mirar el paisaje por la ventana como si fuera un documental (increíble), ver yacs y más yacs, mirar cómo comen los Chinos (se pasan el día comiendo), jugar a cartas, mirar películas en el portátil y dormir. Por suerte, éramos 6 que nos conocíamos del tour y se puede decir que el viaje ha sido “bastante” ameno. Adiós Tibet, volveré cuando pueda viajar sin el control Chino!! Nos vemos de aquí dos días.

Miki Lama

dimecres, 26 de maig del 2010

Tibet (V): Lhasa i el Palau de Potala/ Tibet (V): Lhasa y el Palacio de Potala

Lhasa, Lhasa, per fi a Lhasa...un dels meus somnis. Tantes vegades l'he vist per TV però ja estic aquí. El primer que fem és, com no, anar a l'hotel. Vaja hotel!! Ens porten les motxilles a l'habitació i tot!! No estic acostumat, jeje.
És fàcil adonar-se, i és inevitable, de la gran influència Xinesa en tipus d'edificis, quantitat de karaokes i restaurants però sobretot, la presència militar. Hi ha controls militars amb soldats muntant guàrdia cada 100 metres (no és broma), també patrulles militars cada dos per tres i fins i tot, militars als terrats vigilant a la gent dels carrers i places. Totalment sembla una ciutat ocupada. El guia ens repeteix una i altre vegada de no fer fotos als policies ni militars, podríem anar a la presó. Tot i així, jo en tinc una....jeje...toma ja!!! (ups, ara que ho penso, encara no he sortit de Xina....). Desafortunadament, poc a poc els Xinesos estan fent desaparèixer la cultura Tibetana. I clar, hem arribat a Xina i moltes pàgines d'Internet estan bloquejades com per exemple Facebook, Youtube i fins i tot el meu blog.
Los Tibetans intenten fer la seva vida normal. En el centre històric de Lhasa pots imaginar com podia ser la ciutat fa temps. Cases blanques i temples. Els pelegrins Tibetans no paren de donar voltes als temples en el que anomenen “Kora” (pelegrinatge). Com més gran és la volta, més força té la plegaria i més bonança tindran. Tampoc paren de moure sense parar les seves “prayer wheels” i murmurant en veu baixa les seves plegaries. Això si, tot sempre en la direcció de les agulles del rellotge. Fins i tot hi ha peregrins que fan el “Kora” així: caminen 3 o 4 passes, s'estiren al terra, s'aixequen i caminen 3 o 4 passes més. Així durant hores, dies i nits. Tenim sort en les dates, coincidim amb el naixement de Buda (bé, els eu aniversari), això fa que Lhasa estigui ple de peregrins.
Els 3 dies que passem a Lhasa aprofitem per veure més monestirs i temples i per visitar el magnific Palau de Potala. És un palau que domina tota la ciutat i on viuen els Dalai Lamas. No em puc creure que estigui aquí davant. Uuuuhhhaaaaauuu!!!
Aprofitem també Lhasa per provar el bistec de iak, pizza de iac, te de iac, Iogurt de iac, hamburguesa de iac...tot de iak, jeje. I com no, ja toca, anem de festa per Lhasa. A la disco tothom ens mira i vol ballar amb nosaltres. Ens sentim estrelles de Rock'n'roll per un dia.
Per cert, encara no dormo molt bé ja que Lhasa es troba a 3.700 metres d'alçada. A part, tinc descomposició estomacal, el que nosaltres anomenen diarrea, jeje. És increïble que ni a Índia ni al Nepal hagi tingut diarrea i al Tibet si. Crec que també és a causa de l'alçada. Bueno, no em separaré molt del lavabo per si de cas!!

Lhasa, Lhasa, por fin en Lhasa...uno de los mis sueños. Tantas veces la he visto por TV pero ya estoy aquí. Lo primero que hacemos es, como no, ir al hotel. Vaya hotel!! Nos llevan las mochilas a la habitación!! No estoy acostumbrado, jeje.
Es fácil darse cuenta, y es inevitable, de la gran influencia China en los tipo de edificios, cantidad de karaokes y restaurantes pero sobre todo en la presencia militar. Hay controles militares con soldados montando guardia cada 100 metros (no es broma), también patrullas militares cada dos por tres e incluso, militares en las azoteas vigilando a la gente de las calles y plazas. Totalmente parece una ciudad ocupada. El guía nos repite una y otra vez de que no hagamos fotos a los policías ni a los militares, podríamos ir a la carcel. Aún y así, yo tengo una....jeje...toma ya!!! (ups, ahora que lo pienso, todavía no he salido de China....). Desafortunadamente, poco a poco los Chinos están haciendo desaparecer la cultura Tibetana. Y claro, hemos llegado a China y muchas páginas de Internet están bloqueadas como por ejemplo Facebook, Youtube e incluso mi blog.
Los Tibetanos intentan hacer su vida normal. En el centro histórico de Lhasa puedes imaginar cómo podía ser la ciudad hace tiempo. Casas blancas y templos. Los peregrinos Tibetanos no paran de dar vueltas a los templos en lo que denominan “Kora” (peregrinaje). Cuanto mayor es la vuelta, más fuerza tiene la plegaría y más bonanza tendrán. Tampoco paran de mover sin cesar sus “prayer wheels” y murmurando en voz baja sus plegarías. Eso si, todo siempre en la dirección de las agujas del reloj. Incluso hay peregrinos que hacen el "Kora” así: andan 3 o 4 pasos, se estiran en el suelo, se levantan y andan 3 o 4 pasas más. Así durante horas, días y noches. Tenemos suerte con las fechas, coincidimos con el nacimiento de Buda (bueno, su aniversario), eso hace que Lhasa esté lleno de peregrinos.
Los 3 días que pasamos en Lhasa aprovechamos para ver más monasterios y templos y para visitar el magnifico Palacio de Potala. Es un palacio que domina toda la ciudad y dónde viven los Dalai Lamas. No me puedo creer que esté aquí delante. Uuuuhhhaaaaauuu!!
Aprovechamos también Lhasa para probar el bistec de yak, pizza de yak, té de yak, yogur de yak, hamburguesa de yak...todo de yak, jeje. Y como no, ya toca, vamos de fiesta por Lhasa. En la disco todo el mundo nos mira y quiere bailar con nosotros. Nos sentimos estrellas de Rock' roll por un día.
Por cierto, todavía no duermo muy bien ya que Lhasa se encuentra a 3.700 metros de altura. Aparte, tengo descomposición estomacal, lo que nosotros denominamos diarrea, jeje. Es increíble que ni en India ni en el Nepal haya tenido diarrea y en Tibet sí. Creo que también es debido a la altura. Bueno, no me separaré mucho del lavabo por si acaso!!

Miki Lama

dimarts, 25 de maig del 2010

Ara ja ho puc explicar/ Ahora ya lo puedo explicar

Encara me'n recordo perfectament del dia i del lloc. El 14 d'abril a Rishikesh, Índia. Volíem anar a Haridwar, a uns 30 kilòmetres de distancia. El meu amic Matt va llogar una moto i jo vaig anar de paquet amb un angles que portava una “Royal Enfield”, algo així com una “Harley Davidson” anglesa. Tot anava perfectament, llibertat total amb la moto i l'anglès conduïa molt prudentment. Ens vam parar per observar el paisatge al mig de les muntanyes i pam!! al baixar noto una escalfor a sobre del meu turmell dret. Estava clar: em vaig cremar amb el tub d'escapament de la moto.
Una cremada d'uns 4 cm de diàmetre va sorgir immediatament. A la tarda, ja tenia gran butllofa. La vaig cuidar molt bé durant dos dies però la mala sort va fer que la rebentés amb l'altre peu. Ja la tenim armada, a ningú li fa gracia tenir una ferida oberta a l'Índia, ups!!
Vaig aplicar els primers auxilis que conec...aigua, sabó i Betadine. Semblava que la cosa pintava bé, fins i tot em vaig trobar uns espanyols estudiants de medicina que van dir que no em preocupés però...res més lluny de la realitat....la ferida es va infectar. Ho sé per que es va tornar de color blanc, groc i fins i tot una mica verd (tinc fotos diàries que ho confirmen, de fet tinc un reportatge, jeje)...i també per que no podia caminar, increïble!! Per cert....aquests estudiants de medicina....quina tela....
Davant d'aquesta situació vaig decidir anar a un hospital Indi....quins coll....que tinc, eh!!jeje. La primera opció va ser, diguéssim, desafortunada. Un hospital (hospital???)...un edifici sense ningú a la recepció. Vaig anar per les habitacions buscant al metge. Habitacions amb llits i gent, pobre gent estirada en el llits. Com si estiguéssim en guerra, llits, malalts, i res més i la salubritat era més que qüestionable. I ningú parlava anglès i pel que podia entendre, amb signes, ningú sabia on estava el metge. Jo m'adapto a tot però en lo que respecta a la meva salud....i una merda em vaig quedar allà!!!
Per sort, a Manali on estàvem en aquest moment hi havia un segon hospital on hi havia doctors voluntaris internacionals. Oooooeeeee!! Vaig arribar, em va veure un doctor i em va dir que em netegés la ferida amb aigua i sabó. Es igual que quan li dius a un informàtic que tens un problema a l'ordinador i et contesta que el reiniciïs, jeje. (amb tots els respectes als meus amics informàtics que me'ls estimo molt, jeje). Peró bueno, era la meva cama i li vaig dir: “crec que està infectada i a més no puc caminar, potser m'hauria de donar antibiòtics?”. La seva gran resposta va ser: “ui, si, sembla infectada...es millor que prenguis alguns antibiòtics”. Que podia dir: “gracies doctor o...doctor, doni'm la bata que a partir d'ara ja m'ocupo jo dels pacients”?
Per fi em va receptar antibiòtics i vaig seguir el tractament. Al cap d'una setmana la ferida semblava seca, tot anava molt be però als 20 dies va tornar a sortir una altre butllofa i més mal. Vaig auto receptar-me més antibiòtics (mal fet ja ho sé) però ha funcionat. Sembla que ja està curat. No fa mal, la ferida esta totalment seca però m'ha quedat un “bonic” tatuatge Índia, un record que mai oblidaré. Ara ja ho puc explicar. Llàstima que la marca de la moto “Royal Enfield” no s'hagin gravat a la meva pell, hauria sigut molt “fashion”, jeje.

Todavía me acuerdo perfectamente del día y del lugar. El 14 de abril en Rishikesh, India. Queríamos ir a Haridwar, a unos 30 kilòmetres de distancia. Mi amigo Matt alquiló una moto y yo fui de paquete con un ingés que llevaba una “Royal Enfield”, algo así como una “Harley Davidson” inglesa.
Todo iba perfectamente, libertad total con la moto y el inglés conducía muy prudentemente. Nos paramos para observar el paisaje en medio de las montañas y pam!! al bajar noto una calentura encima de mi tobillo derecho. Estaba claro: me quemé con el tubo de escape de la moto.
Una quemadura de unos 4 cm de diámetro surgió inmediatamente. Por la tarde, ya tenía una gran ampolla. La cuidé muy bien durante dos días pero la mala suerte hizo que la reventara con el otro pie. Ya la tenemos armada, a nadie le hace gracia tener una herida abierta en la India, ups!!
Apliqué los primeros auxilios que conozco...agua, jabón y Betadine. Parecía que la cosa pintaba bien, incluso me encontré unos españoles estudiantes de medicina que dijeron que no me preocupara pero...nada más lejos de la realidad....la herida se infectó. Lo sé por que se volvió de color blanco, amarillo e incluso algo verde (tengo fotos diarias que lo confirman, de hecho tengo un reportaje, jeje)...y también por que no podía andar, increíble!! Por cierto....estos estudiantes de medicina....vaya tela...
Ante esta situación decidí ir a un hospital Indio....qué cojo....que tengo, eh!! jeje. La primera opción fue, dijéramos, desafortunada. Un hospital (hospital???)...un edificio sin nadie en la recepción. Fui por las habitaciones buscando al médico. Habitaciones con camas y gente, pobre gente estirada en las camas. Como si estuviéramos en guerra, camas, enfermos, y nada más y la salubridad era más que cuestionable. Y nadie hablaba inglés y por lo que podía entender, con signos, nadie sabía dónde estaba el médico. Yo me adapto a todo pero en lo que respeta a mi salud....y una mierda me quedé allí!!!
Por suerte, en Manali donde estábamos en ese momento había un segundo hospital dónde había doctores voluntarios internacionales. Oooooeeeee!! Llegué, me vio un doctor y me dijo que me limpiara la herida con agua y jabón. Es igual que cuando le dices a un informático que tienes un problema en tu ordenador y te contesta que lo reinicies, jeje. (con todos los respetos a mis amigos informáticos que los quiero mucho, jeje). Pero bueno, era mi pierna y le dije: “creo que está infectada y además no puedo caminar, quizás me deberias recetar antibióticos?”. Su gran respuesta fue: “ui, si, parece infectada...es mejor que tomes algunos antibióticos”. Que podía decir: “gracias doctor o...doctor, déme la bata que a partir de ahora ya me ocupo yo de los pacientes”?
Al fin me recetó antibióticos y seguí el tratamiento. Al cabo de una semana la herida parecía seca, todo iba mucho mejor pero a los 20 días me volvió a salir otra ampolla y más daño. Me auto receté más antibióticos (mal hecho ya lo sé) pero ha funcionado. Parece que ya está curado. No me hace daño, la herida esta totalmente seca pero me ha quedado un “bonito” tatuaje Indio, un recuerdo que nunca olvidaré. Ahora ya lo puedo explicar. Lástima que la marca de la moto “Royal Enfield” no se hayan grabado en mi piel, hubiera sido muy “fashion”, jeje.

Miki Mahal

Tibet (IV): El viatge continua/ Tibet (IV): El viaje continua

Continuem el camí, creuem més muntanyes i arribem a Shigatse, la 2a ciutat més gran del Tibet. Fins el moment ens havíem parat a dormir a pobles on la presència Xinesa era més que evident, en quant a edificis i a la gent. A Shigatse es pot sentir l'atmosfera Tibetana. Per cert, avui és el primer dia que prenem una dutxa. Després de tres dies on l'allotjament era bastant bàsic amb la seva corresponent aigua freda i el fred que fa per la nit a tot el Tibet va fer que ningú tingués ganes de la tan esperada dutxa. Per sort, a partir del tercer dia l'allotjament va canviar radicalment per hotels de 3 i 4 estrelles . Un “motxilero” com jo no està acostumat a aquestes coses....quin luxe!!! Ah, i per fi, per fi veiem els primers Iacs, jeje.
Bueno, visitem algun dels innumerables temples i monestirs budistes, veiem els monjos en la seva plegaria diària i fins i tot un dia els veiem dansant amb els seus vestits tradicionals de color grana. Veiem les “stupes” budistes, que són edificis en forma de campana i que contenen relíquies i budes. Als monestirs sempre pots trobar les “prayer wheels”, cilindres amb plegaries que els tibetans fan girar, sempre en el sentit de les agulles del rellotge. Molts dels pelegrins Tibetans també mouen sense parar i mentre caminen o estan asseguts, a totes hores, un pal el qual fa girar un petit cilindre (amb plegaries a l'interior, com no). Difícil d'explicar, mireu les fotos.
Encara tenim sort amb el temps i aconseguim veure la cara Nord del mont Everest. L'últim dia abans d'arribar a Lhasa, creuem un llac a uns 4000 metres d'alçada i amb un color turquesa que fa que et quedis bocabadat. Ah....i més Iacs!!!
Ja us he dit que no dormo bé aquest dies i són moltes hores en el bus. Tinc que lluitar amb mi mateix per no quedar-me dormit. No vull quedar-me adormit ja que em puc perdre alguna cosa. Demà arribem a Lhasa després de 5 dies en bus i uns 1200 kilòmetres. Per fi veuré el Palau de Potala amb els meus propis ulls, jeje.

Continuamos el camino, cruzamos más montañas y llegamos a Shigatse, la 2ª ciudad más grande del Tibet. Hasta el momento nos habíamos parado a dormir en pueblos dónde la presencia China era más que evidente, en en cuanto a edificios y a la gente. En Shigatse se puede sentir la atmósfera Tibetana. Por cierto, hoy es el primer día que tomamos una ducha. Tras tres días dónde el alojamiento era bastante básico con su correspondiente agua fría y el frío que hace por la noche en todo el Tibet hizo que nadie tuviera ganas de la tan esperada ducha. Por suerte, a partir del tercer día el alojamiento cambió radicalmente por hoteles de 3 y 4 estrellas . Un “mochilero” como yo no está acostumbrado a estas cosas....qué lujo!!! Ah, y al fin, al fin vemos los primeros Yacs, jeje.
Bueno, visitamos alguno de los innumerables templos y monasterios budistas, vemos a los monjes en su plegaría diaria e incluso un día los vemos danzando con sus vestidos tradicionales de color grana. Vemos las “stupas” budistas, que son edificios en forma de campana y que contienen reliquias y budas. En los monasterios siempre puedes encontrar las “prayer wheels”, cilindros con plegarías que los tibetanos hacen girar, siempre en el sentido de las agujas del reloj. Muchos de los peregrinos Tibetans también mueven sin cesar y mientras andan o están sentados, a todas horas, un palo el cual hace girar un pequeño cilindro (con plegarías en el interior, como no). Difícil de explicar, mirad las fotos.
Aún tenemos suerte con el tiempo y conseguimos ver la cara Norte del monte Everest. El último día antes de llegar a Lhasa, cruzamos un lago a unos 4000 metros de altura y con un color turquesa que hace que te quedes bocabierto. Ah....y más Yacs!!!
Ya os he dicho que no duermo bien estos días y son muchas horas en el bus. Tengo que luchar conmigo mismo por no quedarme dormido. No quiero quedarme dormido ya que me puedo perder alguna cosa. Mañana llegamos a Lhasa después de 5 días en bus y unos 1200 kilómetros. Al fin veré el Palacio de Potala con mis propios ojos, jeje.

Miki Lama